Els herois de l'any

S'acaba l'any i des d'aquest petit racó volem fer un homenatge als herois esportius de l'any:

FC Barcelona
No és fàcil guanyar dos títols en un sol any. Així doncs guanyar-ne 6, tots en els que has participat és una quimera que ningú havia assolit mai (tan sols l'Ajax de Cruyff s'hi va acostar amb un 5 de 5). Amb un entrenador jove i novell, i fins a 7 jugadors sortits de la pedrera en el partit més important de l'any, el Barça ha passat a la història. Els seus seguidors no oblidaran (oblidarem) mai un mes de maig gloriós amb el 2-6 al Bernabéu, el gol d'Iniesta a Stamford Bridge, la final de Copa contra l'Athlètic i la final de Roma per completar el Triplet. Al setembre les dues supercopes i al desembre el Sextet amb el Mundial de Clubs.
A tot plegat se li afegeix un futbol excels que ha fet les delícies de mig món.

Usain Bolt
El llampec va rebentar el cronometre al Campionat del Món d'Atletisme de Berlín. Va superar el sue propi rècord dels 100 m. llisos en 11 centèsimes per deixar-lo en un espectacular 9.58 s. El seu màxim rival, Tyson Gay, va fer el tercer millor temps de a història en una cursa espectacular que Bolt va guanyar esprement-se fins al darrer moment.
Tot i això no en va tenir prou i 4 dies després va tornar a superar el seu propi rècord del món en 11 centèsimes, aquest cop, però, en els 200 m. llisos. La marca (19.19 s.), va fer que la cursa fos com un entrenament per Bolt que abans d'acabar la corba ja era primer i que va treure més de 6 dècimes al medalla de plata Alonso Edward.

Jenson Button i BrownGP
El pilot britànic va començar la temporada de Fòrmula 1 com un gegant en un país de nans: 6 victòries i un 3r lloc en les 7 primeres curses. Tot i que en les 10 curses restants només va aconseguir pujar al podi en dues ocasions, va patir poc per endur-se el Campionat del Món.
Brown GP va néixer de les cendres del desaparegut equip Honda per aconseguir en el seu primer i únic (a partir de la temporada vinent serà l'equip Mercedes-Benz), l'equip de Ross Brown ha aconseguit el Mundial de constructors i col·locar els seus dos pilots entre els 3 primers del Campionat del Món de Fòrmula 1.

Valentino Rossi
És el millor pilot de motos de la història. Valentino Rossi ha aconseguit el seu novè campionat del món (setè en la categoria reina) amb tan sols 30 anys. Il Dottore continua a la seva tot i l'ascens de joves com Stoner, Pedrosa o Lorenzo. La batalla amb Lorenzo al Circuit de Catalunya és una de les millors que s'han vist i l'avançament de Rossi a la darrera corba va ser espectacular.
Com ell mateix va dir, fent broma amb la seva edat: Gallina vecchia fa buon brodo.

Altres
Gent com Alberto Contador, Roger Federer, els LA Lakers, la selecció espanyola de bàsquet, el Reus Deportiu, Rafa Nadal, Sebastian Loëb, Marc Coma i molts altres mereixen ser en aquest post.


Honor i glòria a tots ells!



pd: Un record molt especial, també, per tots aquells esportistes (coneguts o no) desapareguts "en acte de servei" com Dani Jarque o Robert Enke i per tots aquells grans d'altres èpoques que també ens han deixat en aquest 2009 memorable. Honor i glòria per tots ells també.

pd2: Fa de molt mal posar la fotografia d'un sol d'aquests esportistes, per tant, no en poso cap.

Persistir

Entendre el que ha passat aquest any 2009 amb el Barça és impossible a hores d'ara. Els grans equips de la història s'han reconegut com a tals anys després d'acabar-se. Per una banda perquè no s'és el millor per un sol any i d'altra perquè els equips magnífics triguen anys a ser reconeguts com a tals. I els que ho han estat abans d'hora, també han acabat abans d'hora.

Suposo que arribarà un dia que veuré els vídeos d'aquesta temporada i veuré la dimensió real d'un equip que ha guanyat tot el que ha jugat amb un futbol poc menys que excels.

En el futur sabré veure la grandesa de Valdés, Puyol, Piqué, Busquets, Xavi, Iniesta, Messi i Pedro. Sabré donar les gràcies a aquells estranys que em van fer feliç com Alves, Milito, Márquez, Abidal, Touré, Henry, Eto'o i Zlatan.
I sabré entendre la feina, la feinada, que ha fet Josep Guardiola amb un equip que venia de quedar a 18 punts de l'etern rival.

D'aquí uns anys els nens es maleiran per no haver pogut veure aquest equip en directe, perquè, deixe-m'ho clar, mai més veurem res semblant.

Recordarem a Puyol fent un petó a la senyera i a Piqué ensenyant la samarreta al Bernabéu. Recordarem a Iniesta provocar l'orgasme col·lectiu més gran de la història a Stamford Bridge. Recordarem Pinto avisant d'on es llançaria al penal. Recordarem Messi saltant entre gegants i a Eto'o assenyalant-se les venes per guanyar la tercera a Roma. Recordarem a Pedro marcant a l'últim moment a dues finals.
I recordarem a Guardiola plorant després de portar l'equip del seu cor, els colors de la seva vida, a tocar el cel i a fer-lo el millor equip de la història.

I ho recordarem tot amb un somriure...

Si home! La copa aquella que....

El Mundial de Clubs és una comeptició extranya. Tan pel format (un sol vuitè de final i 2 quarts), com pels equips que hi participen (els campions de les 6 zones FIFA i el campió local) com pels diversos noms que se li donen.

Tot plegat ve de la Petita Copa del Món que van jugar entre d'altres Barça i Madrid a Veneçuela l'any 57. A la FIFA li va agradar la idea i anys després va decidir donar el títol de millor club del món al guanyador de l'enfrontament entre els campions d'Europa i de Sud-Amèrica. Al principi a doble partit i després a partit únic a Tokio. El títol s'anomenava Copa Intercontinental.

El 1999 la FIFA va intentar tornar a la Copa del Món de Clubs però la cosa no va anar massa bé perquè els representants d'Asia, Àfrica i Oceania van tenir un rendiment lamentable.
I ara fa 6 anys ho va tornar a intentar. Aquest cop convidant als equips campions de les 6 zones FIFA (els 5 continents dividint Amèrica en 2) i fent-la enlloc de la Intercontinental.

La nova competició -Mundial de Clubs o Copa Toyota depenent de si la juga el teu equip o no- arriba a la sisena edició i el Barça és el primer equip europeu que repeteix participació. De les 5 edicions anteriors hi ha hagut 3 campions sud-americans i 2 d'europeus.

Demà el Barça comença l'assalt a aquest títol que és l'únic que no té. Si el guanya igualarà les estadístiques entre europeus i sud-americans.

Diumenge la resposta.

Robinho, o la necessitat de purgar la culpa

Henry ja encara els darrers (darrer?) anys de la seva carrera esportiva. Aquell home capaç de deixar mitjanies com Zanetti i Carragher a l’alçada d’un juvenil i de demanar si n’hi ha prou a l’àrbitre després de marcar la mateixa falta dos cops, ha passat a ser una ombra del que era i ja no pot tenir la pressió de ser l’extrem esquerre titular en un equip en el qual sortir de 4-3-3 és poc menys que una heretgia. Iniesta és Iniesta i jugarà bé posin on el posin, però on ho fa millor és com a interior i fer-lo jugar d’extrem és perdre la seva millor virtut: el canvi de ritme que va donar a Eto’o el primer gol a Roma.

El Barça necessita un extrem gairebé tant com necessitava a Guardiola fa un any i mig (que Pep perdoni la gosadia dels qui creien que Mourinho era millor). I aquest extrem serà Robinho. O almenys ho serà si les apostes tenen raó. La pregunta és: Robinho fins quan? Cedit fins al juny i aleshores ja veurem? O el fitxem ara i avall?

Cal recordar els dos últims traspassos del Fill de Déu: va arribar i marxar del Madrid de la mateixa manera, és a dir, comportant-se com un nen malcriat i duen la situació al límit fins aconseguir el traspàs. Ara com ara, i a manca d’un mes i mig pel mercat d’hivern, Robinho encara no ha declarat obertament que vol marxar de Manchester. El dia que ho faci haurà signat la seva defunció com a jugador blaugrana, al Barça no s’hi juga – o almenys no principalment – pels diners. Al Barça s’hi juga per amor a un esport i a un estil de joc determinat. Tampoc s’hi juga per ser el millor del món, s’hi juga per fer de l’equip el millor del món. Al Barça l’individu està per sota del col·lectiu.

Probablement Robinho és un dels pocs jugadors que pot entendre la filosofia de joc de Guardiola en pocs dies. El seu pas per la lliga espanyola, la seva posició al camp i el seu estil de joc són condicions bàsiques per un home que hauria d’aprendre a jugar en un equip únic en el moment en el qual es decideix la temporada. Qualsevol fitxatge d’hivern no es podrà permetre el temps d’adaptació bàsic que necessita un jugador. I encara se’l podrà permetre menys si ha de ser titular, o jugar un de cada dos partits, en un equip que ha d’intentar fer l’impossible repetint el triplet o, com a mínim, el títol de campions d’Europa.

A favor seu Robinho té el morbo de veure un jugador que va marxar del Madrid com va marxar lluitant per arribar a la final del Bernabéu amb la samarreta blaugrana. En contra, la imatge d’amant de la nit que tan poc agrada a Barcelona després de l’experiència amb Ronaldinho i el fet d’haver de demostrar des del primer minut que pot ser l’extrem titular del Barça en els propers anys. Els més optimistes creuen que una davantera Robinho-Zlatan-Messi faria meravelles; els més pessimistes recorden que també n’havien de fer la davantera Ronaldinho-Eto’o-Henry-Messi i va passar el que va passar.

Per tant, i en el benentès que Robinho no sortirà del City com va sortir del Santos i el Madrid, si ve haurà de demostrar que no és un nen mimat, que la nit ja no l’atrau i que és de l’estirp de brasilers a la qual pertany Alves i no a la de Ronaldinho o Edmílson.

Si ve, que vingui cedit. Que tingui la necessitat de demostrar que pot ser un professional del futbol i no un simple assalariat. I que, com a mínim durant mig any, hagi de posar les necessitats de l’equip per davant de les pròpies. Si és capaç d’aconseguir-ho i d’interioritzar-ho en el seu adn, benvingut sigui. Si no ho pot fer, hi ha jugadors que valen 40 milions d’Euros més necessaris (Cesc Fàbregas) i jugadors més prometedors en la seva posició (Luis Suárez) que, com a mínim, no tindrien l’etiqueta de mercenari gravada al front.

Siemprrrre positifo

Ho dic aquí, solemnement i sense embuts: em declaro admirador absolut i seguidor irreductible de Louis Van Gaal. Sí, sí, contra tot i contra tothom. La llibreta i la cara de totxo formen part del meu ideal futbolístic i la veritat és que no sembla que l'hagin d'abandonar mai. D'acord que és un personatge força especial, però mai es podrà negar que és un fanàtic absolut de les seves idees i els seus principis són inamovibles com la pedra més pesant. Només ell és capaç de substituïr a Luca Toni per Van Buyten quan el seu equip està perdent i falten 20 minuts per acabar el partit; i de fer jugar Robben els 90 minuts en partits decidits; pretendre guanyar la lliga amb un trivot màgic format per Van Bommel, Tymoschuk i Schweinsteiger; enganxar Rivaldo a la banda i fitxar milions holandesos que fracassen estrepitosament cada cop que entrena a l'estranger.

Però amb temps per treballar ha demostrat que és capaç d'aportar resultats. No ha estat mai un amant del joc alegre i la llibertat creativa, però tampoc es pot dir que els seus equips practiquin un joc vomitiu. Amb el Barça va guanyar dues lligues, va convertir l'AZ en un equip punter d'Holanda i va guanyar una copa d'Europa amb un Ajax plagat de barbamecs. També ha fracassat alguna vegada, però tots els entrenadors ho fan. I el que no se li pot negar és que mai va renunciar a les seves idees. Agressivitat, força física, disciplina i pedrera.

Als seus 58 anys ha acceptat un repte que pot resultar definitiu en la seva carrera d'entrenador. I de moment, les coses no li van gaire bé. El seu Bayern no aconsegueix arrancar el vol i els resultats no el recolzen. La seva relació amb els periodistes no l'ajuda gaire i el seu tarannà fa que no caigui simpàtic a l'afició. Però Van Gaal és Van Gaal, i morirà amb les seves idees. I si al final tot surt malament, haurà deixat un llegat molt important en el futur del club. Concretament dos. I amb nom i cognoms: Holger Badstuber i Thomas Müller. Dos joves que han començat des de bon principi a l'onze titular i estan demostrant que no són precisament la pota que coixeja a la taula bavaresa. Si al final no se'n surt, sempre es recordarà l'holandès com l'home que va fer debutar i va fer créixer com a jugadors a Badstuber i Müller. Com Xavi. I Kluivert. I tants d'altres.

Ah. I Van Buyten va aconseguir el gol de la victòria. Geni, Louis.

Bojos maravellosos

Què en seria del futbol sense aquells homes, bojos del tot, que de tant en tant recorden que la pilota es pot tocar amb qualsevol part del cos tret dels braços i les mans?
Què en seria del futbol sense aquells homes, bojos del tot, que s'inventen una nova manera de fer arribar la pilota allà on volen?

Kubala, el gran Kubala, va aconseguir dues coses: fer petit el camp de Les Corts i ensenyar al públic què era un xut amb afecte.
Pelé va fer creure per uns instants en els regats sense tocar la pilota en el millor no-gol de la història. (per qui no el tingui en ment: passada llarga que lluiten Pelé i el porter. Pelé fa una finta cap a la pilota per, tot seguit, deixar-la passar i fer passar al porter, desolat i perdut, entre ell i la pilota. Pelé la rep a la frontal, escorat a la dreta amb la porteria totalment buida. Hi arriba desequilibrat i la pilota acaba sortint fora, llepant el pal esquerre.)
Maradona va utilitzar la zona prohibida per enfonsar Anglaterra sencera.
Laudrup cuinava alta gastronomia fent croquetes partit rere partit.
Romario feia bona la dita que córrer és de covards. Perquè fer-ho si la pilota ho pot fer per tu?
Ronaldinho ens va ensenyar a fer servir l'esquena per assistir. No cal girar-se per fer arribar bé una pilota!

I aquest cap de setmana passat, dues delicatessen :

La primera al Camp Nou. Zlatan Ibrahimovic. Cinturó negre de taekwondo. Suec. Del llinatge dels genis bojos (o era dels bojos genials?). La pilota als peus, entre 5 defenses. La trepitja, mira i amb un toc amb el tacó de la bota la fa arribar a Pedro perquè marqui. Espectacular. Ooooooh d'admiració d'un estadi acostumat als grans gestos tècnics. Benvinguda al món assistència d'esperó!

La segona al Vicente Calderón. Maxi Rodróguez. Argentí. Centrada cap a ell, que és a la frontal, des de la banda esquerra de l'atac. Salta per rebre, mentrestant veu al Kun que es mou de cara a barraca. No la rep. Amb el pit assiteix cap al Kun, el salvador del seu equip, que no pot arribar a empatar contra el rival de la ciutat. Mala sort pel Kun. Benvinguda al món assistència de pit!


No hi ha futbol sense el gol. No hi ha gol sense l'assitència. Que visquin els passadors! Per a ells tota la glòria! Que visquin aquests bojos maravellosos que prefereixen donar el plaer de marcar a un altre!

Aquell home estrany

És allà, sol, mirant al cel i aixecant els braços. Prop dels tres pals que li fan alhora de casa i de presó. I allà continuarà passi el que passi. Poques vegades, per no dir cap, s'allunya d'aquest punt maleït que té davant. Però tot i això és el jugador amb més responsabilitat de l'equip. Si ell falla, l'equip perd. No pot fallar. I continua allà, sol, mirant al cel i aixecant els braços.

Quan l'1 de setembre de 2002 el Barça sortia amb un jove porter de només 20 anys, el public del Camp Nou va arrufar el nas. Feia massa poc que un tal Pepe Reina havia passat amb mal peu per les porteries culés i ara apareixia aquell noi, Víctor Valdés.

Aquell jove va ser capaç d'encarar-se a tot un Louis Van Gaal deixant d'anar a entrenar quan l'holandès el va enviar de tornada a segona B per vès a saber què. Aquest fet va fer que Valdés estigués amb un peu fora el club però Joan Gaspart ho va fer bé, estranyament, i ho va evitar.
Poc a poc es va anar consolidant a la porteria blaugrana fins a ser indiscutible.

Amb ell a la porteria el Barça ha guanyat 3 lligues i 2 copes d'Europa entre altres títols, sent decisiu en les dues Champions aconseguides. A més, ell ha aconseguit 2 trofeus Zamora.

Estranyament, però, Valdés no ha estat mai convocat per la selecció espanyola.
És cert que l'ombra d'Iker Casillas és molt allargada i que Valdés està mig esglaó per sota ara com ara del porter madridista, però no té res a envejar a homes com Palop, Reina o Diego López.

És el millor del món en els u contra u i dels millors amb la pilota als peus. A més té personalitat, sap manar la defensa i és ràpid en les sortides. El seu únic punt negre és el joc per alt, de fer se sol quedar sota els pals en els corners esperant la rematada.
Tot i això el millor de Valdés és la seva capacitat de concentració. Pocs porters al món poden estar-se 89 minuts sense tocar la pilota i fer una aturada de mèrit en l'única ocasió que té el rival. A més és capaç d'aguantar la pressió d'una porteria que s'ha menjat gent com Dutruel, Bonano, Rustu o el propi Reina.

I és que Valdés és el millor porter del món per a aquest el Barça. Un lloc on els porters tenen poca feina però l'han de fer perfecte. A més han de saber jugar amb els peus com si fos un migcampista i tenir la velocitat d'un extrem.
Tot i això, quan l'equip perd, tothom se'l mira amb lupa i quan l'equip guanya ningú el recorda. Aquesta deu ser el seu malefici: ser l'oblidat quan les coses van bé.

Beneït siguis, Loco

Minut 93 de partit. Argentina i Perú empaten a 1 a la Monumental de River després que Perú hagi empatat al 90. Tal i com estan les coses, Argentina està fora del mundial de Sud-Àfrica.
Corner a la banda dreta favorable a Argentina. Després de diversos rebots la pilota acaba als peus d'un home de 35 anys que sota una pluja torrencial envia la pilota al fons de la xarxa, fa explotar la Monumental i permet a Argentina seguir somniant.
Aquest homes és Martín Palermo de professió, davanter; de vocació, boig.

En 18 anys jugant al màxim nivell ha fet 226 gols. Una xifra molt respectable. Però repassem-ne uns quants:

- El seu gol numero 100 el va fer amb els lligaments del genoll trencats. Quan per fi es va recuperar va eliminar a River de les semifinals de la Libertadores amb un gol a l'últim minut.

- Gol davant de River penjat, literalment, del travesser.

- Penal marcat xutant amb les dues cames. Aquest gol té trampa, va relliscar en el moment de xutar.

- Gol de cap des de 39 metres, segons diuen, récord guiness.

Però bé, si li diuen el Loco Palermo no és només per això. És l'únic home del món capaç de treure de polleguera a Chilavert i Verón, de celebrar un gol baixant-se els pantalons o de fer-se odiar per la seva antiga afició celebrant un gol al seu antic camp com si fos la darrera cosa que faria a la vida.

Després del gol davant de Perú una cosa està clara: si Argentina es classifica pel Muncial, Martín Palermo serà a Sud-Àfrica. Sort! el futbol és molt més divertit amb bojos sobre el camp.

Un somni en blau cel

El complexe d'inferioritat sempre ha estat present en el món del futbol. A les ciutats amb més d'un equip, el germà petit sempre pateix a l'ombra del gran, que és qui s'endú la glòria, els diners, i els aficionats casuals. Això crea una certa sensació d'unitat entre l'afició del petit i les victòries, per minces que siguin, se celebren com si fossin finals. Canviar aquesta tendència és pràcticament impossible per mitjans propis, encara que estem assistint a un fenòmen que està aconseguint girar la truita futbolística a una velocitat imparable: els milionaris. El recent cas del Chelsea i la seva entrada fulgurant a la zona noble de la jerarquia futbolística europea ha obert el camí per molts, i majoritàriament desafortunats, milionaris que han intentat convertir un club tradicionalment perdedor en un campió de tot. L'últim exemple que ha sacsejat el planeta futbol és el Manchester City.

La veritat és que els pobres sky blues no han tingut gens de sort. Primer els va tocar Thaksin Shinawatra, obscuríssim president del sudest asiàtic condemnat més tard per delictes estranys. I a finals d'Agost de l'any passat, un misteriós grup inversor relacionat amb algun d'aquests emirats il·localizatbles del golf pèrsic va adquirir el club. I van entrar amb els tancs. Oferta de 40 milions per Robinho i l'habilidós extrem brasiler va canviar la primera fila europea pel City of Manchester. Només quedaven poques hores per acabar el termini i els nostres intrèpids àrabs no van tenir temps de canviar res més. Quan han tingut temps, han demostrat que hi van seriosament i que no es plantegen fitxar només defenses i davanters á la Florentino i que estan fent les coses ben fetes. Milions i milions que han repartit per tot arreu que, cal reconèixer-ne el mèrit, han tapat molts forats en clubs necessitats de diners urgentment.

Shay Given, Kolo Touré, Micah Richards, Nedum Onuoha, Gareth Barry, Vincent Kompany, Emmanuel Adebayor, Carlos Tévez, Roque Santa Cruz... Gairebé res, escolti'm. Mark Hughes a la banqueta, davanter del Manchester United i entrenador contradictòriament defensiu, però ordenat i amb sentit comú. Es pot pensar que tot sortirà malament, però la construcció de la plantilla i el compromís dels jugadors va fer que el City comencés atropellant els rivals. El pas de les jornades l'han anat recol·locant i ara es troben quarts darrere el reviscut Tottenham, que sembla haver trobat per fi el començament de temporada que necessitaven per aconseguir els seus objectius. A més, van perdre desgraciadament el partit més espectacular des de la semifinal del Mundial entre Alemanya i Italia contra el Manchester United a Old Trafford. Ara per ara, l'equip té molt bona pinta, però han de trobar la consistència que els farà grans, i això només s'aconsegueix a base de temps i feina. Segurament aquesta temporada només es classificaran per Europa, però pot ser el trampolí que els porti a la glòria. Si els nostre amics pèrsics són capaços de cultivar la paciència necessària per formar un equip campió els aficionats del City poden tenir per fi una raó per mirar-se els aficionats del United per sobre l'espatlla. Si segueixen la filosofia de Jesús Gil i es tornen bojos, l'estadi de la ciutat de Manchester viurà un d'aquells vodevils que amenacen amb EMPASSAR-SE (sí, TV3, empassar-se, no tragar-se) a la majoria dels pobres jugadors i entrenadors desgraciats per passin per allà.

And the winner is.... RIO!

Les primeres de caure van ser Doha i Praga. I després han vingut Chicago, Tokio i, finalment, Madrid. Rio de Janiero ha estat la vencedora de la cura pels Jocs Olímpics de l'any 2016.
I és que Rio era la màxima favorita per endur-se el premi: mai cap ciutat de l'Amèrica del Sud havia organitzat uns jocs. A més, Chicago tenia la mala - i propera- experiència d'Atlanta '96, Tokio la molt propera Pekin '08 i Madrid tenia Londres '12 i Barcelona '92.

Així doncs, Rio de Janeiro '16 vindrà precedida del Mundial de Futbol de l'any 2014. Dos esdeveniments de soble tall: si bé posaran el Brasil a primera plana mundial durant molt temps, també posaran a prova la capacitat del país més ric d'Amèrica del Sud de poder organitzar els dos esdeveniments esportius més importants del planeta esport.

A la tercera va la vençuda

No, no és que Cadel Evans hagi participat només en 3 curses ni que hagi guanyat el tercer mundial que disputava.
És la tercera perquè ja va perdre el Tour, de forma lamentable, i la Vuelta ,per una lamentable punxada d'aquest any. Ahir, per fi, va guanyar alguna cosa important: Cadel Evans és el nou campió mundial de ciclisme.

En una cursa marcada pel control de les dues grans potències (Itàlia i Espanya) i els constants atacs de Fabian Cancellara, Evans va ser el més intel·ligent i es va endur una victòria que per probabilitats hauria d'haver estat espanyola.
M'explico: el grup final que es va jugar la victòria era de 9 corredors, 3 dels quals espanyols. Valverde, guanyador de la Vuelta i sense correr a Itàlia; Samuel Sánchez, basc i campió olímpic; i Quim "Purito" Rodríguez, el més combatent durant la cursa. Amb aquest panorama. A més dels 3 espanyols i Evans hi havia Kolovnev, Breschel, Cunego, Gilbert i Cancellara.

El bo de Fabian va intentar fer el doblet (va guanyar la CRI) però Samuel Sánchez el va assecar a la baixada. Aleshores van atacar Rodríguez i Kolovnev i l'únic dels grans que els va seguir va ser Evans que els va passar com una bala cap a la victòria. Kolovnev va ser segon.

Pel que fa als dos campions d'alguna cosa que hi havia al grup, Samuel Sánchez continua esperant la baixada que mai va arribar per decidir-se a atacar i Valverde devia pensar que tot es pot guanyar sense atacar ni un sol cop, com la Vuelta.

En fi, Itàlia ho hauria fer millor. Tot i això, Evans seguiria sent el just i necessari campió del món.

Creixeu i multipliqueu-vos

La primera jornada de la Europa League ha servit de conillet d'índies per una de les innovacions més xocants de la història de l'arbitratge. Ni els "pinganillos" ni els banderons que transmeten sons no tenen res a fer davant l'ensurt que suposa veure que en un contraatac apareix un àrbitre extra en direcció contrària des de l'altra porteria. Jo, astronauta desinformat d'aquestes innovacions sobtades, vaig patir una espècie de sorpresa barrejada amb incredulitat quan vaig veure aparèixer aquell senyor de blau del no-res mentre veia el multifutbol (grandiosa idea durant les fases de grups, per cert).

Un cop acabats els partits, vaig poder veure un reportatge sobre com havien funcionat aquests nous àrbitres i la veritat és que tal i com està plantejada la idea em sembla molt interessant de cara a donar-li una certa seriositat a aquesta bogeria que és a vegades l'arbitratge. Es evident que si el que es vol aconseguir és una major fiabilitat en les decisions, especialment en les aglomeracions dins l'àrea i els polèmics gols fantasma, sembla una solució prou bona a falta de veure si les directrius de l'estament arbitral europeu segueixen premiant més l'àrbitre-funcionari que no es complica la vida (paradigmàtic Wolfgang Stark en l'Inter-Barça) o bé aquest "jutge de línia de fons" es converteix en un autèntic suport per l'àrbitre principal.

En aquest cas no seguiré la línia políticament incorrecta de seguir apel·lant a la picaresca del futbol. Els esports americans gaudeixen d'una enorme afició i sempre han apostat per la infalibilitat de les decisions, sigui amb més àrbitres o bé amb l'ajuda de la televisió. Això provoca un respecte per les regles molt superior i que el joc es converteixi en quelcom seriós, encara que bastant més asèptic. És un pas per millorar-ho, però encara queda canviar moltíssimes coses que tenen més a veure amb els alts dirigents i les seves regles estúpides que no pas amb els mitjans tècnics. Un exemple: primera targeta de l'Inter-Barça ben entrada la segona part per Henry per entrar al camp sense autorització. Per la gespa hi voltaven lliurement Motta i Walter Samuel. Treguin les seves conclusions.

I'm forever blowing bubbles, pretty bubbles in the air

Ningú diria que la frase del títol tingui res a veure amb el futbol o la violència, però la realitat és que és el principi d'una de les cançons més populars dels GSE, els hooligans del West Ham United.
Sembla mentida que al país d'on va sortir el futbol i el joc net, també sigui el país on la violència als estadis dels anys 90 va arribar a límits insospitats: la fascinació per la violència era molt més important que la fascinació pel futbol.

I en aquest context han sortit un seguit de pel·lícules entre les quals cal destacar-ne dues:
Green Street Hooligans explica la introducció al futbol (" Fuck it, I will take you with me. You might learn something..." "About soccer?" "No mate. Not about soccer, AND FOR FUCK SAKE, STOP SAYING SOCCER!") d'un americà estudiant de periodisme que acaba fascinat per la violència que li ensenyen els fanàtics del West Ham i que li acaba donant una nova manera de veure i viure la vida. Explica la violència per la violència dels diversos grups de hooligans de la lliga anglesa entre ells: "You don't run, not when you're with us... You stand your ground and fight!".

The Football fFactory deixa entreveure una cara diferent: la de les drogues. Els protagonistes es passen la pal·lícula fumant, bebent i esnifant. I quan no beuen, fumen o esnifen es dediquen a buscar sexe i a barallar-se. La veritat és que The Football Factory mostra una cara molt més amable que Green Street Hooligans de la vida dels supporters anglesos: "The next best thing to violence is sex. And seeing as there's nearly 500,000 single women in London, I must be in with half a chance. Especially as I'd fuck anything that's breathing."

Ara, per saber què són els vertaders hooligans us proposo que veieu The real Football Factory i The real Football Factory International, dues sèries en les quals l'actor principial de The Football Factory , Danny Dyer, visita 14 grups violents d'arreu del món (8) i d'Anglaterra (6). Les pel·lícules estan molt bé, però la realitat supera la ficció, i de sobres.

O fenomeno!

Ronaldo Luis Nazário da Lima estava en camí d'arribar al podi dels millors futbolistes de la història després de passar una temporada fabulosa pel Camp Nou i seguir igual en l'inici de la seva aventura amb l'Inter. No va aconseguir guanyar el Mundial de França del 98, però tot feia pensar que n'acabaria tenint.

Abans, però, va veure com la seva ascensió als llimbs futbolístics es trencava alhora que el seu genoll i es passava un any parat just per tornar-se a trencar al mateix lloc quan tornava als camps. 2 anys parat van ser massa per ell que mai va tornar a ser aquell nen que era capaç de destrossar qualsevol defensa a base de força, velocitat i molta qualitat. Tot i això el 2002 va portar a la seva selecció a un nou mundial. En aquest sentit, el futbol li feia justícia. Aquell mateix any i ja com a jugador del Real Madrid va tornar a ser el millor.

Després encara va jugar amb el Milan, es va tornar a trencar i va tornar al futbol. Aquest cop a casa, amb els seus. Aquest cop només per demostrar al món que sense velocitat ni acceleració continua sent un dels grans.
I és que un home que ha jugat en 4 dels grans del continent europeu, que ha jugat gairebé 100 partits amb la millor selecció de la història i que és capaç de dur una mitjana de 0,7 gols per partit no pot ser un qualsevol.

O fenomeno no estarà mai al costat dels més grans d'aquest esport. Però creieu-me si us dic que si no fos pels seus maleïts genolls l'home que va fer posar les mans al cap a Sir Bobby Robson; l'home que va meravellar Eindhoven, Barcelona, Milà i Madrid; molt probablement hauria deixat Pelé i Maradona enrere en la corona de ser el millor futbolista de la història.

I qui no s'ho cregui, que li demani a Cantona: http://www.youtube.com/watch?v=SB3VA8iQce4

Are you ready?

L'home bala era una divertida atracció dels circs ambulants, segurament aparegut als Estats Units. Es tractava d'un home que entrava dins un gran canó que l'expulsava després d'una detonació a una velocitat i una distància considerables. Veient això i les escasses mesures de seguretat de l'època, no és gens estrany pensar que més d'un home bala es devia quedar enclastat en alguna carpa de circ.

Anys després els ha sortit un brutal competidor. No porta casc, ni va vestit de pallasso, ni treballa en un circ, ni vola. Bé, no vola, això és mentida. Vola sense aixecar-se de terra. Vola sobre les seves llargues cames. Vola de record del món en record del món dels 100, 200 i 4x100 metres. Va vestit de groc i verd, com la bandera del seu país, Jamaica, duu unes bambes taronges i li encanta fer el pallasso davant les càmeres de televisió abans de fer el seu espectacle.

"I'm ready. Are you ready? Let's go!". Aquestes van ser les paraules que va dir a càmera Usain Bolt fa uns dies abans de rebentar el cronometre i correr els 100 metres llisos en 9,58 segons. 11 centèsimes més que el seu anterior record a Pequín. Avui hi ha tornat: els 200 metres en 19,19 segons. Altre cop 11 centèsimes menys que el seu record a Pequín.

I sembla que pot més. Encara no ha ensenyat el seu potencial complet. Encara no ha fet cap cursa sencera al màxim.

We are ready mister Bolt. Show us your show.

Feher, Foé, Puerta, Jarque.

I he acabat el títol en punt i final expressament. Tant de bo no hi hagi cap més nom per seguir la llista.

La mort de Dani Jarque fa 2 dies ha tornat a sacsejar el món del futbol. I és que no és normal que un noi aparentment sa, jove i que passa tants controls com els que passen els futbolistes mori de cop i volta.
Acceptant la innocència de tots els noms del títol en el tema doping, el que és clar és que les autoritats esportives haurien de plantejar-se que temporades amb prop de 80 partits són inhumanes. El cos humà no pot suportar el ritme de competició i entrenaments a que estan sotmesos els professionals. I és que si no fer esport no és sa, fer-ne massa tampoc. Una ràpida visita a la Wikipèdia constata que els jugadors de futbol viuen una mitjana de 10 anys menys que els porters.

El que no pot ser és que cada federació miri només pels seus interessos. L'exemple de la Supercopa italiana, jugada a Pekín, és brutal. Els jugadors es veuen obligats a fer un viatge d'uns 10.000 km perquè la federació italiana ha decidit que jugant aquest partit a la Xina guanyarà més diners que fent-t'ho a Roma, Milà o Nàpols.
Un altre exemple són el Mundial de Clubs que provoca que els campions de cada continent hagin de moure's a mitja temporada al Japó o als EAU per jugar un títol de segon nivell.

En fi, potser algun dia, algú s'adona de tot plegat i arregla les coses.



pd: Dani Jarque, descansa en pau.

Fins una altra Sir Bobby

"D'acord, el primer l'ha marcat amb la mà, però el segon ha valgut per dos".

Aquestes van ser les paraules de Sir Robert William Robson després de que Maradona eliminés Anglaterra en aquell mític partit de la Mà de Déu i el golàs agafant la pilota al mig del camp i deixant enrere a mig equip anglès.

Són una clara mostra del tarannà d'aquest ex-jugador de Fulham i WBA, però sobretot ex-entrenador de la darrera (diuen) gran selecció anglesa i d'aquell grandíssim Barça post-Cruyff que va guanyar 3 títols i que només un horror de perfecció anomenat Madrid a les ordres de Capello va deixar sense el quart títol, la lliga.

El seu any com a blaugrana podrà ser recordat per tenir un enorme equip amb aquell Ronaldo que semblava destinat a l'eternitat abans de trencar-se els genolls, Giovanni, Pizzi, Stoichkov, Figo, de la Peña o Guardiola. Però sobretot serà recordat per aquell petó robat a Carmen Sevilla i per la cara d'estupefacció i les mans al cap després que Ronaldo decidís mostrar tota la seva qualitat i potència marcant un autèntic golàs a Santiago de Compostel·la.

Avui Sir Bobby ha mort. Ha perdut la llarga batalla de 18 anys contra el càncer.

Descansi en pau. Segur que seguirà veient el futbol des d'allà on hagi anat a parar.

Adéu Sir Bobby, fins una altra.

Apologia dels Schleck (i Astana)

La tendència melic-centrista dels mitjans espanyols ha desembocat en una cobertura del Tour de França que s'assembla més a la d'una guerra que no a la d'un esdeveniment esportiu. La lluita de Contador contra els seus enemics, suposats o reals, centra portades, cròniques i informacions a la premsa pàtria. El complot a l'equip Astaná contra el de Pinto és un dels temes més recurrents. L'aparició de Lance Armstrong ha creat l'enemic perfecte i la figura de Johan Bruyneel apareix com el còmplice del crim. I encara els va millor que Contador guanyi. Cada dia es pot llegir algun article que parla sobre el maltractament que pateix el pobre Alberto i com ell resisteix igualment com a bon heroi espanyol que és.

Deixant de banda aquest fet evident, aquesta polèmica ha engolit a la resta de ciclistes fins a convertir-los en comparses del duel desigual entre Contador i la resta del món. Posats a engolir, fins i tot va ser capaç de quasi fer desaparèixer la gran victòria de Mikel Astarloza a Bourg St. Maurice. És cert que gent com Evans i Menchov s'han eliminat sols pel seu baixíssim rendiment però Wiggins, els Schleck, Klöden (per alguna cosa més que la polèmica de l'Astaná) mereixen un respecte i una presència als mitjans que no tenen.

Volia parlar avui dels Schleck. Una parella de ciclistes curiosa que en aquest últim any han adquirit una dimensió espectacular. Són com els Zipi i Zape del ciclisme i la imatge d'Andy entrant tercer a Le Grand Bornand amb els braços a dalt celebrant la victòria de Frank (en un dels sprints més patètics dels últims anys) és molt significatiu del que representen. Ara mateix costa molt imaginar-se un Schleck sense l'altre i aquests dos luxemburguesos que inevitablement cauen simpàtics, encara que només sigui per atacar a l'status quo que representen Bruyneel i companyia. El seu pare, Johnny Schleck, exciclista professional, va protagonitzar un dels episodis més espectaculars del passat Tour quan va ser aturat per les autoritats franceses a punta de pistola per registrar el seu cotxe.

Frank ja fa temps que volta per les carreteres de Déu i ha demostrat ser un gran corredor. És capaç d'adaptar-se tant a les grans muntanyes i les voltes de tres setmanes com a les clàssiques de les Ardenes, en les que ha fet bons resultats gairebé sempre. Té un gran problema als sprints i a les contrarrellotges ja que és un dels ciclistes més lents del pilot internacional. A la muntanya es troba entre els millors escaladors i ha estat voltant els llocs d'honor del Tour darrerament. De totes maneres, no s'ha escapat dels escàndols de dopatge. Fa uns mesos es va descobrir que havia fet una transferència a Eufemiano Fuentes (el metge de la Operació Puerto) de 7000 euros, però la cosa va quedar en res.

Andy és el millor dels dos, i el més jove. Grandíssim escalador capaç de rendir en tots els terrenys, aquest any s'ha endut la Lieja - Bastogne - Lieja de manera espectacular atacant en solitari. Ja l'any passat va demostrar amb el seu segon lloc al Giro i la bona actuació al Tour(tercer a Alpe d'Huez)que tenia moltes condicions. Li falta millorar molt a la contrarrellotge i hauria de millorar la finalització de les etapes, però serà el gran rival de Contador durant els propers anys.


------------------------------------------------------------

Positiu de Di Luca al Giro. Desolador, la veritat. Costa una mica creure's alguna cosa, ja.

Si pitjor, millor

El 14 de juny de 1982 Itàlia va jugar el seu primer partit del mundial a l'estadi de Balaídos, Vigo. Aquell partit va acabar 1-1 davant Polònia. Els partits contra Camerún i Perú no van ser gaire diferents: 1-1 i 0-0. És a dir, Itàlia va passar la primera fase d'un mundial sense guanyar un sol partit.
El 29 de juny Itàlia va guanyar el primer partit contra Argentina a Sarrià per 2-1. I aleshores va arribar la transformació. Diuen els que ho van veure que Itàlia va girar com un mitjó en el partit decisiu contra Brasil. Paolo Rossi, un home que va ser indultat per la justícia italiana just abans del mundial després de ser condemnat per un afer d'apostes il·legals, va fer un hat-trick maravellós que va deixar un dels millors Brasils de la història fora de les semis del mundial.
La semifinal davant Polònia i la final contra la RFA van ser simples tràmits: Itàlia era campiona del món.

Al cap de 24 anys, Itàlia tornava a començar un mundial amb els pitjors antecedents possibles: el Moggigate havia enviat la Juve a segona i estava a punt de duur pel mateix camí al Milan i la Lazio.
Van passar la primera fase de grups després de guanyar als EUA i Txèquia i empatar amb Ghana. Va passar els vuitens amb un penal més que dubtós (http://www.youtube.com/watch?v=l1kx8aOaSbA)al minut 93 contra Autràlia i va passar com si res fins a la final. Allà Zidane es va acomiadar com a futbolista de la pitjor manera gràcies a Matterazzi. I Itàlia va guanyar als penals.

Avui Itàlia ha fet el ridícul contra Brasil a Sud-Àfrica i ha quedat eliminada en benefici dels EUA. I és que Itàlia no sap guanyar si no té tots els problemes del món abans de la competició.

Aquest sí, aquest no,

L'estiu ha arribat i, per tant, la veda als fitxatges s'obre i comença el vall de noms per a tots els clubs. Des d'aquest petit racó intentaré fer una petita llista dels noms que han sonat per al Barça i de les necessitats que té aquest club per a afrontar una temporada amb 6 títols en joc i la missió gairebé impossible de guanyar-los tots.

Porteria

Sembla ser que Jorquera marxarà, cosa que provoca que Guardiola es quedi amb Valdés i Pinto. Diuen que vol un tercer porter i que no serà cap dels porters del filial.
Moyà ha sonat amb força. El porter del Mallorca té 25 anys i no vindria per ser l'etern suplent de Valdés sinó per disputar-li el lloc.
També ha sonat Sergio Asenjo, el jove porter del Valladolid és una aposta de futur ja que diuen que marcarà època. L'Atlético va semblar que ho tenia fet amb ell però al final no es va concretar res.

Defensa

Amb l'arribada d'Henrique i la possible recuperació de Milito sembla que no farà falta fitxar un central. Els laterals però són una altra història ja que ara com ara el Barça només té Alves i Abidal. Segons diuen, Bruno Saltor serà el substitut d'Alves. Al lateral esquerra han sonat diversos nomes, els que més força han tingut són Luis Filipe del Depor i Ashley Cole del Chelsea. Filipe té a favor que coneix la lliga i que només s'hauria d'adaptar al joc del Barça, Cole que ja sap el que és jugar en un equip gran i a Europa.

Mig del camp

Sense contar els noms de l'atac, és la zona que necessita més fitxatges de qualitat ja que amb la sortida de Guddy i la possible sortida de Hleb, quedarien 5 o 6 jugadors per 3 posicions i contant que hi ha Copa Africa, aquesta xifra es reduirà a 3 o 4 al mes de gener. Han sonat molts jugadors, possiblement els més il·lusionants són el Mascherano, jugador del Liverpool i possiblement el millor pivot defensiu del món tot i que fluix amb la pilota als peus, i De Rossi, de la Roma que seria una aposta segura. El problema de tots dos és el preu tot i que l'economia del Liverpool podria portar a Mascherano a Barcelona per un preu raonable.

Extrem

L'extrem dret és propietat de Messi amb Pedro o Hleb de suplents, ara bé, l'extrem esquerre necessita algú que pugui donar descans a Henry. El nom clau és Franck Ribéry. El francès, jugador del Bayern de Munic, ja ha demostrat que vol marxar de Baviera i el seu destí serà Madrid o Barcelona. Pel Barça és un home clau ja que ofereriria a la banda esuqerra una cosa semblant al que ofereix Messi a la dreta.

Davanter centre

És la posició més discutida del moment, la possibla baixa d'Eto'o obre un món de possibilitats: des d'un davanter tanc com Luca Toni fins a un de ràpid i tècnic com Villa passant per Llorente, Benzema, Forlán o Ibrahimovic. La meva opció personal seria Ibrahimovic, el suec és alt (1,91), fort, té xut de lluny i molt de gol; el seu cap és el principal problema. Aquesta posició serà la protagonista del gran culebrot de l'estiu a can Barça.

En fi, al setembre tot això serà història. Gaudim del vall de noms i il·lusionem-nos amb totes les opcions.

La soledat

LeBron James va fer el pitjor partit de tota la sèrie al sisè partit davant els Magic i la derrota dels Cavs va donar el tomb a una gesta que hagués pogut portar a l'aler més important de la dècada a convertir-se en una llegenda. Un jugador físicament privilegiat, un base en un cos de 2,06 capaç de moure's més ràpid que la gran majoria d'escortes baixos de la lliga i una força de la naturalesa atacant el cèrcol que no ha pogut sol contra tots. Ja va naufragar a les finals de l'any 2007 contra els Spurs de San Antonio però aquest cop semblava que havien aconseguit rodejar-lo d'un equip a la seva mida, a diferència dels quatre arreplegats que tenia quan va arribar a les primeres finals.

A l'hora de la veritat ha resultat trobar-se molt més sol del que semblava. L'escuder de luxe que els Cavaliers van portar per ajudar-lo en l'anotació, Mo Williams, s'ha amagat de manera esperpèntica durant tot el playoff i ningú ha agafat la responsabilitat d'ajudar LeBron a estirar de l'equip. La sagnia interior ha resultat ser absolutament devastadora pels interessos de l'equip d'Ohio, que veia com els anys d'Ilgauskas i Wallace, les limitacions de Varejao i la falta de profunditat de banqueta no podien respondre al joc ràpid, àgil i obert dels Magic ni, a la vegada, eren capaços de frenar a la bèstia Howard. Delonte West feia el que podia per ajudar, però no era suficient mentre el tirador Gibson s'enfosava cada cop més al fons de la banqueta.

Però els Cavs es van plantar a la final de conferència sense haver perdut cap partit. LeBron dominava: anotava, asistia, rebotava, taponava i semblava un Déu aterrat a la terra per guiar a les noves generacions basquetbolístiques com només un altre 23, els dels Bulls, havia fet uns quants (cada cop més) anys abans. James ha millorat molt el seu tir exterior i això ha afegit una arma més al seu poderós joc ofensiu fins a fer-lo absolutament imparable. Els seus percentatges són simplement espectaculars i és el jugador amb més facilitat per fer triples dobles de tota la lliga. Una màquina. El problema és que el Déu del basquetbol és rebec, i s'entesta en no deixar que un sol jugador s'endugui la glòria. Magic tenia a Jabbar i Worthy entre molts d'altres, Bird a McHale i companyia, Jordan tenia Pippen, O'neal tenia a Kobe, Duncan a Ginobili i Parker. LeBron té a un tirador irregular que ha demostrat no servir en moments calents, una parella de pivots lenta i rígida i algun jugador de fons de banqueta.

Ara per ara, el futur de LeBron és incert. Qualsevol equip que compti amb ell és candidat immediat a l'anell, però suposo que ha vist que sense un bon equip al seu voltant, no aconseguirà mai un anell. Els playoffs són molt llargs i hi ha moments en que un sol home no arriba a acaparar-ho tot. L'any que ve acaba contracte i podria anar a l'agència lliure per poder elegir un destí que, ara sí, el porti o la glòria o bé continuar als Cavs per fer-los campions. Sigui quina sigui la seva elecció, esperem pel bé de la memòria basquetbolística, que l'encerti.

Quan sigui vell

Quan sigui vell podré explicar als meus néts, i si no en tinc mai, als néts dels altres, que jo vaig veure jugar l'equip total. Un equip que va guanyar els 3 títols que va jugar en una temporada amb 13 canterans a la plantilla.
Podré dir que vaig donar les gràcies a Pep Guardiola, un entrenador aparegut del gairebé no-res que només havia entrenat a un equip de 3a. Un home que va treballar 25 hores diàries en aquell equip, que va aconseguir que els jugadors s'ho creguessin, que es creguessin que eren els millors jugadors del món.
Podré dir que vaig veure a Valdés, Puyol, Touré, Piqué, Sylvinho, Busquets, Xavi, Iniesta, Henry, Eto'o i Messi jugar a Roma com gladiadors; que van guanyar la tercera copa d'Europa del Barça i el tercer títol en la mateixa temporada.
Podré dir que Eto'o va recuperar de cop el gol després de trencar Vidic i va enviar la pilota al fons de la xarxa. Per segon cop en una final d'Europa, Eto'o va trencar la llauna i va fer que tothom s'ho cregués.
Podré dir que un noi de 21 anys i 1,69 metres va saltar per sobre de dos monstres que feien 4 metres entre els dos per extasiar una afició i acabar amb el regnat dels Red Devils per començar el regnat dels Blaugrana.

Podré dir, en definitiva, que en un mes vaig veure al meu equip guanyar tres títols històrics. Podré dir que vaig presenciar un equip candidat a ser el millor equip de futbol de la història.

Avui fa 17 anys...

20 de maig de 1992. Aquesta data està gravada a foc en la pell i el cor de qualsevol barcelonista.
Zubizarreta, Ferrer, Nando, Koeman, Juan Carlos, Bakero, Guardiola, Eusebio Salinas, Stoichkov y Laudrup. Aquests van ser els herois d'aquella final.
Aquell dia, a quarts d'11 de la nit, al minut 111 de partit, Eusebio va provocar una falta directa a la frontal de la Sampdoria de Gènova. La falta va ser molt protestada pels italians i algun jugador de la banqueta es va tapar la cara per no veure el llançament de la falta.
La història és coneguda: va tocar Stoichkov, va parar Bakero i va xutar Koeman. El xut de l'holandès va sortir com una autèntica bala, va passar per entremig de la barrera i va rebentar la xarxa de la porteria davant d'un Pagliuca que no hi va poder fer res. El Barça guanyava la seva primera Copa d'Europa a Wembley, Londres.
Aquell va ser un partit dur i difícil. Els italians van tenir un parell d'ocasions claríssimes que Zubizarreta va poder salvar. Salinas va estar a punt de marcar en una jugada que va deixar 3 defenses en un pam i Pagliuca va treure pels pèls. Stoichkov va enviar una pilota al pal.

Dos anys després, un equip molt semblant va jugar una altra final de la Copa d'Europa. Aquest cop va ser Atenes. El rival, altre cop el campió italià: l'AC Milan. El desenllaç: conegut i trist. Aquell dia es va desfer el Dream Team.


D'aquí 7 dies, Roma. Barça-United buscant ser els reis d'Europa. El Barça vol fer el triplet. El United vol repetir títol. La millor final possible per a aquesta competició. Tots dos equips tenen baixes: Fletcher per uns i Alves i Abidal pels altres.
El United ha guanyat amb sort les 3 finals que ha jugat. El Barça ha perdut 3 finals de les 5 que ha jugat, dues sent molt superior però sense tenir sort.
Europa té un deute amb el Barça, però el futbol no n'entén de justícia esportiva.

Una setmana, només una setmana.

Menjar-se el xiulet

Hi ha moltes regles no escrites que fan molt de mal a l'arbitratge. Els costums arbitrals moltes vegades acostumen a complicar molt més la feina als col·legiats que pretenen facilitar-se la feina. Més enllà de la prepotència que fan servir a vegades, hi ha un altre motiu que fa que els àrbitres perdin molt de prestigi: la por. I és que hem vist tantíssimes vegades a árbitres que es mengen penals, fores de joc i targetes pel simple fet de la por escènica o a la terrorífica por a complicar-se el partit.

Complicar-se el partit? Després ens trobem en una situació com la de diumenge al Camp Nou. Teixieira no xiula un penal clamorós amb 3-1 al marcador suposant que el partit ja estava decidit. Resultat final: 3-3. Que sí, que es poden equivocar, però el que no poden fer és arbitrar malament expressament. És el mateix que amb les targetes al principi del partit. Als partits de la lliga espanyola els jugadors tenen barra lliure durant el primer quart d'hora. Hi ha la creença de que si treus la primera targeta d'hora, s t'escaparà el partit de les mans, però és que per treure menys targetes, no s'arbitra millor.

La recepta perquè no s'escapi el partit és sempre el diàleg. Els árbitres espanyols treuen targeta i després pregunten, cosa que crea confusió i males reaccions entre els jugadors, que moltes vegades no entenen la decisió. La prepotència i la falta de diàleg fa que el respecte pels árbitres entre els jugadors no resulti suficient. Per evitar sortides de to i mal ambient entre els futbolistes, és tan fàcil com apartar els jugadors i explicar-los, parlant com persones normals, el que ha passat. Sí, es tardarà una mica més a tornar a començar, però passarem d'un futbol malcarat a un esport respectuós i decent.

Calaix de sastre

Ahir, 4 de maig, va fer 60 anys del desastre de Superga on el Gran Torino, campió de 5 lligues seguides a Itàlia, va desaparèixer quan l'avió que els tornava de Lisboa es va perdre en la boira i es va estavellar en aquesta basílica alpina. Honor i glòria a aquell grandíssim equip, potser amb ells ara el futbol italià no sabria que vol dir el catenaccio i seria sinònim d'atac. Només una dada: un milió de persones els van voler acomiadar pels carrers de Torí.
Per més dades i un millor homenatge: Un article d'Enric González.
---------------------------

S'ha escrit molt i parlat encara més del partit de dissabte al Bernabéu. Un partit en el qual un equip de bojos amb 6 jugadors de la cantera al minut 1 i 8 al 90 van passar per sobre del Madrid a casa seva. On Pep Guardiola s'ha consagrat com a entrenador després d'una temporada espectacular i que, espero, acabarà amb el capellisme al Bernabéu.
La lliga espanyola necessita un Madrid que jugui bé. No serveix de res que aguanti la persecució al Barça durant 18 jornades per desfer-se com si fos sucre quan es troba un equip decent (vegis Liverpool, vegis Barça).
Aquest estiu arribarà Floppy (Florentino Pérez) i es gastarà una milionada en fitxatges. Només cal recordar que no sempre els diners duen a la felicitat i que gastar-se 250 milions d'euros (ho diu La Vanguardia) no és sinònim d'èxit.
La temporada que ve serà interessant. Espero.


Sempre a la memòria.

-------------------------

Avui Arsenal i United es juguen ser el primer finalista d'aquesta Champions League. Si el partit d'avui és com el de dimecres passat, el United tindrà la possibilitat de ser el primer equip que guanya dos anys seguits la Champions League.
A l'Emirates Stadium s'enfontaran dues maneres de planificar un equip de futbol: l'experiència del United amb gent que com Giggs ha jugat 800 partits i un Van der Sar que amb 38 anys segueix defensant la porteria de l'equip de Fergusson davant la joventut de l'Arsenal amb una mitjana d'edat molt baixa i Cesc Fànbregas de capità. L'enfrontament entre l'experiència i la joventut està servit.

Demà Chelsea i Barça sabran qui dels dos acompanya al guanyador d'avui a l'Olímpic de Roma el dia 27 de maig. Tots dos van guanyar aquest cap de setmana. Els blues van guanyar el derbi amb el Fulham -impressionant la temporada del Fulham, un equip que de salvar-se a l'últim segon ha passat a lluitar per Europa- per 3 a 1 fent gala dels seus contraatacs mortals (tot i que no són el Chelsea de Mou). El Barça va passar com una màquina per Madrid i la injecció de moral que els dóna el 2-6 pot ser enorme. I recordem que històricament el Barça no para quan comença a guanyar partits importants, va passar després de Wembley i pot passar ara.




Pd: la fotografia és dels funerals multitudinàris que va viure Torí ara fa 60 anys.

A 2 dies del dia D

D'aquí a dos dies el Barça juga al Bernabeu en un nou capítol de l'eterna lluita entre el futbol-espectacle i el futbol especulatiu. Els dos equips es jugaran la lliga en 90 minuts. Aquesta lliga en que només existeixen ells dos (entre el Madrid, segon, i el Sevilla, tercer, hi ha la barbaritat de 21 punts) i que serà de record la guanyi qui la guanyi.

El Barça està en la seva setmana gran: en 10 dies pot perdre dos títols o pot sentenciar-ne un i col·locar-se a la final de l'altre. Els dos empats seguits que duu no són el millor vagatge possible però la fe que va demostrar a València per empatar a 2 i els 90 minuts d'atac-i-gol davant el Chelsea fan presegiar el millor. En contra hi tenen el cansament que poden provocar tantes setmanes jugant dimecres-dissabte-dimecres-dissabte. A favor tenen la gana de títols després de 2 anys en blanc i el fet que en cas de perdre encara dependrien d'ells mateixos per guanyar el títol.
La lesió de Márquez és un greu handicap per la defensa blaugrana. Tot i que Piqué estpa protagonitzant un final de temporada brutal i ja no té gaire a envejar a la sortida de pilota del mexicà, Puyol no està en el seu millor com demostra l'errada en el segon gol del València la setmana passada.
Messi i Alves han de tornar a aparèixer, pot ser que el cansament estigui atacant a la millor banda dreta del món, però l'equip necessita la seva associació per atacar sense parar. Eto'o ha de tornar a marcar aviat, ara és quan més es necessiten els seus gols i si vol la Pilota d'or ha de marcar ja.
Al mig del camp, Xavi necessita tornar a ser el de fa un mes. Amb ell fi, Iniesta es pot dedicar a trencar la defensa rival.

Pel que fa al Madrid, aquest partit pot significar la fi de la temporada o continuar somniant en guanyar l'únic títol que els queda. Si bé és veritat que amb l'arribada de Juande ho han guanyat pràcticament tot i que gràcies a això encara estan vius a la lliga, l'única vegada que han jugat davant un equip de primer nivell van acabar golejats (Anfield Road, 4-0) i eliminats de la Champions. A favor hi tenen jugar només un partit per setmana i el descans que això significa. En contra tenen el mateix, jugar un partit per setmana i saber que si perden o empaten aquest partit es queden gairebé sense opcions a la lliga, els pot provocar una ansietat difícil de superar.
La baixa de Pepe deixa la defensa en quadre amb Metzelder i Cannavaro com a centrals que poden patir molt amb la rapidesa i movilitat dels davanters blaugrana.
Al mig del camp serà clau Lass. La baixa de Guti és moltg més greu del que sembla a primer cop d'ull ja que Guti és l'únic home del mig del cap blanc que pot fer moure l'equip i donar ritme al partit. Sense ell els blancs són un equip de contraatac. La capacitat de Lass i Gago d'ofegar Xavi i, alhora, tapar Messi poden resoldre el partit per una banda o per l'altra.
A dalt el Madrid és extremadament perillós: fa gols sense voler i tenen els 3 davanters golejadors enratxats.
Arjen Robben serà dubte fins al minut 90: tot pot ser que, si juga, es trenqui en quanlsevol moment.

El partit es decidirà més al mig del camp i a la defensa que a la davantera. Els dos equips tenen facilitat pel gol. L'equip que pugui lligar més curt als davanters rivals tindrà el partit en safat i, de returc, la lliga més aprop tan fisicament com moralment.

Where ¿amazing? happens

Arriba l’època en la que s’aixequen veus crítiques i declaracions escèptiques amb el funcionament de l’NBA. Les últimes han estat d’Andrés Nocioni, aler dels Sacrament Kings quees queixava al diari argentí “Olé” que el seu equip no funcionava perquè, a part de tenir una plantilla jove i fluixa, l’equip no jugava a res. Ja fa un mes que va acabar el període de traspassos, just després de l’All Star de Phoenix. Cada equip ja ha fet el que havia de fer al mercat de fitxatges i les plantilles ja estan definides. Els equips que no opten a playoffs ja no és juguen res: a la NBA no hi ha descens, i els seus partits semblen més costellades que competició. Però encara hi ha una classe inferior dins l’estructura de la lliga: els equips que saben de bon principi que no es juguen res. Són equips en reconstrucció, o bé plens de lesions, als quals no els importa perdre. Els entrenadors fan que l’equip jugui només pels joves de l’equip, suposadament perquè progressin, i oblida completament el resultat. En general, pel que estem acostumats aquí, en el que els equips anomenats “grans” guanyen sempre, costa una mica d’entendre tants alts i baixos en la classificació però els americans ho troben ben normal. Algú s’imagina al Barça o al Madrid perdent expressament?

I és que a l’NBA perdre molt té premi. El sistema de competició estableix que els pitjors equips de la lliga tindran una millor posició al draft de la temporada següent que els permetrà obtenir una estrella universitària. Per altra banda, si tenen un equip amb jugadors que acabin contracte o que cobrin poc (i per tant, no siguin grans jugadors) significa que l’espai salarial augmentarà i, per tant, podran fitxar un gran agent lliure. El punt mig no serveix per res: o lluites pel títol o intentes perdre el màxim possible. La idea del límit salarial igual per tothom fa que tots els equips tinguin les mateixes possibilitats i que, quan s’acaba un cicle perquè els jugadors importants es retiren, calgui tornar a construir l’equip des del principi. És la conseqüència també, a part del sistema de competició, de la idea d’ampliar la lliga fins a 30 equips, cosa que augment de manera alarmant la quantitat d’equips mediocres a causa de que el talent està molt més repartit entre els equips i molts més jugadors de baixa qualitat troben lloc a la lliga.

Per això, juguen a perdre o, com a mínim, no van a guanyar els partits per aconseguir una elecció alta al draft de l’any següent. No és el cas més flagrant del que a Estats Units anomenen , és a dir, jugar a perdre. L’any passat els Heat van allargar misteriosament una lesió de Dwyane Wade i van aconseguir el número 2 del draft, en el que van elegir a una estrella universitària com Michael Beasley. Si anem més enrere trobem dos casos que van crear molta controvèrsia a la lliga: la temporada 96/97 els San Antonio Spurs es van deixar perdre clamorosament per aconseguir el número 1 del draft i elegir Tim Duncan mentre que a la temporada 2002/2003, els Cleveland Cavaliers van fer una temporada lamentable intencionadament per aconseguir a LeBron James. Sens dubte, als dos els ha sortit bé la jugada i aquests casos confirmen clarament que la temporada regular a l’NBA no és ni molt menys tan important com a les lligues europees, que el que importa de veritat és el playoff pels grans equips i el draft pels petits. Els aficionats dels equips de la zona baixa veuen perdre el seu equip una i altra vegada sense cap intenció de guanyar i les franquícies perden diners inútilment durant les reconstruccions. Panorames desoladors als pavellons, partits infumables i jugadors cobrant milions i milions per no jugar a res. És la cara fosca de l’NBA i ningú sembla interessat a arreglar-ho.

Ressaca europea (III)

S'han acabat els quarts de final i encarem les semifinals com les darreres dues edicions de la Champions League: 3 anglesos i un convidat (Barça, Milan i Barça per aquest ordre). No és estrany que la lliga anglesa sigui la més representada, es veu d'una hora lluny que la Premier és la millor lliga del món, encara que només sigui pels 4 primers i encara que depengui dels petrodolars russos i àrabs (tot i que equips com el City i el Fulham no aprofiten els petrodolars).
Fa 2 temporades el Milan va aconseguir sobreposar-se als 3 anglesos i va guanyar el torneig. L'any passat un Barça de final de sigle va fer suar sang al United que acabaria sent campió. Què passarà aquest cop?

Arsenal - Vilareal
La Vendetta dels de la Plana no va poder ser, si fa 3 anys Riquelme va fallar el penal clau al minut 90 de la tornada, aquest cop poc van poder-hi fer. Tot i fer un partit més que correcte al Madrigal, els anglesos van passar-los per sobre a l'Emirates Stadium.
Tot i l'eliminació, s'ha de destacar i molt el fet que Vila-real no deixa de ser una ciutat de 50.000 habitants i que l'equip d'aquesta ciutat ja és un clàssic de les rondes eliminatòries de la Champions.
Pel que fa als Gunners, la recuperació d'Adebayor i -sobretot- de Cesc ha fet que tornin al màxim nivell i el fet que a la Premier no hagi de lluitar per massa res fa que sigui un equip extremadament perillós a les semifinals.

Porto - M. United
D'un pèl li va anar al United de no llepar contra el pitjor equip sobre el paper dels quarts. Després de l'empat a 2 a Manchester ahir el United es va haver de refiar d'un golàs impressionant de Cristiano Ronaldo en un xut des de 36 metres que va arribar als 100 km/h.
El Porto va acabar el partit atacant amb més el cap que amb el cor i ni Van der Sar va poder evitar la victòria anglesa amb una sortida per caçar papallones a poc del minut 90 que el davanter del Porto va enviar fora per poc.

Chelsea - Liverpool
Partidàs a Stanford Bridge: 4-4 en una eliminatòria espectacular que va demostrar dues coses: que cap dels dos equips està fi en defensa (sobretot els blues que a la Premier van rebre 3 gols del Bolton) i que ni Cech ni Reina són els porters que havien estat. Els dos van fer errades imperdonables per a porters que estan en el top 7 dels porters al món.
Hiddink ha fet del Chelsea un equip molt perillós que per fi sap fer servir les seves virtuts: un centre del camp potentíssim i un davanter centre (Drogba) en plena forma.

Bayern München - Barça
Després de la primera part antològica del Barça al Camp Nou i del 4-0, el partit de l'Allianz Arena es preveia de tràmit i així va ser. El Bayern ho va intentar poc (Toni la va tenir al minut 6 i poc més) i el Barça es va dedicar a controlar el partit. Els gols van ser el millor del partit: Ribery va marcar després de fer ballar Valdés en un 1 contra 1 i Keita va empatar en una jugada espectacular dels catalans que van arribar a fer 5 passades dins de l'area sense que els defenses bavaresos hi poguessin fer gaire res.
El Bayern està en ple canvi estructural i això es va notar, tot i que aquest fet no és excusa per explicar que el Barça els passés per sobre.
Si els blaugrana poden aguantar el ritme jugant (encara) les 3 competicions és un el gran favorit per guanyar el torneig (a aquestes alçades parlar d'un dels favorits ja seria frivolitzar) i realment deu fer molta por a les terres angleses.

Ressaca europea (II)

Ja s'ha jugat l'anada dels quarts de final de la Champions amb unes quantes sorpreses.

Vila-real - Arsenal

A priori era una eliminatòria molt igualada i el partit de dimarts ho va demostrar. Una part per a cada equip. Un gol per a cada equip. La primera part va ser dels de la Plana totalment amb un futbol ràpid i un Arsenal que no trobava Cesc Fàbregas de cap manera. El golàs de Senna resumeix el que va ser: un Vila-real jugant a plaer i un Arsenal apàtic que s'ho mirava de primera fila. La segona part va ser dels londinencs. Van començar a tocar i tocar i va aparèixer Cesc (no tant enganxat a Adebayor). Tot i que el Vila-real ho va seguir intentant, el de Wenger van fer una segona part més bona.
L'1 a 1 del final és totalment just i ho deixa tot obert per la tornada a l'Emirates Stadium.


Manchester United - Porto

Sobre el paper era l'eliminatòria més desigualda de totes. Tot i això, el United va sortir adormidíssim i pensant que els gols caurien pel seu propi pes. El Porto se'n va aprofitar i va marcar al minut 5. Tan sols un error d'infantil de Bruno Alves va permetre als mancunians empatar. L'empat a 2 final (un gol per cada en els darrers 5 minuts) ho deixa tot obert per la tornada i obliga al United a marcar - i guanyar - a la capital portuguesa.
Cal destacar la valentia del Porto que no es va amagar ni un moment tot i el rival i l'estadi. Poden ser els tapats de la Champions.

Liverpool - Chelsea

No puc parlar gaire d'aquest partit ja que és l'únic que no vaig veure.
Tot i això em sorprèn el resultat (1-3) ja que Rafa Benítez és un dels millors entrenadors del món (o el millor) en aquest tipus de partits. Davant seu, però, hi ha Guus Hiddink que tampoc és cap coix. Tot i el resultat, no veig l'eliminatòria sentenciada ni molt menys. Stanford Bridge decidirà.

Barça - Bayern München

Costa definir el partit dels blaugranes. Potser la millor definició és preguntar si els bavaresos van arribar a baixar de l'avió a l'aeroport de El Prat. El 4-0 és un resultat curt pel que es va veure al Camp Nou: Henry va enviar un u contra u fora, Messi una pilota al pal i Keita a tret sobre la linia un xut de Messi. Es pot ben dir que l'eliminatòria està sentenciada i que el partit a l'Allianz Arena serà com un amistós.

Els sots del futbol

S'ha parlat molt, potser massa, del sot que va tenir el Barça durant el febrer i la primera meitat de Març. És cert que durant aquest temps, el Barça va perdre i empatar més partits que en tota la temporada fins aleshores, però sóc de l'opinió que sense l'expulsió de Keita contra l'Espanyol el Barça hauria guanyat aquell partit i que tant contra l'Espanyol com contra el Betis (2-2) l'equip va lluitar durant els 90 minuts i els gols en contra van ser errors defensius puntuals. Una altra cosa van ser els partits contra l'Atlético de Madrid (4-3) i l'Olympique Lyonnais (1-1) en els quals el Barça es va veure superat en algunes fases del partit. No negaré, tot i això, que aquell Barça imparable del desembre no es va tornar a veure fins a la tornada dels vuitens de la Champions.

El Manchester United duu dues derrotes seguides a la Premier League: 1-4 contra el Liverpool i 2-0 contra el Fulham. Probablement, es pot dir que aquests dos marcadors són la crisi de joc particular del United. És cert que contra el Liverpool es va notar en excés que Nemaja Vidic fes el pitjor partit de la seva vida, però també ho és que els Reds van fer un partidàs en atac i que el gol del United va ser després d'un més que dubtós penal de Reina a Park. A Craven Cottage els davanters mancunians van ser incapaços de marcar cap gol i el Fulham els va afusellar amb un penal i un golàs de Gera.
El United ha perdut la seguretat defensiva que va permetre a Van der Sar batre el récord de minuts sense encaixar cap gol de la Premier i si no la recuperen ho tenen cru.

Els dos equips anteriors són els únics a Europa que estan lluitant a hores d'ara per aconseguir el triple (Lliga, Copa i Champions) i, en principi, haurien de jugar la final de la Champions desitjada per tots els amants del bon futbol (amb el permís del Liverpool, són els millors equips del continent). Tots dos han patit un sot de joc possiblement a causa de la gran quantita de partits que han hagut de jugar - el United n'ha jugat uns quants més gràcies al Mundial de Clubs - i la baixada de forma física que han patit.

Suposo que tan Alex Fergusson com Pep Guardiola ja havien previst aquesta baixada de rendiment en els seus homes a les alçades de temporada que l'han tinguda i suposo que els dos van estudiar amb cura la millor època per tenir-la.
Sense saber a hores d'ara si el United ja l'ha superada - maleïdes seleccions que ens prenen caps de setmana de lliga... -, seran els títols i com acabin la temporada tots dos equips qui dirà si és millor tenir la baixada de forma al febrer quan només lluites per la Copa o al març quan s'acosta el final de la lliga i hi ha les rondes definitives de la Champions (si Fergusson ho va programar tenint en compte els partits de seleccions, donarà una lliçó al món de com preparar una temporada).

La resposta de tot plegat? El dia 28 de març.

Devotion (II)

A l'equador de les semifinals de l'Eurolliga, ja podem començar a escatir com aniran les eliminatòries i es pot començar a perfilar la Final Four de Berlin. No hi ha hagut sorpreses: les dues eliminatòries més igualades estan empatades i les dues que semblaven decantades estan 2-0. Avui toca parlar de les dues eliminatòries que faltaven, encara que la del CSKA sembli pràcticament tancada.

Panathinaikós - Montepaschi Siena: Interessantíssim enfrontament que els italians han aconseguit portar a Siena amb empat, cosa que els deixa molt ben situats per intentar decidir al Palasport Mens Sana. Són un equip duríssim, amb una plantilla molt ben equilibrada i capaç de fer un bàsquet entretingut però a la vegada molt efectiu. Liderats pel grandíssima Terrel McIntyre (si hagués fitxat pel Barça en comptes de Lakovic, campions segur) i Romain Sato amb bons complements com el rocós pivot Stonerook (permetin-me la broma fàcil), l'egoïsta reconvertit a jugador d'equip Domercant i el correcta Benjamin Eze són tota una potència a Europa.

El PAO per la seva part segueix patint dels mateixos mals que l'any passat. Enorme plantilla però molt desaprofitada per l'excés de rotacions i la falta d'un esquema de joc clar. Nikola Pekovic domina els partits mentre el deixen estar a la pista, Spanoulis no aconsegueix trobar el seu joc i el que sempre compleix és Batiste. Si són capaços de conjuntar-se d'una vegada i trobar el camí, seran imparables. Mentrestant, ni fu ni fa, com l'any passat.

CSKA - Partizan: Els serbis han fet 97 punts en dos partits. Amb aquesta capacitat anotadora no es pot intentar prendre una de les pistes més difícils del continent. El CSKA segueix a la seva: partits avorrits i defensius, mantenint el nivell defensiu i jugant possessions llargues i monòtones. Però no paren de guanyar. La màquina de Messina sembla molt difícil de superar i els petrodòlars russos segueixen nodrint de jugadors de classe mundial el conjunt moscovita. El Partizan és el de sempre, jugadors joves que completen una plantilla de semidesconeguts que són capaços un any rere l'altre d'arribar molt lluny a Europa. Tepic, Velickovic i companyia continuen estirant del carro. Quan arribin els diners dels grans, uns altres agafaran el timó i seguiran endavant. L'eliminatòria sembla molt desigualada, però encara queda el factor Pionir, tot un plus per qualsevol jugador del Partizan.

Quan el bon joc no sembla ser suficient

18:45 hores del diumenge 22 de març de 2009: El Madrid acaba de guanyar 3-0 a l'Almeria en un partit trist i avorrit al Santiago Bernabéu. Es posa a 3 punts del Barça a l'espera del que facin els blaugrana en el seu partit davant el Málaga.

20:45 hores del diumenge 22 de març de 2009: El Barça acaba de passar per sobre del Málaga amb 6 gols en 60 minuts i 30 minuts de futbol se saló. Ha tornat el gran Barça del mes de desembre, han tornat els 6 punts de diferència...

I ha tornat el "juntos podemos" i totes les campanyes orquestrades des de la premsa esportiva madrilenya - As, Marca i Cuatro basicament - segons les quals el Madrid pot i ha de guanyar una lliga en la qual el Barça ha guanyat 10 dels 28 partits fent més de 4 gols al rival (mitjana de 3 gols per partit a aquestes alçades).
Els que ahir van veure els dos partits es posen d'acord rapidament en dues coses: 1- El Madrid no juga a futbol, especula i guanya per l'escut i per la qualitat individual dels seus jugadors, i 2- El Barça fa el millor futbol que s'ha vist en molts anys, passa per sobre dels seus rivals i jugant així no ha de tenir por de ningú.

El Barça és líder de la lliga, finalista de la Copa del Rei i quartfinalista de la Champions League. És, amb el Manchester United, l'únic equip europeu capaç de guanyar els 3 títols a manca de dos mesos pel final de la temporada. És l'equip europeu que ha fet més gols (només el Bayern de Munich ha fet més gols en les 3 competicions que la tripleta atacant del Barça) i dels que menys en rep (Valdés és el porter menys golejat de la lliga tot i les crítiques).
Tot Europa es meravella del futbol que fa - ahir entre un 75 i un 80% de la possessió de la pilota - i a Munich ja es donen per eliminats de la Champions abans d'hora.

El Madrid és segon a la lliga a 6 punts del lider, va ser eliminat de la Copa per un 2B, el Real Unión de Irún, a doble partit i va ser 'chorrejat' de la Champions a Anfield. No juga bé i depèn en excés de les individualitats dels seus jugador per tirar endavant els partits.

Algú em pot explicar perquè des de la brunete mediatica volen fer veure que el Madrid guanyarà la lliga sense cap mena de problema i que el Barça s'enfonsarà en la misèria més absoluta?

Devotion (I)

Ara sí, una de les competicions més interessants del panorama esportiu mundial arriba al seu clímax. El playoff previ a la Final Four de Berlín ja està llest per donar el tret de sortida als mesos en el que es decideix gairebé tot l'important (menys el motor). No seria un tòpic dir que aquest any el Top 16 ha escopit unes eliminatòries apassionants. Una per una:



Olympiakos - Reial Madrid: Un Madrid molt per sobre de les seves possibilitats al Top 16 s'enfronta al que és probablement la millor plantilla, per noms, del continent. Els del Pireu han decidit donar un pas endavant aquest any i de la mà dels seus milionaris propietaris han refet completament l'equip. Els fitxatges són, com diria el gran Robirosa, epoustouflants. A la línia exterior s'han reforçat amb el versàtil escorta del Maccabi Yotam Halperin, el gran Theo Papaloukas, el base ex dels Hornets Jannero Pargo, l'aler defensiu del Madrid Michalis Pelekanos i el fitxatge estrella, el sisè home dels Hawks Josh Childress. Per dins, han aconseguit Nikola Vujcic, la barreja entre base i pivot que ha dominat Europa els últims anys. Tot això, controlat per un grandíssim entrenador com Giannakis.

Per altra banda, els merengues estan en una profunda crisis que fa massa anys que dura. La plantilla està completament descompensada, plagada de cromos repetits i de jugadors que, simplement, no són de nivell Eurolliga. De totes maneres, a base de cor continuen avançant en la temporada i s'han aprofitat d'un Maccabi mediocre per passar a la següent ronda. Segurament no hi haurà color.


Futbol Club Barcelona - TAU Cerámica: Una eliminatòria amb tots els alicients per convertir-se en llegendària. Per una banda el TAU, amb el millor cinc inicial de continent, ha arrasat durant tota la temporada però últimament sembla que tremola una miqueta. Alguns diuen que és a causa de les poques rotacions de Dusko Ivanovic, que fa arribar els seus equips fosos al final de la temporada. Un equip ofensivament brutal, que juga partits a moltíssims punts i que ha set capaç de donar exhibicions com la de Milà (mireu els percentatges) però a la vegada desplega una capacitat defensiva espectacular. Té llançament exterior, joc interior, direcció de joc i força física. Menys una plantilla inacabable, és clar.

El Barça per la seva banda està aconseguint la solidesa que no havia mostrat en les temporades anteriors. A falta d'un base de referència europea, la plantilla que ha composat Creus és variada, potent i amplíssima. Les demostracions defensives que han donat durant tota la competició (per exemple, o el primer quart contra el Montepaschi) són prou credencials per donar possibilitats a l'equip davant de qualevol rival. A més, arriben en millor moment de forma que no pas el vitorians. Però, ara per ara, el balanç aquest temporada és de 2-0 pel TAU. Això només acaba de començar...

Ressaca europea (I)

Ahir es van acabar de decidir els 8 classificats pels quarts de final. A més de Chelsea, Liverpool, Vila-real i Bayern de Munic; Barça, Man. United, Arsenal i Porto es jugaran estar entre els 4 millors equips del vell continent.

D'aquests vuitens de final se'n poden extreure diverses conclusions que si bé poden no ser reals, ho semblen molt:

La Premier League s'està convertint en la millor lliga del món i ho demostra el fet que té els seus 4 equips a quarts, encara és més significatiu si els 4 equips que han eliminat són els 3 italians que quedaven vius i el Madrid. Eh! I com si res!
Dels 4 anglesos, Liverpool i Man. United són clars aspirants a guanyar el campionat; el Chelsea depèn de que les seves estrelles ho tornin a ser i l'Arsenal depèn de que els planeres s'aliniïn amb alguna estrella llunyana.

L'Sporting de Portugal no és equip per la Champions. El Bayern li ha clavat una repassada històrica (12-1 en el total de l'eliminatòria) que ha posat als baveresos a primera línia dels candidats, tot i que personalment crec que quan se la juguin amb algun gran equip es desinflaran. El millor de l'eliminatòria ha estat, sense cap mena de dubte, el golàs de Moutinho a l'Allianz Arena. Pel seu bé, Moutinho hauria de sortir de Portugal l'estiu vinent.

La lliga espanyola no està gaire millor que l'italiana i ho demostra el "chorreo" del Liverpool al Madrid a Anfield i l'eliminació de l'Atlético amb el Porto. Dels dos supervivents, el Barça està entre els grans favorits per guanyar el torneig tot i que necessita urgentment saber matar els partits. No tots els equips es deixaran fer 4 gols en 40 minuts.
El Vila-real necessita un miracle semblant al de l'Arsenal, no el considero un equip amb opcions reals de guanyar la Champions.



Els "cocos" del bombo estan clars: United, Liverpool i Barça. Les ventafocs també: Porto, Arsenal i Vila-real.
Cadascú deu tenir les seves pròpies preferències, però pel bé del futbol espero unes semifinals amb els 3 "cocos" i Chelsea o Bayern. 180 minuts de Barça-Liverpool i United-Bayern són un somni i un plaer pels amants d'aquest esport.

Ecos d'una altra època.

La identitat d'un club és l'essència bàsica del futbol de veritat. Dècades de partits forgen un estil, una idiosincràcia i una manera de fer particulars. La història no es pot pagar amb diners i hi ha clubs que segueixen essent llegendaris i als quals el temps continua engrandint. Són pocs, però mostren el que va ser i el que, des del meu humil punt de vista, hauria de ser el futbol. En un món on tot canvia ràpidament i en el que els diners i el màrqueting converteixen la grandesa en efímera s'agraeix trobar una constant al llarg dels anys que recordi l'essència de l'afició per l'esport. Els amants de la història podran gaudir del que podriem considerar pràcticament el clímax de la tradició: una final de Copa entre dos dels equips més antics del futbol espanyol. Un partit que reunirà les dues institucions que més vegades han guanyat l'injustament devaluat torneig del KO, dos rivals amb una càrrega identitària molt forta tant en l'aspecte ideològic com en l'aspecte futbolístic. Del Barça ja n'hem parlat i en parlarem prou, cal fixar-se en l'altre candidat a recollir la copa el 13 de maig.

L'Athletic de Bilbao és història viva del futbol espanyol. Representa el sentiment d'un poble (bé, probablement de mig poble, no oblidem l'Erreala) com pocs però la política que manté en l'elaboració de la plantilla el fa ser únic i magnifica el mèrit de no haver baixat mai a segona divisió. El partit de tornada contra el Sevilla defineix els "lleons" amb una precisió que les paraules no podran aconseguir mai. Una afició entregada que va esporuguir als sevillans i els va convertir en simples marionetes d'onze lleons que semblaven a punt de menjar-se'ls. Fins al tercer gol no es va apaivagar la bèstia.

En 37 minuts, partits solucionat. Però amb el genuí estil de l'Athletic. El primer gol s'origina amb una pilota a l'olla que remata Javi Martínez amb més cor que qualitat, el segon és un rebot que recull Yeste i el tercer sorgeix de la lluita de Llorente per recollir una pilota llarga. Aquest és l'esperit de l'Athletic. Un esperit que Joaquín Caparrós ha sabut interpretar a la perfecció i que fa que l'equip estigui situat en una zona tranquila de la classificació mentre segueix creixent amb el pas dels anys després d'èpoques fosques. S'està formant un equip molt fort, amb jugadors de qualitat entregats a la feina per l'equip (Javi Martínez, Yeste, Llorente...) i que si no perd les peces bàsiques pot donar molta guerra en les properes temporades. I a sobre, la meitat dels partits els juguen amb 12, cap més equip pot dir que juga en una Catedral.

Torna l'espectacle

Senyores i senyors, nens i nenes per fi torna. Des de mitjans de desembre que l'esperaven i per fi, avui 24 de febrer, torna la Champions. A 3/4 de 9 a Lió, Londres, Madrid i Milà tornarà a sonar l'himne de la Champions League.

Intentaré fer un petit anàlisi dels partits que es jugaran entre avui i demà.

Arsenal - Roma

Cap dels dos equips passa el seu millor moment i tots dos patiran per entrar a la Champions l'any vinent.
L'Arsenal està notant massa l'absència de Cesc Fàbregas (lesionat), Hleb i Flamini (ambdós venuts l'estiu passat) al mig del camp. No té cap jugador realment determinant, Adebayor està confirmant que la temporada passada va ser el seu (únic?) gran any, Van Persie té massa poc cap per ser una gran estrella i la resta de jugadors del davant són massa joves per llançar-se l'equip a l'esquena.
La Roma tampoc és l'equip que fa anys va maravellar Europa jugant sense un davanter centre clar. Francesco Totti ja no és aquell jugador que feia el que volia amb la pilota als peus, l'edat i les lesions - té una cama plena de claus - pesen massa.

El meu favorit? La Roma per dues raons: perquè són més vells i perquè són italians.


Atlético - Porto

Qui és millor, el quart de la lliga espanyola o el campió de la portuguesa?

Agüero i Forlán fa mesos que no funcionen i sense ells, l'Atlético no funciona. En poc més d'un mes van passar de lluitar per la segona posició a la lliga a estar fora de les posicions de UEFA.
El Porto és un clàssic d'aquestes rondes, però no de les següents. L'any de Mourinho i Deco va ser la seva - enorme - excepció.

El meu favorit? El Porto per jugar la tornada a casa.

Inter de Milà - Manchester United

La millor eliminatòria que ens va deparar el sorteig sense cap mena de dubte, una delícia pels sentits. El tirà de la lliga italiana des del Moggigate contra l'actual campió de gairebé tot el que va jugar la temporada passada. Futbol italià contra futbol anglès. Catenaccio contra atac. Mourinho contra Fergusson.

L'Inter es passeja per la seva lliga però fa dècades que no fa res a Europa, aquest any pot ser el seu any si Zlatan, Adriano i companyia no perden els papers.
El United va començar fluix la temporada però poc a poc s'ha entonat i ja és lider de la Premier amb 5 punts d'avantatge.

El meu favorit? Qualsevol dels dos, el que pugui imposar el seu futbol.

Olimpique de Lió - Barça

A priori l'eliminatòria més desigualada.
Els francesos ja no dominen a la Ligue 1 com en els 7 anys anteriors. No se sap ben bé si és que els altres han millorat o els Juninho, Benzema i companyia s'han cansat de guanyar.
Els catalans ja no són l'equip imparable de fa 2 mesos i a més encadenen dos mals resultats seguits. Ara bé, si poden fer el seu joc, poden tancar l'eliminatòria aquesta nit mateix.

El meu favorit? El Barça. I no ho dic jo, ho diu mitja Europa.


Chelsea - Juventus

Un altre duel estelar tot i que cap dels dos està entre els favorits per guanyar la Champions.
El Chelsea no aconsegueix que Stanford Bridge torni a ser aquell camp inexpugnable al qual només hi guanyaven - i patint - els grans campions. En canvi té molt menys problemes fora de casa.
La Juve no té grans estrelles més enllà de les velles glòries com Buffon, Nedved o del Piero; però les velles glòries turineses tenen més ofici que ningú i fent el que la Juve sap fer - treballar, treballar i treballar - poden fer molt mal.

El meu favorit? El Chelsea si aconsegueix no perdre a Londres.
Madrid - Liverpool

Una altra eliminatòria igualada, els segons de les lligues espanyola i anglesa tenen Europa com a taula de salvació si ManU i Barça no fallen.
El Madrid ja no és el pseudoequip de fa 2 mesos, de la mà de Juande Ramos torna a fer veure que juga a alguna cosa i duu 8 victòries seguides. L'eliminatòria contra els anglesos és la prova de foc, si la passen poden optar a tot.
L'Spanish Liverpool ha perdut el liderat i depèn massa de Fernando Torres, però la tornada de Gerrard als camps pot fer que recuperin el ritme.

El meu favorit? El Liverpool. El Madrid fa massa que no juga dos partits per setmana i els pot pesar l'esforç jugant com juguen amb menys de 15 jugadors de la plantilla.

Sporting de Portugal - Bayern de Munich

Una altra eliminatòria desigualada sobre el paper.
Poca cosa es pot dir d'un equip que va rebre 7 gols en els 2 partits contra el Barça a la lligueta i que segurament va passar ronda gràcies als pontentíssims rivals que va tenir (Basilea i Shaktar).
El Bayern ha deixat de ser aquell equip imparable a Alemanya (és 4rt a 4 punts del líder) i ja no fa tanta por com abans, tot i això cal tenir-lo en compte ja que et pot donar un ensurt en un moment donat.

El meu favorit? El Bayern, sense cap mena de dubtes.


Villareal - Panathinaikos

Lluita desigual a priori però que l'infern grec pot igualar.
El Villareal està patint per mantenir la seva plaça europea a la lliga espanyola, però té qualitat suficient per passar l'eliminatòria.
El segon equip amb més títols a Grècia dependrà de la seva afició per intentar passar una eliminatòria que, en principi, tenen molt difícil.

El meu favorit? El Villareal, tot i l'olla a pressió que és l'Estadi Olímpic d'Atenes.