Persistir

Entendre el que ha passat aquest any 2009 amb el Barça és impossible a hores d'ara. Els grans equips de la història s'han reconegut com a tals anys després d'acabar-se. Per una banda perquè no s'és el millor per un sol any i d'altra perquè els equips magnífics triguen anys a ser reconeguts com a tals. I els que ho han estat abans d'hora, també han acabat abans d'hora.

Suposo que arribarà un dia que veuré els vídeos d'aquesta temporada i veuré la dimensió real d'un equip que ha guanyat tot el que ha jugat amb un futbol poc menys que excels.

En el futur sabré veure la grandesa de Valdés, Puyol, Piqué, Busquets, Xavi, Iniesta, Messi i Pedro. Sabré donar les gràcies a aquells estranys que em van fer feliç com Alves, Milito, Márquez, Abidal, Touré, Henry, Eto'o i Zlatan.
I sabré entendre la feina, la feinada, que ha fet Josep Guardiola amb un equip que venia de quedar a 18 punts de l'etern rival.

D'aquí uns anys els nens es maleiran per no haver pogut veure aquest equip en directe, perquè, deixe-m'ho clar, mai més veurem res semblant.

Recordarem a Puyol fent un petó a la senyera i a Piqué ensenyant la samarreta al Bernabéu. Recordarem a Iniesta provocar l'orgasme col·lectiu més gran de la història a Stamford Bridge. Recordarem Pinto avisant d'on es llançaria al penal. Recordarem Messi saltant entre gegants i a Eto'o assenyalant-se les venes per guanyar la tercera a Roma. Recordarem a Pedro marcant a l'últim moment a dues finals.
I recordarem a Guardiola plorant després de portar l'equip del seu cor, els colors de la seva vida, a tocar el cel i a fer-lo el millor equip de la història.

I ho recordarem tot amb un somriure...