A 2 dies del dia D

D'aquí a dos dies el Barça juga al Bernabeu en un nou capítol de l'eterna lluita entre el futbol-espectacle i el futbol especulatiu. Els dos equips es jugaran la lliga en 90 minuts. Aquesta lliga en que només existeixen ells dos (entre el Madrid, segon, i el Sevilla, tercer, hi ha la barbaritat de 21 punts) i que serà de record la guanyi qui la guanyi.

El Barça està en la seva setmana gran: en 10 dies pot perdre dos títols o pot sentenciar-ne un i col·locar-se a la final de l'altre. Els dos empats seguits que duu no són el millor vagatge possible però la fe que va demostrar a València per empatar a 2 i els 90 minuts d'atac-i-gol davant el Chelsea fan presegiar el millor. En contra hi tenen el cansament que poden provocar tantes setmanes jugant dimecres-dissabte-dimecres-dissabte. A favor tenen la gana de títols després de 2 anys en blanc i el fet que en cas de perdre encara dependrien d'ells mateixos per guanyar el títol.
La lesió de Márquez és un greu handicap per la defensa blaugrana. Tot i que Piqué estpa protagonitzant un final de temporada brutal i ja no té gaire a envejar a la sortida de pilota del mexicà, Puyol no està en el seu millor com demostra l'errada en el segon gol del València la setmana passada.
Messi i Alves han de tornar a aparèixer, pot ser que el cansament estigui atacant a la millor banda dreta del món, però l'equip necessita la seva associació per atacar sense parar. Eto'o ha de tornar a marcar aviat, ara és quan més es necessiten els seus gols i si vol la Pilota d'or ha de marcar ja.
Al mig del camp, Xavi necessita tornar a ser el de fa un mes. Amb ell fi, Iniesta es pot dedicar a trencar la defensa rival.

Pel que fa al Madrid, aquest partit pot significar la fi de la temporada o continuar somniant en guanyar l'únic títol que els queda. Si bé és veritat que amb l'arribada de Juande ho han guanyat pràcticament tot i que gràcies a això encara estan vius a la lliga, l'única vegada que han jugat davant un equip de primer nivell van acabar golejats (Anfield Road, 4-0) i eliminats de la Champions. A favor hi tenen jugar només un partit per setmana i el descans que això significa. En contra tenen el mateix, jugar un partit per setmana i saber que si perden o empaten aquest partit es queden gairebé sense opcions a la lliga, els pot provocar una ansietat difícil de superar.
La baixa de Pepe deixa la defensa en quadre amb Metzelder i Cannavaro com a centrals que poden patir molt amb la rapidesa i movilitat dels davanters blaugrana.
Al mig del camp serà clau Lass. La baixa de Guti és moltg més greu del que sembla a primer cop d'ull ja que Guti és l'únic home del mig del cap blanc que pot fer moure l'equip i donar ritme al partit. Sense ell els blancs són un equip de contraatac. La capacitat de Lass i Gago d'ofegar Xavi i, alhora, tapar Messi poden resoldre el partit per una banda o per l'altra.
A dalt el Madrid és extremadament perillós: fa gols sense voler i tenen els 3 davanters golejadors enratxats.
Arjen Robben serà dubte fins al minut 90: tot pot ser que, si juga, es trenqui en quanlsevol moment.

El partit es decidirà més al mig del camp i a la defensa que a la davantera. Els dos equips tenen facilitat pel gol. L'equip que pugui lligar més curt als davanters rivals tindrà el partit en safat i, de returc, la lliga més aprop tan fisicament com moralment.

Where ¿amazing? happens

Arriba l’època en la que s’aixequen veus crítiques i declaracions escèptiques amb el funcionament de l’NBA. Les últimes han estat d’Andrés Nocioni, aler dels Sacrament Kings quees queixava al diari argentí “Olé” que el seu equip no funcionava perquè, a part de tenir una plantilla jove i fluixa, l’equip no jugava a res. Ja fa un mes que va acabar el període de traspassos, just després de l’All Star de Phoenix. Cada equip ja ha fet el que havia de fer al mercat de fitxatges i les plantilles ja estan definides. Els equips que no opten a playoffs ja no és juguen res: a la NBA no hi ha descens, i els seus partits semblen més costellades que competició. Però encara hi ha una classe inferior dins l’estructura de la lliga: els equips que saben de bon principi que no es juguen res. Són equips en reconstrucció, o bé plens de lesions, als quals no els importa perdre. Els entrenadors fan que l’equip jugui només pels joves de l’equip, suposadament perquè progressin, i oblida completament el resultat. En general, pel que estem acostumats aquí, en el que els equips anomenats “grans” guanyen sempre, costa una mica d’entendre tants alts i baixos en la classificació però els americans ho troben ben normal. Algú s’imagina al Barça o al Madrid perdent expressament?

I és que a l’NBA perdre molt té premi. El sistema de competició estableix que els pitjors equips de la lliga tindran una millor posició al draft de la temporada següent que els permetrà obtenir una estrella universitària. Per altra banda, si tenen un equip amb jugadors que acabin contracte o que cobrin poc (i per tant, no siguin grans jugadors) significa que l’espai salarial augmentarà i, per tant, podran fitxar un gran agent lliure. El punt mig no serveix per res: o lluites pel títol o intentes perdre el màxim possible. La idea del límit salarial igual per tothom fa que tots els equips tinguin les mateixes possibilitats i que, quan s’acaba un cicle perquè els jugadors importants es retiren, calgui tornar a construir l’equip des del principi. És la conseqüència també, a part del sistema de competició, de la idea d’ampliar la lliga fins a 30 equips, cosa que augment de manera alarmant la quantitat d’equips mediocres a causa de que el talent està molt més repartit entre els equips i molts més jugadors de baixa qualitat troben lloc a la lliga.

Per això, juguen a perdre o, com a mínim, no van a guanyar els partits per aconseguir una elecció alta al draft de l’any següent. No és el cas més flagrant del que a Estats Units anomenen , és a dir, jugar a perdre. L’any passat els Heat van allargar misteriosament una lesió de Dwyane Wade i van aconseguir el número 2 del draft, en el que van elegir a una estrella universitària com Michael Beasley. Si anem més enrere trobem dos casos que van crear molta controvèrsia a la lliga: la temporada 96/97 els San Antonio Spurs es van deixar perdre clamorosament per aconseguir el número 1 del draft i elegir Tim Duncan mentre que a la temporada 2002/2003, els Cleveland Cavaliers van fer una temporada lamentable intencionadament per aconseguir a LeBron James. Sens dubte, als dos els ha sortit bé la jugada i aquests casos confirmen clarament que la temporada regular a l’NBA no és ni molt menys tan important com a les lligues europees, que el que importa de veritat és el playoff pels grans equips i el draft pels petits. Els aficionats dels equips de la zona baixa veuen perdre el seu equip una i altra vegada sense cap intenció de guanyar i les franquícies perden diners inútilment durant les reconstruccions. Panorames desoladors als pavellons, partits infumables i jugadors cobrant milions i milions per no jugar a res. És la cara fosca de l’NBA i ningú sembla interessat a arreglar-ho.

Ressaca europea (III)

S'han acabat els quarts de final i encarem les semifinals com les darreres dues edicions de la Champions League: 3 anglesos i un convidat (Barça, Milan i Barça per aquest ordre). No és estrany que la lliga anglesa sigui la més representada, es veu d'una hora lluny que la Premier és la millor lliga del món, encara que només sigui pels 4 primers i encara que depengui dels petrodolars russos i àrabs (tot i que equips com el City i el Fulham no aprofiten els petrodolars).
Fa 2 temporades el Milan va aconseguir sobreposar-se als 3 anglesos i va guanyar el torneig. L'any passat un Barça de final de sigle va fer suar sang al United que acabaria sent campió. Què passarà aquest cop?

Arsenal - Vilareal
La Vendetta dels de la Plana no va poder ser, si fa 3 anys Riquelme va fallar el penal clau al minut 90 de la tornada, aquest cop poc van poder-hi fer. Tot i fer un partit més que correcte al Madrigal, els anglesos van passar-los per sobre a l'Emirates Stadium.
Tot i l'eliminació, s'ha de destacar i molt el fet que Vila-real no deixa de ser una ciutat de 50.000 habitants i que l'equip d'aquesta ciutat ja és un clàssic de les rondes eliminatòries de la Champions.
Pel que fa als Gunners, la recuperació d'Adebayor i -sobretot- de Cesc ha fet que tornin al màxim nivell i el fet que a la Premier no hagi de lluitar per massa res fa que sigui un equip extremadament perillós a les semifinals.

Porto - M. United
D'un pèl li va anar al United de no llepar contra el pitjor equip sobre el paper dels quarts. Després de l'empat a 2 a Manchester ahir el United es va haver de refiar d'un golàs impressionant de Cristiano Ronaldo en un xut des de 36 metres que va arribar als 100 km/h.
El Porto va acabar el partit atacant amb més el cap que amb el cor i ni Van der Sar va poder evitar la victòria anglesa amb una sortida per caçar papallones a poc del minut 90 que el davanter del Porto va enviar fora per poc.

Chelsea - Liverpool
Partidàs a Stanford Bridge: 4-4 en una eliminatòria espectacular que va demostrar dues coses: que cap dels dos equips està fi en defensa (sobretot els blues que a la Premier van rebre 3 gols del Bolton) i que ni Cech ni Reina són els porters que havien estat. Els dos van fer errades imperdonables per a porters que estan en el top 7 dels porters al món.
Hiddink ha fet del Chelsea un equip molt perillós que per fi sap fer servir les seves virtuts: un centre del camp potentíssim i un davanter centre (Drogba) en plena forma.

Bayern München - Barça
Després de la primera part antològica del Barça al Camp Nou i del 4-0, el partit de l'Allianz Arena es preveia de tràmit i així va ser. El Bayern ho va intentar poc (Toni la va tenir al minut 6 i poc més) i el Barça es va dedicar a controlar el partit. Els gols van ser el millor del partit: Ribery va marcar després de fer ballar Valdés en un 1 contra 1 i Keita va empatar en una jugada espectacular dels catalans que van arribar a fer 5 passades dins de l'area sense que els defenses bavaresos hi poguessin fer gaire res.
El Bayern està en ple canvi estructural i això es va notar, tot i que aquest fet no és excusa per explicar que el Barça els passés per sobre.
Si els blaugrana poden aguantar el ritme jugant (encara) les 3 competicions és un el gran favorit per guanyar el torneig (a aquestes alçades parlar d'un dels favorits ja seria frivolitzar) i realment deu fer molta por a les terres angleses.

Ressaca europea (II)

Ja s'ha jugat l'anada dels quarts de final de la Champions amb unes quantes sorpreses.

Vila-real - Arsenal

A priori era una eliminatòria molt igualada i el partit de dimarts ho va demostrar. Una part per a cada equip. Un gol per a cada equip. La primera part va ser dels de la Plana totalment amb un futbol ràpid i un Arsenal que no trobava Cesc Fàbregas de cap manera. El golàs de Senna resumeix el que va ser: un Vila-real jugant a plaer i un Arsenal apàtic que s'ho mirava de primera fila. La segona part va ser dels londinencs. Van començar a tocar i tocar i va aparèixer Cesc (no tant enganxat a Adebayor). Tot i que el Vila-real ho va seguir intentant, el de Wenger van fer una segona part més bona.
L'1 a 1 del final és totalment just i ho deixa tot obert per la tornada a l'Emirates Stadium.


Manchester United - Porto

Sobre el paper era l'eliminatòria més desigualda de totes. Tot i això, el United va sortir adormidíssim i pensant que els gols caurien pel seu propi pes. El Porto se'n va aprofitar i va marcar al minut 5. Tan sols un error d'infantil de Bruno Alves va permetre als mancunians empatar. L'empat a 2 final (un gol per cada en els darrers 5 minuts) ho deixa tot obert per la tornada i obliga al United a marcar - i guanyar - a la capital portuguesa.
Cal destacar la valentia del Porto que no es va amagar ni un moment tot i el rival i l'estadi. Poden ser els tapats de la Champions.

Liverpool - Chelsea

No puc parlar gaire d'aquest partit ja que és l'únic que no vaig veure.
Tot i això em sorprèn el resultat (1-3) ja que Rafa Benítez és un dels millors entrenadors del món (o el millor) en aquest tipus de partits. Davant seu, però, hi ha Guus Hiddink que tampoc és cap coix. Tot i el resultat, no veig l'eliminatòria sentenciada ni molt menys. Stanford Bridge decidirà.

Barça - Bayern München

Costa definir el partit dels blaugranes. Potser la millor definició és preguntar si els bavaresos van arribar a baixar de l'avió a l'aeroport de El Prat. El 4-0 és un resultat curt pel que es va veure al Camp Nou: Henry va enviar un u contra u fora, Messi una pilota al pal i Keita a tret sobre la linia un xut de Messi. Es pot ben dir que l'eliminatòria està sentenciada i que el partit a l'Allianz Arena serà com un amistós.

Els sots del futbol

S'ha parlat molt, potser massa, del sot que va tenir el Barça durant el febrer i la primera meitat de Març. És cert que durant aquest temps, el Barça va perdre i empatar més partits que en tota la temporada fins aleshores, però sóc de l'opinió que sense l'expulsió de Keita contra l'Espanyol el Barça hauria guanyat aquell partit i que tant contra l'Espanyol com contra el Betis (2-2) l'equip va lluitar durant els 90 minuts i els gols en contra van ser errors defensius puntuals. Una altra cosa van ser els partits contra l'Atlético de Madrid (4-3) i l'Olympique Lyonnais (1-1) en els quals el Barça es va veure superat en algunes fases del partit. No negaré, tot i això, que aquell Barça imparable del desembre no es va tornar a veure fins a la tornada dels vuitens de la Champions.

El Manchester United duu dues derrotes seguides a la Premier League: 1-4 contra el Liverpool i 2-0 contra el Fulham. Probablement, es pot dir que aquests dos marcadors són la crisi de joc particular del United. És cert que contra el Liverpool es va notar en excés que Nemaja Vidic fes el pitjor partit de la seva vida, però també ho és que els Reds van fer un partidàs en atac i que el gol del United va ser després d'un més que dubtós penal de Reina a Park. A Craven Cottage els davanters mancunians van ser incapaços de marcar cap gol i el Fulham els va afusellar amb un penal i un golàs de Gera.
El United ha perdut la seguretat defensiva que va permetre a Van der Sar batre el récord de minuts sense encaixar cap gol de la Premier i si no la recuperen ho tenen cru.

Els dos equips anteriors són els únics a Europa que estan lluitant a hores d'ara per aconseguir el triple (Lliga, Copa i Champions) i, en principi, haurien de jugar la final de la Champions desitjada per tots els amants del bon futbol (amb el permís del Liverpool, són els millors equips del continent). Tots dos han patit un sot de joc possiblement a causa de la gran quantita de partits que han hagut de jugar - el United n'ha jugat uns quants més gràcies al Mundial de Clubs - i la baixada de forma física que han patit.

Suposo que tan Alex Fergusson com Pep Guardiola ja havien previst aquesta baixada de rendiment en els seus homes a les alçades de temporada que l'han tinguda i suposo que els dos van estudiar amb cura la millor època per tenir-la.
Sense saber a hores d'ara si el United ja l'ha superada - maleïdes seleccions que ens prenen caps de setmana de lliga... -, seran els títols i com acabin la temporada tots dos equips qui dirà si és millor tenir la baixada de forma al febrer quan només lluites per la Copa o al març quan s'acosta el final de la lliga i hi ha les rondes definitives de la Champions (si Fergusson ho va programar tenint en compte els partits de seleccions, donarà una lliçó al món de com preparar una temporada).

La resposta de tot plegat? El dia 28 de març.