dissabte, 28 de març del 2009

Devotion (II)


A l'equador de les semifinals de l'Eurolliga, ja podem començar a escatir com aniran les eliminatòries i es pot començar a perfilar la Final Four de Berlin. No hi ha hagut sorpreses: les dues eliminatòries més igualades estan empatades i les dues que semblaven decantades estan 2-0. Avui toca parlar de les dues eliminatòries que faltaven, encara que la del CSKA sembli pràcticament tancada.

Panathinaikós - Montepaschi Siena: Interessantíssim enfrontament que els italians han aconseguit portar a Siena amb empat, cosa que els deixa molt ben situats per intentar decidir al Palasport Mens Sana. Són un equip duríssim, amb una plantilla molt ben equilibrada i capaç de fer un bàsquet entretingut però a la vegada molt efectiu. Liderats pel grandíssima Terrel McIntyre (si hagués fitxat pel Barça en comptes de Lakovic, campions segur) i Romain Sato amb bons complements com el rocós pivot Stonerook (permetin-me la broma fàcil), l'egoïsta reconvertit a jugador d'equip Domercant i el correcta Benjamin Eze són tota una potència a Europa.

El PAO per la seva part segueix patint dels mateixos mals que l'any passat. Enorme plantilla però molt desaprofitada per l'excés de rotacions i la falta d'un esquema de joc clar. Nikola Pekovic domina els partits mentre el deixen estar a la pista, Spanoulis no aconsegueix trobar el seu joc i el que sempre compleix és Batiste. Si són capaços de conjuntar-se d'una vegada i trobar el camí, seran imparables. Mentrestant, ni fu ni fa, com l'any passat.


CSKA - Partizan: Els serbis han fet 97 punts en dos partits. Amb aquesta capacitat anotadora no es pot intentar prendre una de les pistes més difícils del continent. El CSKA segueix a la seva: partits avorrits i defensius, mantenint el nivell defensiu i jugant possessions llargues i monòtones. Però no paren de guanyar. La màquina de Messina sembla molt difícil de superar i els petrodòlars russos segueixen nodrint de jugadors de classe mundial el conjunt moscovita. El Partizan és el de sempre, jugadors joves que completen una plantilla de semidesconeguts que són capaços un any rere l'altre d'arribar molt lluny a Europa. Tepic, Velickovic i companyia continuen estirant del carro. Quan arribin els diners dels grans, uns altres agafaran el timó i seguiran endavant. L'eliminatòria sembla molt desigualada, però encara queda el factor Pionir, tot un plus per qualsevol jugador del Partizan.

dilluns, 23 de març del 2009

Quan el bon joc no sembla ser suficient

18:45 hores del diumenge 22 de març de 2009: El Madrid acaba de guanyar 3-0 a l'Almeria en un partit trist i avorrit al Santiago Bernabéu. Es posa a 3 punts del Barça a l'espera del que facin els blaugrana en el seu partit davant el Málaga.

20:45 hores del diumenge 22 de març de 2009: El Barça acaba de passar per sobre del Málaga amb 6 gols en 60 minuts i 30 minuts de futbol se saló. Ha tornat el gran Barça del mes de desembre, han tornat els 6 punts de diferència...

I ha tornat el "juntos podemos" i totes les campanyes orquestrades des de la premsa esportiva madrilenya - As, Marca i Cuatro basicament - segons les quals el Madrid pot i ha de guanyar una lliga en la qual el Barça ha guanyat 10 dels 28 partits fent més de 4 gols al rival (mitjana de 3 gols per partit a aquestes alçades).
Els que ahir van veure els dos partits es posen d'acord rapidament en dues coses: 1- El Madrid no juga a futbol, especula i guanya per l'escut i per la qualitat individual dels seus jugadors, i 2- El Barça fa el millor futbol que s'ha vist en molts anys, passa per sobre dels seus rivals i jugant així no ha de tenir por de ningú.

El Barça és líder de la lliga, finalista de la Copa del Rei i quartfinalista de la Champions League. És, amb el Manchester United, l'únic equip europeu capaç de guanyar els 3 títols a manca de dos mesos pel final de la temporada. És l'equip europeu que ha fet més gols (només el Bayern de Munich ha fet més gols en les 3 competicions que la tripleta atacant del Barça) i dels que menys en rep (Valdés és el porter menys golejat de la lliga tot i les crítiques).
Tot Europa es meravella del futbol que fa - ahir entre un 75 i un 80% de la possessió de la pilota - i a Munich ja es donen per eliminats de la Champions abans d'hora.

El Madrid és segon a la lliga a 6 punts del lider, va ser eliminat de la Copa per un 2B, el Real Unión de Irún, a doble partit i va ser 'chorrejat' de la Champions a Anfield. No juga bé i depèn en excés de les individualitats dels seus jugador per tirar endavant els partits.

Algú em pot explicar perquè des de la brunete mediatica volen fer veure que el Madrid guanyarà la lliga sense cap mena de problema i que el Barça s'enfonsarà en la misèria més absoluta?

dimecres, 18 de març del 2009

Devotion (I)

Ara sí, una de les competicions més interessants del panorama esportiu mundial arriba al seu clímax. El playoff previ a la Final Four de Berlín ja està llest per donar el tret de sortida als mesos en el que es decideix gairebé tot l'important (menys el motor). No seria un tòpic dir que aquest any el Top 16 ha escopit unes eliminatòries apassionants. Una per una:



Olympiakos - Reial Madrid: Un Madrid molt per sobre de les seves possibilitats al Top 16 s'enfronta al que és probablement la millor plantilla, per noms, del continent. Els del Pireu han decidit donar un pas endavant aquest any i de la mà dels seus milionaris propietaris han refet completament l'equip. Els fitxatges són, com diria el gran Robirosa, epoustouflants. A la línia exterior s'han reforçat amb el versàtil escorta del Maccabi Yotam Halperin, el gran Theo Papaloukas, el base ex dels Hornets Jannero Pargo, l'aler defensiu del Madrid Michalis Pelekanos i el fitxatge estrella, el sisè home dels Hawks Josh Childress. Per dins, han aconseguit Nikola Vujcic, la barreja entre base i pivot que ha dominat Europa els últims anys. Tot això, controlat per un grandíssim entrenador com Giannakis.

Per altra banda, els merengues estan en una profunda crisis que fa massa anys que dura. La plantilla està completament descompensada, plagada de cromos repetits i de jugadors que, simplement, no són de nivell Eurolliga. De totes maneres, a base de cor continuen avançant en la temporada i s'han aprofitat d'un Maccabi mediocre per passar a la següent ronda. Segurament no hi haurà color.


Futbol Club Barcelona - TAU Cerámica: Una eliminatòria amb tots els alicients per convertir-se en llegendària. Per una banda el TAU, amb el millor cinc inicial de continent, ha arrasat durant tota la temporada però últimament sembla que tremola una miqueta. Alguns diuen que és a causa de les poques rotacions de Dusko Ivanovic, que fa arribar els seus equips fosos al final de la temporada. Un equip ofensivament brutal, que juga partits a moltíssims punts i que ha set capaç de donar exhibicions com la de Milà (mireu els percentatges) però a la vegada desplega una capacitat defensiva espectacular. Té llançament exterior, joc interior, direcció de joc i força física. Menys una plantilla inacabable, és clar.

El Barça per la seva banda està aconseguint la solidesa que no havia mostrat en les temporades anteriors. A falta d'un base de referència europea, la plantilla que ha composat Creus és variada, potent i amplíssima. Les demostracions defensives que han donat durant tota la competició (per exemple, o el primer quart contra el Montepaschi) són prou credencials per donar possibilitats a l'equip davant de qualevol rival. A més, arriben en millor moment de forma que no pas el vitorians. Però, ara per ara, el balanç aquest temporada és de 2-0 pel TAU. Això només acaba de començar...

dijous, 12 de març del 2009

Ressaca europea (I)


Ahir es van acabar de decidir els 8 classificats pels quarts de final. A més de Chelsea, Liverpool, Vila-real i Bayern de Munic; Barça, Man. United, Arsenal i Porto es jugaran estar entre els 4 millors equips del vell continent.

D'aquests vuitens de final se'n poden extreure diverses conclusions que si bé poden no ser reals, ho semblen molt:

La Premier League s'està convertint en la millor lliga del món i ho demostra el fet que té els seus 4 equips a quarts, encara és més significatiu si els 4 equips que han eliminat són els 3 italians que quedaven vius i el Madrid. Eh! I com si res!
Dels 4 anglesos, Liverpool i Man. United són clars aspirants a guanyar el campionat; el Chelsea depèn de que les seves estrelles ho tornin a ser i l'Arsenal depèn de que els planeres s'aliniïn amb alguna estrella llunyana.

L'Sporting de Portugal no és equip per la Champions. El Bayern li ha clavat una repassada històrica (12-1 en el total de l'eliminatòria) que ha posat als baveresos a primera línia dels candidats, tot i que personalment crec que quan se la juguin amb algun gran equip es desinflaran. El millor de l'eliminatòria ha estat, sense cap mena de dubte, el golàs de Moutinho a l'Allianz Arena. Pel seu bé, Moutinho hauria de sortir de Portugal l'estiu vinent.

La lliga espanyola no està gaire millor que l'italiana i ho demostra el "chorreo" del Liverpool al Madrid a Anfield i l'eliminació de l'Atlético amb el Porto. Dels dos supervivents, el Barça està entre els grans favorits per guanyar el torneig tot i que necessita urgentment saber matar els partits. No tots els equips es deixaran fer 4 gols en 40 minuts.
El Vila-real necessita un miracle semblant al de l'Arsenal, no el considero un equip amb opcions reals de guanyar la Champions.



Els "cocos" del bombo estan clars: United, Liverpool i Barça. Les ventafocs també: Porto, Arsenal i Vila-real.
Cadascú deu tenir les seves pròpies preferències, però pel bé del futbol espero unes semifinals amb els 3 "cocos" i Chelsea o Bayern. 180 minuts de Barça-Liverpool i United-Bayern són un somni i un plaer pels amants d'aquest esport.

divendres, 6 de març del 2009

Ecos d'una altra època.


La identitat d'un club és l'essència bàsica del futbol de veritat. Dècades de partits forgen un estil, una idiosincràcia i una manera de fer particulars. La història no es pot pagar amb diners i hi ha clubs que segueixen essent llegendaris i als quals el temps continua engrandint. Són pocs, però mostren el que va ser i el que, des del meu humil punt de vista, hauria de ser el futbol. En un món on tot canvia ràpidament i en el que els diners i el màrqueting converteixen la grandesa en efímera s'agraeix trobar una constant al llarg dels anys que recordi l'essència de l'afició per l'esport. Els amants de la història podran gaudir del que podriem considerar pràcticament el clímax de la tradició: una final de Copa entre dos dels equips més antics del futbol espanyol. Un partit que reunirà les dues institucions que més vegades han guanyat l'injustament devaluat torneig del KO, dos rivals amb una càrrega identitària molt forta tant en l'aspecte ideològic com en l'aspecte futbolístic. Del Barça ja n'hem parlat i en parlarem prou, cal fixar-se en l'altre candidat a recollir la copa el 13 de maig.

L'Athletic de Bilbao és història viva del futbol espanyol. Representa el sentiment d'un poble (bé, probablement de mig poble, no oblidem l'Erreala) com pocs però la política que manté en l'elaboració de la plantilla el fa ser únic i magnifica el mèrit de no haver baixat mai a segona divisió. El partit de tornada contra el Sevilla defineix els "lleons" amb una precisió que les paraules no podran aconseguir mai. Una afició entregada que va esporuguir als sevillans i els va convertir en simples marionetes d'onze lleons que semblaven a punt de menjar-se'ls. Fins al tercer gol no es va apaivagar la bèstia.

En 37 minuts, partits solucionat. Però amb el genuí estil de l'Athletic. El primer gol s'origina amb una pilota a l'olla que remata Javi Martínez amb més cor que qualitat, el segon és un rebot que recull Yeste i el tercer sorgeix de la lluita de Llorente per recollir una pilota llarga. Aquest és l'esperit de l'Athletic. Un esperit que Joaquín Caparrós ha sabut interpretar a la perfecció i que fa que l'equip estigui situat en una zona tranquila de la classificació mentre segueix creixent amb el pas dels anys després d'èpoques fosques. S'està formant un equip molt fort, amb jugadors de qualitat entregats a la feina per l'equip (Javi Martínez, Yeste, Llorente...) i que si no perd les peces bàsiques pot donar molta guerra en les properes temporades. I a sobre, la meitat dels partits els juguen amb 12, cap més equip pot dir que juga en una Catedral.