La identitat d'un club és l'essència bàsica del futbol de veritat. Dècades de partits forgen un estil, una idiosincràcia i una manera de fer particulars. La història no es pot pagar amb diners i hi ha clubs que segueixen essent llegendaris i als quals el temps continua engrandint. Són pocs, però mostren el que va ser i el que, des del meu humil punt de vista, hauria de ser el futbol. En un món on tot canvia ràpidament i en el que els diners i el màrqueting converteixen la grandesa en efímera s'agraeix trobar una constant al llarg dels anys que recordi l'essència de l'afició per l'esport. Els amants de la història podran gaudir del que podriem considerar pràcticament el clímax de la tradició: una final de Copa entre dos dels equips més antics del futbol espanyol. Un partit que reunirà les dues institucions que més vegades han guanyat l'injustament devaluat torneig del KO, dos rivals amb una càrrega identitària molt forta tant en l'aspecte ideològic com en l'aspecte futbolístic. Del Barça ja n'hem parlat i en parlarem prou, cal fixar-se en l'altre candidat a recollir la copa el 13 de maig.
L'Athletic de Bilbao és història viva del futbol espanyol. Representa el sentiment d'un poble (bé, probablement de mig poble, no oblidem l'Erreala) com pocs però la política que manté en l'elaboració de la plantilla el fa ser únic i magnifica el mèrit de no haver baixat mai a segona divisió. El partit de tornada contra el Sevilla defineix els "lleons" amb una precisió que les paraules no podran aconseguir mai. Una afició entregada que va esporuguir als sevillans i els va convertir en simples marionetes d'onze lleons que semblaven a punt de menjar-se'ls. Fins al tercer gol no es va apaivagar la bèstia.
En 37 minuts, partits solucionat. Però amb el genuí estil de l'Athletic. El primer gol s'origina amb una pilota a l'olla que remata Javi Martínez amb més cor que qualitat, el segon és un rebot que recull Yeste i el tercer sorgeix de la lluita de Llorente per recollir una pilota llarga. Aquest és l'esperit de l'Athletic. Un esperit que Joaquín Caparrós ha sabut interpretar a la perfecció i que fa que l'equip estigui situat en una zona tranquila de la classificació mentre segueix creixent amb el pas dels anys després d'èpoques fosques. S'està formant un equip molt fort, amb jugadors de qualitat entregats a la feina per l'equip (Javi Martínez, Yeste, Llorente...) i que si no perd les peces bàsiques pot donar molta guerra en les properes temporades. I a sobre, la meitat dels partits els juguen amb 12, cap més equip pot dir que juga en una Catedral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada