Els nostres protagonistes: 2008 (Part I)

No hi ha res més original que resumir l'any quan s'acaba. Sembla mentida que cap televisió faci un programa amb les millors imatges que han emès aquest 2008 i per això nosaltres ens apuntarem aquí un puntàs fent una cosa que no ha fet ningú. Així doncs, anem a veure-ho:

Futbol

Cristiano Ronaldo: La temporada del 2007/2008 ha estat la seva. Arrogant i insoportable com ell sol, el portuguès va dominar la lliga anglesa com feia anys que no es veia. I és que a més de donar assistències i ajudar al joc de l'equip va ser capaç de marcar una quantiat de gols impressionant per un extrem.

Leo Messi: Si algú tenia algun dubte de la seva grandesa, aquest 2008 ha confirmat a la 'Pulga' a l'elit del futbol mundial. El seu joc ha anat progressant a mesura que avançava l'any i el nou Barça ha acabat de pujar-lo als altars futbolístics. Ràpid, desequilibrant, golejador... Un crack.

Iker Casillas: La lliga i l'Eurocopa per, probablement, el millor porter del món. Una muralla contra la que s'estrellen una i altra vegada els davanters rivals. En un Madrid ombrívol i gris va ser capaç de guanyar infinitat de partits amb el seu soci a l'altre cantó del camp: Ruud van Nistelrooy. El seu fluix final d'any no enfosqueix un gran 2008.

Xavi Hernández: Aquell lent que sempre la passava enrere i que obstaculitzava el joc ha passat a ser un candidat a la pilota d'or. Luis Aragonés ha mostrat el camí que s'ha de seguir amb Xavi. Uns quants metres més endavant el de Matadepera pateix una transformació. Porta el ritme del partit i organitza com sempre, però a més aporta una arribada a l'àrea que ningú s'esperava. Tot arrodonit amb l'MVP de l'Eurocopa.

Paul Scholes: L'etern pèl roig que sempre volta pel centre del camp d'Old Trafford ha rebut el premi a molts anys de paciència per aguantar el pèssim joc del Manchester United de les últimes temporades. Però ara, amb un bon equip al seu voltant, un dels últims 'Fergie Babes' que queden a la plantilla del Manchester (juntament amb el gran Giggs i Gary Neville) encara pot donar unes quantes lliçons als migcampistes europeus.


Bàsquet

Kevin Garnett: L'etern perdedor es va poder treure de sobre anys de menyspreus. Amb ell i Duncan la NBA ha pogut gaudir dels dos millors '4' de la història a la vegada. El físic privilegiat de l'ex dels Wolves s'uneix a una mentalitat competitiva de ferro que reflecteix l'actitud general d'uns Celtics que han passat de fer el ridícul a guanyar l'anell. La primera vegada que ha tingut un equip competitiu, primer anell. El seu comportament a la pista és impresentable, però pocs són millors que ell jugant a això del bàsquet.

LeBron James: Una força de la naturalesa que està demostrant que té molt més per oferir que la simple força bruta. A les Olimpíades es va adaptar molt bé al seu rol i va demostrar que era capaç de fer moltes coses a la pista. Els seus Cavs semblen disposats a lluitar per l'anell després de la final que van perdre fa pocs anys. Ara LeBron està molt ben acompanyat, tot i que l'equip continua depenent en un 90% de la seva inspiració. Faltarà veure què són capaços de fer contra els verds.

Rudy Fernández: Després de dominar Europa, l'escorta de la Penya va decidir donar el salt a l'NBA. Amb la Penya va arribar a cotes impensables en el bàsquet actual en un equip amb el pressupost del Joventut. El físic els va fallar a les semifinals contra el Barça, però s'haguessin pogut endur la lliga d'haver tingut una mica més de gasolina. Ara és a Portland exhibint totes les seves qualitats. Tot i no tenir un paper clau a l'equip, està destacant en un dels millors conjunts de la conferència oest.

Ramunas Siskauskas: Dos anys, dues Eurolligues amb dos equips diferents. Segurament el millor jugador d'Europa. Capaç de defensar, d'anotar, de rebotejar i de dur el pes de l'equip en atac. Siskauskas és la bisagra que fa funcionar als equips en els que juga. Tota una exhibició de coneixement del joc és el principal referent que haurien de tenir tots els nens que comencin a jugar a bàsquet.

Igor Rakocevic: Un altre jugador que s'ha redimit aquesta temporada. Titllat de perdedor i egoísta, la lliga que va aconseguir l'any passat amb el TAU ha esborrat del mapa els fantasmes del jugador amb més talent ofensiu d'Europa. Que sabia anotar contra qualsevol equip, des de qualsevol posició i davant de qualsevol defensa ja ho teniem clar, faltava veure si sabia guanyar. I ho va demostrar a l'ACB.

La desgràcia duu samarreta grana.

Parlar de futbol a la prealpina ciutat de Torí és, actualment, parlar de la Vecchia Signora del futbol italià: la Juventus di Torino. Però sent realistes, la Juve és l'equip oficial d'Itàlia. La Juve té més seguidors fora que dins dels límits de Torí.
L'equip de l'ànima dels torinesos té el color grana com a propi (herència de la divisió socialisme/feixisme que va dividia - i divideix, sobretot per la part negra- Itàlia en dues als anys vint).
El Torino va néixer el 1894 i però no va jugar el primer partit fins 10 anys després (3-1 contra el Pro Vercelli) i el 1907 va guanyar el primer derbi turinès per 2-1.
Van guanyar els escudettos de les temporades 26/27 i 27/28, però la seva època daurada va arribar als anys 40 amb 6 títols de lliga i una Coppa d'Itàlia entre les temporades 42/43 i 48/49.

Però aquell grandíssim equip, el Grande Torino, va desaparèixer de cop obrint una ferida al cor dels torinesos i del futbol que en part, i només en part, va omplir la Juventus, l'equip de la FIAT.
El 4 de maig a les 17:05 hores, l'avió que tornava l'equip senser, part de la directiva i uns quants periodistes d'un partit entre el Toro i el Benfica a Lisboa, es va perdre en la boira i es va estavellar a Superga, als Alps. No hi va haver supervivents.
El genial Kubala es va salvar per sort, quan va sortir l'avió cap a Lisboa, encara no havia fitxat.

El pilot de l'avió de Superga es deia Meroni, i Meroni es deia l'home que va acabar de tancar la ferida grana. Tot i que al cap de poc, n'obriria una de nova.
Gianni Meroni, la Papallona grana, era un futbolista del tipus geni boig. Els que el van gaudir diuen que regatejava als defenses i després els demanava perdó si ell creia que els havia humiliat. El seu Torino estava destinat a ser gran de nou.
El 15 d'octubre del 1967, Meroni se'n va anar de l'estadi a peu després d'un partit. Va ser atropellat per un aficionat del Toro de 18 anys que s'acabava de treure el carnet. Després d'acomiadar el fèretre a l'estadi, l'afició torinesa va anar a animar al jove, enfonsat en una depressió absoluta.
Aquell noi es deia Attilo Romero i va acabar sent el president del club.

El Toro lluitarà per no baixar a la Serie B aquest any i fa 17 anys que no guanya res. Tot i això, res del que pugui passar a la classificació o amb els títols no tindrà ni punt de comparació amb el que ja ha patit la societat grana.


Fonts per fer l'article: web del FC Torino i la columna del 25/10/04 d'Enric González a El País, un plaer.

Un drama en blau i negre

En un país tan particular com Italia el futbol només pot ser un autèntic caos. La lliga avança penosament per grades desertes, enmig de la violència, la indiferència i la mediocritat. Els grans equips fa temps que han perdut l'esplendor que els caracteritzava als 90 i fins i tot l'últim tauló que permetia flotar precàriament al calcio, el Milan d'Il Cavaliere, es troba en una situació lamentable. El Moggigate és una conseqüència, no una causa, de la decadència del futbol italià i és només el principi d'una purga tan previsible com necessària.

Ara mateix la Serie A la lidera el paradigma del circ italià: l'Inter de Milan. L'equip de Moratti és com aquell nen manasses que sempre ho fa tot malament. Especialista en revolucionar plantilles i llençar diners al riu aquest any semblava que a priori havien fet un equip seriós de la mà d'un dels millors entrenadors del món. José Mourinho, l'autoproclamat 'The Special One', arribava amb una fama d'entrenador amant de la disciplina i un autèntic mestre de la tàctica. La solució a tots els mals d'un vestidor ple de talent sortit de mare (Ibrahimovic, Adriano i companyia).

Desgraciadament, els aiguamolls neroazurros sembla que engoleixen a tothom, fins i tot a Mou. Moratti havia fet fora a Roberto Mancini, guanyador de dos scudettos consecutius, perquè l'Inter jugava un futbol físic, directe i poc espectacular. Secretament, perquè volia la Champions. El portuguès ha intentat canviar l'estil, jugant per les bandes i buscant la pressió més amunt. Lògicament, tal i com es pot esperar de l'Inter, res ha sortit com havien planejat. Han acabat jugant lent, lleig i avorrit. Per sort, la seva gran plantilla els permet sobresortir una mica entre la mediocritat general i liderar la Serie A còmodament.

A part dels greus problemes futbolístics, la disciplina a la plantilla s'està aplicant de la manera més discutible. Mou compta amb una nòmina de jugadors de qualitat, la majoria, pràcticament eterna però no és capaç de treure'n el que porten dins. Ha intentat recuperar Adriano, una bèstia de la naturalesa que podria ser sens dubte el millor jugador del món, però les notícies sobre els seus excessos etílics no paren de sortir als mitjans. A sobre, tota la feina per tornar al futbol a "l'Emperador" està apartant de l'equip al davanter més prometedor d'Europa juntament amb Bojan: Mario Ballotelli. Marejat entre partits amb el primer equip, amb els reserves, entre la grada i el camp d'entrenament, el jove italià ha declarat que està pensant en abandonar l'Inter si no se sent valorat. Per la seva part, Cruz, Crespo, el gran fiasco de Quaresma, Figo i companyia no acaben de tenir clar si són part de la plantilla o no.

Tot plegat sembla que s'aguanta del fil del liderat. Mentre els partits vagin caient a força de gols tontos o caiguin pel pes de la qualitat de la plantilla el projecte seguirà considerant-se viable. Si tot falla, els fonaments de San Siro tornaran a esquerdar-se.


Albert

L'hora de la glòria o del desconsol

Avui és el dia.
Hi ha clàssics impressionants al món: Veure La Bombonera en un Boca-River posa la pell de gallina, el Celtic Park en un Old Firm és pur espectacle, l'Olimpiakos-Panathinaikos converteix els estadis en un infern, el poc conegut Shalke-Borussia Dortmund desperta els instints més baixos de la conca del Ruhr...
Però el Barça-Madrid és molt més. Els Barça-Madrid van molt més enllà d'un simple partit.
Aquesta setmana un programa de TV3 demanava si el Barça-Madrid és equivalent a un Catalunya-Espanya. Fins a aquest punt arriba la diferència d'aquest partit.
El Celtic-Rangers és un enfrontament directe entre catòlics i protestants, altres clàssics enfronten ciutats o classes socials, però cap dues nacions diferents.
Està clar que ni el Barça és patrimoni dels catalans ni el Madrid ho és dels espanyols, però ser de l'equip equivocat en el lloc equivocat significa burles continuades pels companys d'escola i/o de feina tota la vida.

Avui, per tant, hi ha molt més en joc que 3 punts. Hi ha en joc la ilusió de milers d'aficionats.

El Barça pot confirmar que torna a ser el dominador de la lliga després de 2 anys nefastos i, encara més important, pot enfonsar l'etern rival en la classificació (12 punts en 15 jornades són molts). Poques vegades trobarà un Madrid tan dèbil sobre el paper i poques vegades jugarà com juga aquesta temporada.
El Madrid necessita donar una bona imatge, guanyar és opcional, no sortir destrossat del Camp Nou és una necessitat. El canvi d'entrenador juga a favor seu, les moltes baixes, en contra.


--------

Agenda esportiva (anem tardíssim aquest cop)

A Anglaterra ja han acabat la majoria de partits:
Els grans segueixen donant la sensació que no volen guanyar la lliga, l'Arsenal ha empatat contra el Boro i el Liverpool contra el Hull. Demà el Chelsea es pot posar lider si guanya al West Ham (17:00, Teledeporte).
El Manchester juga en aquests moments contra el Tottenham abans de marxar al Japó per jugar el Mundialet de clubs.
EL Fulham ha empatat a 0 a casa de l'Stoke. Definitivament aquest any no sembla que hagin de patir al Craven Cottage.

A Itàlia demà toca partidàs: Juve - Milan (20:30) per saber qui agafa avantatge en la lluita pel segon lloc, un empat beneficiaria enormement a l'Inter que juga contra el Chievo a casa (15:00).

A l'Asobal, Barça i Ciudad Real juguen un partit digne de veure. Els blaugrana assegurarien el seu liderat si guanyen, els manxecs estan obligats a guanyar si no volen dir adéu a la lliga abans d'hora.

A l'ACB, TAU i Iurbentia disputaran un derbi (dissabte 20:00 La2) que pot apropar els bilbains a la Copa del rei o consolidar els gasteitarres en el liderat. El Barça juga a Menorca (diumenge 13:00 C33), el DKV a Granada (diumenge 12:30h) i el Ricoh rep el Fuenlabrada(diumenge 19:00h), un rival directe en la lluita per la permanència.

El somni daurat de Hoffenheim

De tant en tant hi ha equips que aconsegueixen pujar a primera i que en el seu primer any a la màxima categoria, aconsegueixen començar la lliga amb grans resultats i mantenir-se a dalt de la classificació durant un cert temps. Un exemple seria el Hull City.
Altres aconsegueixen mantenir-se a la primera divisió sense patir com el Chievo, un equip de barri de la petita ciutat de Verona.
Alguns d'aquests equips, a més, aconsegueixen fer un seguit de grans temporades que el duen entre els grans durant uns quants anys com ara el Vilareal que fins i tot ha jugat unes semifinals de la Champions (Si Riquelme hagués marcat aquell penal...).

Aquest any, però tenim un cas estrany i extrem.
Hoffenheim és un districte de la ciutat de Sinsheim (36.500 habitants). El seu equip de futbol, el 1899 Hoffenheim militava a la Verbandsliga fa tot just 10 anys. El 2000 va aconseguir pujar categoria. A la 4a(!!!!) divisió alemanya.
Aquell mateix any però, Dietmar Hopp va agafar les regnes del club i hi va començar a invertir. Tot i que Hopp no té cap mena de problema per arribar a final de mes, també és veritat que no es pot comparar amb Abramovich o els nous propietaris del City.
La temporada 2006-2007 l'equip va pujar a 2a i la següent temporada a la Bundesliga. Fins aquí tot, més o menys, normal. Traient el fet que dos ascensos consecutius ja tenen el seu què.
La sorpresa de veritat ve ara.
A manca de tan sols un partit per les vacances d'hivern ( a Alemanya tenen la desgràcia de no tenir lliga durant el gener) el Hoffenheim és lider. Empatat a punts amb el totpoderós Bayern de Munich, però lider.
El Hoffenheim fa un futbol vistós i ofensius (resultats com el 5-4 a Bremen ho demostren). Dos bosnians - Ibisevic i Salihovic- i un nigerià - Demba Ba- fan les delícies dels aficionats del Carl-Benz-Stadion.
Cal dir que l'estadi del Hoffenhein és, però, Diettmar Hopp Stadion. Tot i això aquest estadi és massa petit i vell per complir les normes de la Bundesliga.

Així com fa uns dies desitjava -i segueixo desitjant- que l'Anorthosis jugui els vuitens de la Champions. Avui espero que el Hoffenheim guanyi la Bundesliga, que el seu futbol alegre jugui l'any que ve a Europa en el seu nou estadi.



PD: l'amic Bernardo ha estat destituït. Llàstima. Estic segur que ens hagués donat alguna alegria més.

You'll never walk alone

La veritat és que la lliga anglesa es regeix moltes vegades per lleis estranyes. L'esperit del futbol anglès continua marcant el pas de tots els equips de la lliga anglesa i els partits solen ser intensos, plens de xocs, entrades i gols. La qualitat tècnica no és absolutament necessaria per jugar a la Premier. El caràcter sí. Desgraciadament, els diners estrangers i la política expansionista de la Premier està portant nous aires a la lliga. Ja no és només que els equips es nodreixin d'estrelles estrangeres, sinó que l'arribada d'entrenadors de fora d'Anglaterra està ajudant i molt a canviar l'estil de joc anglès. Fins i tot entrenadors anglesos s'estan passant a l'estil europeu (seriosament, qui s'imaginava que el Newcastle sabria defensar?). Aquest any s'han sumat nous equips a la festa dels diners i Man City, Tottenham i companyia han invertit molt en fitxar grans jugadors i poden donar més d'un ensurt a qualsevol equip, per molt nom que tingui.

Així, en aquesta lliga en ple procés de conversió en la millor lliga del món, no hi ha cap líder que sigui un referent per modelar el nou estil anglès. El Liverpool es podria dir que s'ha entrebancant amb el liderat sense buscar-lo. Un bon començament de temporada va alimentar les esperances de que Rafa Benítez pogués ser competitiu a la lliga d'una vegada per totes però la lesió de Torres els ha deixat sense referent ofensiu i ha evidenciat que Gerrard sol no ho pot fer tot. I és que Rafa segueix pecant del mateix de tota la seva etapa al Liverpool.

Està fitxant infinitat de bons complements, grandíssims suplents i revulsius i treballadors infatigables. El problema és que gairebé cap d'aquests són dels que et fan donar el salt de qualitat, que et fan passar d'un equip mediocre a una màquina de guanyar partits fàcilment. Només dos dels seus fitxatges tenen aquest estatus: Mascherano i Torres. I el segon està lesionat. Robbie Keane, Kuyt, Xabi Alonso, Agger i companyia són bons jugadors, però no són suficients.

El Liverpool és un equip molt solidari, que sap el que ha de fer sobre el camp i que mai es complica la vida en atac. A partits a anada i tornada és duríssim, els 'reds' ho donen tot sobre el camp i la pressió que fan és capaç d'asfixiar a qualsevol equip. En atac aprofiten les seves oportunitats i veure'ls córrer al contraatac, desordenats com una manada de gaceles fugint del lleó és un espectacle digne de veure. Desgraciadament, l'excessiu encorsetament tàctic del bo d'en Rafa i la manca d'imaginació a dalt crea molts problemes al Liverpool davant d'equips que no vagin a buscar el partit. I a Anfield encara més. Si no aconsegueixen marcar d'hora el partit se'ls complica i s'han d'encomanar a Sant Gerrard que els ha salvat tants i tants cops. O bé, com porta fent el Liverpool a la lliga des de fa molts anys, guanyar pel pes de la samarreta, a l'estil del Madrid, el Bayern o la Juve. Veurem si és suficient o no per endur-se la Premier. A mi em sembla que mai caminaran sols... a dalt de tot de la classificació.



Agenda esportiva


Futbol:

Fulham - Man City (Ds 12:45h); Everton - Aston Villa (Diu 17:00h); Lazio - Inter de Milà (Ds 20:30h); Barça - València (Ds 22:00h); Madrid - Sevilla (Diu 21:00h).


Bàsquet:

Reial Madrid - MMT Estudiantes (Ds 20:00h); Cajasol Sevilla - FC Barcelona (Diu 12:30h, per internet potser el trobeu); DKV Joventut - Kalise Gran Canaria (12:30h, C33)




PD: Bayern de Munic 2 - 1 Hoffenheim. Gol a l'últim minut de Luca Toni. Això és el pes de la samarreta.

Maquinària de precisió

Quan a principis d'estiu Joan Laporta i Txiki Beguiristain van anunciar el nom del que seria el nou entrenador blaugrana poca gent va creure que era la decisió correcta.
El nom de José Mourinho era el preferit de molta gent. Mourinho prometia feina, seriositat i mà dura al vestidor. Desrés de donar al Chelsea els millors anys de la sea història - amb l'ajuda poc important dels petrodòlars de Roman Abramovitx - el van fer fora per no ser capaç de guanyar la Champions League a causa d'una inoportuna relliscada de Terry a Moscou.
Pep Guardiola només tenia com garanties haver pujat el Barça B a segona B i conèixer el club i el ser entorn a la perfecció. La gent intuïa que Guardiola vivia per i pel futbol, però tot eren suposicions; Guardiola no havia entrenat res més enllà d'un filial que era a 3a divisió.

Poc a poc, però, Guardiola ha fet callar les boques que el criticaven. La pretemporada va ser exemplar, el Noi de Sampedor va aconseguir que l'equip jugués bé de seguida i, encara més important, va aconseguir que Samuel Eto'o tornés a ser el millor davanter centre del món. Guardiola va prometre que es deixaria la vida per recuperar-lo i ha complert la seva promesa.
L'inici de temporada ser exemplar: tot i les dues entrebancades els dos primers partits de lliga, a la jornada 9 ja era lider.

Després de la jornada 13, el Barça segueix lider i a més, és el màxim golejador i el menys golejat. Fa un futbol excèls. A Europa és l'únic equip que ja té assegurada la primera plaça en la fase fde grups.

Contra el Sevilla, el primer rival important de la temporada, el Barça va fer un partit de pitet. Els jugadors es van dedicar a jugar bé i, el que és més important, a evitar que els andalusos poguéssin crear el seu joc. Només Kanouté i Luis Fabiano van donar problemes a la primera part. Capel va sortir a la segona part, encara se'l busca. Un cop feta la feina d'evitar que el rival pogués fer un futbol còmode - encara que sigui el futbol de guerrilles que va plantejar el Sevilla-, Eto'o i Messi van disparar tres ràfegues mortals que van acabar amb el partit, els pocs dubtes que quedaven i els que deien que el Barça s'enfonsaria contra els grans.

Sincerament, si fos aficionat d'algun dels equips que poden jugar contra el Barça a vuitens de la Champions, estaria acollonit.

Agenda esportiva express

Aquesta setmana anem una mica tard, però aquí teniu un recull del millor d'aquest cap de setmana. Eminentment futbolístic, com de costum, però no fan gaire res més a la tele.


Futbol


Aston Villa - Fulham (Dissabte, 16:00, La2) El Villa de Martin O'neill (quin gran entrenador i que infravalorat està) està fent una gran temporada confirmant la progressió constant que ha protagonitzat des de l'arribada de l'ex del Celtic. Evidentment un entrenador sol no aconsegueix res sense una gran plantilla. Tenen dos dels joves més prometedors del futbol anglès: Ashley Young i Gabriel Agbonlahor. Responen més o menys al mateix perfil (àgils, ràpids i molt hàbils amb la pilota) però el primer prefereix la banda mentre que el segon juga millor com a segon davanter. A més, tenen una defensa amb noms molt interessants i totes les opcions del món. Bouma, Laursen, Luke Young, Curtis Davies, Carlos Cuéllar, Zat Knight, Nicky Shorey... El centre del camp és la línia més dèbil, però ja els agradaria a molts tenir a Reo-Coker i a Gareth Barry, a més de l'experimentat búlgar Petrov. La ratxa de victòries dels dos equips fa preveure un bon partit, però normalment aquestes coses ja se sap, acaben malament i veurem un totxo considerable. El Fulham arriba bé, amb bona ratxa, però el Villa Park no és un estadi fàcil i això de jugar fora no és la seva especialitat. Porra: 3-1 (Albert) ; 2-1 (Marc)


Manchester City - Manchester United (Diumenge 14:30)

El partit de la jornada a Anglaterra. Robinho vol confirmar el gran estat de forma en que es troba contra un United que comença a carburar després d'un inici de temporada fluix. Els nous propietaris dels blau cel ja estan firmant els talons per rebentar el mercat mentre els jugadors que ja tenen malviuen a mitja taula per culpa d'una defensa inestable. Mark Hughes no està aconseguint la espectacular solidesa que tenia el seu Blackburn al City of Manchester i fins i tot hi ha hagut dubtes sobre la seva continuitat. Partit molt obert.


Porra: 3-2 (Albert) ; 2-2 (Marc)


Chelsea - Arsenal (Diumenge 17:00h) L'estat de forma i la plantilla dels dos equips auguren una pallissa dels 'blues' però hi ha dos factors importants a tenir en compte. El primer és l'orgull dels 'gunners', que no es deixaran superar fàcilment per molt malament que es trobin. El segon és els problemes que té el Chelsea a Stamford Bridge. Les grans golejades de l'equip d'Scolari acostumen a ser a fora mentre que a casa pateixen molt per marcar gols. No troben solucions quan el rival es tanca bé a darrere, tal i com va demostrar un sorprenent Newcastle la setmana passada.

Porra: 2-2 (Albert) ; 3-0 (Marc)


AS Roma - Fiorentina (Diumenge 15:00, Digital +) En una jornada bastant descafeinada a Italia destaquem aquest partit a l'Olímpic de Roma entre un equip que cau en picat i un altre que no acaba de fer el pas endavant que li falta per barallar-se amb els grans. Spalletti no troba la manera de fer funcionar a un equip que l'any passat per poc no atrapa a l'Inter i li birla l'Scudetto. Sense Totti aquest equip no té rumb. Per la seva part, la Fiore no acaba de trobar el camí cap als llocs d'honor. La setmana passada va haver de recorrer a la èpica i a Mutu per superar un gran Udinese a casa. Potser això els dóna la confiança que necessiten per complir les expectatives.

Porra: 2-1 (Albert) ; 0-1 (Marc)

Inter – Napoli (15:00h, Digital +)

Bon partit el que s'espera al Giuseppe Meazza. L'Inter de Mourinho, Ibrahimovic i el renescut Adriano vol seguir encapçalant la Serie A amb mà de ferro mentre espera que Milan i Juve punxin per seguir tiranitzant l'Scudetto. El Nàpols comença a fluixejar després d'un impressionant inici de temporada. Tot i això continua a roda dels de dalt i no posarà les coses fàcils als interistes.

Porra: 2-3 (Albert); 1-0 (Marc)


Bayer Leverkusen - Bayern de Munich (Dissabte 15:30, suposo que Digital +) Partidàs entre el segon i el tercer al Bay Arena. Un Leverkusen que per fi treu el cap per la part alta de la taula després d'uns quants anys d'ostracisme (quin mal fan els milions del Bayern...) en el que podriem veure a Henrique, aquell central que va fitxar el Barça per cedir-lo després. Els bavaresos no li troben el gust al mètode Klinsman i no rutllen a la competició domèstica. A Alemanya trobem també a dos grans en hores baixes com Stuttgart i Schalke que s'enfronten per sortir de la meitat de la taula. El gran Hoffenheim té un partit fàcil contra l'Arminia.


Porra: 2-0 (Albert); 1-2 (Marc)



Bàsquet Aquesta setmana només es retransmet un dels partits dels equips catalans. Pel canal 33 a les 12:30 del diumenge hi ha un bon partit entre el Regal Barça i el CB Granada. Els de Pascual continuen jugant malament i guanyant els partits per la samarreta, mentre que el Granada, amb un Borchardt recuperat buscarà la primera victòria fora de casa. El Ricoh Manresa vol celebrar que per fi han aconseguit cobrir el pressupost amb una victòria a casa del Menorca. Sembla factible, sempre i quan encertin d'una vegada des de fora de la línia de 3. El Joventut descansa aquesta setmana i podrà assaborir la gran victòria d'aquesta setmana a l'Eurolliga.


Aprofito per recordar... Que els divendres al vespre teledeporte ofereix un partit en directe de la lliga de futbol sala. És una recomanació sincera, és dels esports més entretinguts i dinàmics que hi ha. Tot un espectacle.

El premi de les vetafocs

Cada any hi ha 5 o 6 equips - sempre, més o menys, els mateixos - que al mes d'agost es miren els grups que els ha tocat a la Champions amb una barreja de mandra pels partits fàcils que sol haver-hi a la lligueta de la primera fase i ganes de que arribin les eliminatòries per jugar amb qui realment li omplirà l'estadi i, en principi, li jugarà de tu a tu.
Manchester, Juve, Barça, Chelsea, Madrid o Bayern, els eterns candidats, saben que si no hi ha una sorpresa majúscula jugaran els vuitens contra Olimpic de Lió, Werder Bremen, Villareal o Celtic. També saben que els quatre equips de semifinals, seran gairebé sempre ells. La primera divisió (tant esportiva com pressupostària) del futbol europeu tiranitza les eliminatòries finals.

Cada any, també, hi ha 5 o 6 equips dels anomenats "ventafocs", els representants de les lligues més petites: polonesos, suïssos, ucrainesos, belgues, danesos o, fins i tot, xipriotes. Generalment aquests equips passen amb més pena que glòria la fase de grups. Acostumen a resar per poder anar a jugar a estadis mítics com Old Trafford o San Siro i marxar de les competicions europees amb una forquilla de cap a 2 punts.

BATE Borisov, Anorthosis, Basilea, Cluj, Aalborg i Steaua de Bucarest són els representants d'aquesta segona categoria. Tot i que alguns no han acabat d'entendre això de marxar d'Europa per la porta del darrere.
L'Anorthosis, primer equip xipriota que juga la Champions, és 3r amb 6 punts. Si el dia 9 de desembre guanya a Atenes al Panathinaikos, serà al bombo dels vuitens.
L'Aalborg danès ha estat capaç de fer 3 gols al camp de Villareal i de premi jugarà la UEFA. Manchester i Villareal (dos equipets de res) seran a vuitens. El Celtic (que lluny queden els Lisbon Lions!), serà l'últim del grup.
L'Steaua de Bucarest depèn d'ell mateix per jugar la UEFA. Si guanya a la Fiore, quedarà tercera de grup, darrere de Bayern i Lió (dos equipets de res més).
Cluj i Basilea són les úniques ventafocs que no tenen cap opció de seguir a Europa. Tot i això, el Basilea ha estat capaç d'empatar al Camp Nou i el Cluj de guanyar a l'Olímpic de Roma i d'empatar a casa amb el Chelsea.

Aquesta Champions quedarà al palmarès de Barça, ManU, Inter o qualsevol dels altres "grans" d'Europa, però per la resta només serà una desilusió més. Una altra.
En canvi, pels aficionats xipriotes, danesos, rumanesos o suïssos; aquesta Champions ja és un premi més gran que el que podien demanar quan a finals de la temporada passada el seu equip es classificava per jugar les rondes prèvies de la Champions.

Des d'aquesta humil tribuna només em queda desitjar tota la sort del món a l'Anorthosis, tant de bo aquesta ventafocs no perdi mai la sabatilla de cristall que duu posada.

The Lisbon Lions

Avui toca un copiar-pegar d'un post que vaig escriure sobre aquest gran equip de finals de la dècada dels 60. Està en castellà, però no em posaré a traduir-lo, evidentment.

""Y ahí estaban: Fachetti, Domeghini, Mazzola, Capellini. Todos medían 6 pies, con sus bronceados Ambré Solaire, sus sonrisas Colgate y el pelo engominado. Incluso olían bien. Y por el otro lado estabamos nosotros, una panda de enanos. Yo casi no tengo dientes, a Bobby Lennox también le faltan y Ronnie Simpson no tiene ninguna. Los italianos nos miraban y nosotros les sonreiamos con nuestra mejor sonrisa. Parecíamos salidos del circo" Jimmy Johnstone

Los Lisbon Lions, como serían llamados por los hinchas portugueses tras la final de la Copa de Europa en 1967, son sin lugar a dudas el mejor equipo de la historia del Celtic de Glasgow. Un equipo de ensueño, que se convirtió en el primer campeón de europa británico y que sólo 3 años más tarde estuvo a un paso de conseguir otra vez el éxito llegando a la final ante el Feyenoord de Rotterdam. En su temporada más gloriosa, 1967, ganaron todos los torneos en los que participaron: Liga, Copa, Copa de la Liga, Copa de Glasgow y Copa de Europa. La particularidad más llamativa de este equipo era que todos los jugadores del equipo habían nacido en Glasgow o sus cercanías. Bajo las órdenes del mítico Jock Stein, el equipo escocés practicaba un fútbol total, buscando siempre el ataque. El propio Johnstone lo definiría como "parecido al estilo holandés, pero más rápido".

Se habían abierto camino a la final venciendo al FC Zürich, al Nantes, a la Vojvodina y en las semifinales se enfrentaron al Dukla Praga. Durante las eliminatorias marcaron 15 goles y sólo recibieron 4, ganando todos los partidos menos dos, derrota ante la Vojvodina en Novi Sad y empate en Praga ante el Dukla. Aún así, el Inter del gran Helenio Herrera llegaba como clarísimo favorito. De hecho, como curiosidad hay que señalar que un sólo jugador del Inter cobraba más que todo el once inicial del Celtic.

El partido se celebró el 25 de Mayo de 1967 en el Estadio Nacional de Lisboa, Portugal. El equipo que jugaba en ese estadio, el Sporting de Portugal, viste exactamente igual que el Celtic y se apodan "Los Leones". Por esa razón los Bhoys de 1967 son conocidos como los Lisbon Lions. El once inicial del Celtic estaba formado por: Ronnie Simpson, Jim Craig, Tommy Gemmell, Bobby Murdoch, Billy McNeill (C), John Clark, Jimmy Johnstone, Willie Wallace, Steve Chalmers, Bertie Auld y Bobby Lennox entrenados por Jock Stein. El Inter por su parte formaba con Giuliano Sarti, Tarcisio Burgnich, Aristide Guarneri, Armando Picchi (C), Giacinto Facchetti, Giancarlo Bedin, Sandro Mazzola, Mauro Bicicli, Angelo Domenghini, Renato Capellini y Mario Corso entrenados por Helenio Herrera.

El partido empezó perfectamente para los italianos cuando Jim Craig cometió un penalty sobre Renato Capellini que transformó Sandro Mazzola en el minuto 7. El choque estaba donde los italianos querían. Podían plantar el magnífico catenaccio que los equipos de Helenio Herrera ejecutaban con tanta maestría. Pero no contaban con la explosión de fútbol ofensivo que ofrecería el Celtic, liderado por el enorme Jimmy Johnstone. Para muestra, un botón. El Inter disparó 2 veces a portería a partir del gol y no forzó ningún córner. El Celtic disparó 41 veces a puerta y sólo 21 se alejaron de los tres palos de la portería de Sarti. El empate del Celtic llegó en el minuto 63 cuando Jim Craig se resarció del penalty asistiendo a Tommy Gemmell para que el potente lateral zurdo perforara la portería milanesa con un fuerte disparo. Ya con el final del partido muy cerca, Billy McNeill encontró un espacio para disparar y soltó la pierna. Steve Chalmers pasaba por ahí y desvió el balón lejos del alcance del portero italiano, dando la ventaja definitiva al equipo escocés."

El pes de la història

Hi ha colors que no necessiten fer absolutament res per guanyar: un rebot, una jugada aïllada o un error arbitral són més que suficients per guanyar 1-0 i endur-se la glòria.
Altres en canvi, necessiten jugar com els àngels, estar inspiradíssims i resar per a poder guanyar i no enfonsar-se amb la misèria.

Hi ha colors guanyadors i colors perdedors. És així de fàcil.

Costa veure un canvi d'època, un moment en que uns colors es tornen guanyadors i uns altres perdedors. A Itàlia està passant això. Des del famós Moggigate, la Juve, l'eterna guanyadora de tot el que passava a Itàlia ja fos pel cívil o pel criminal, està passant a ser el perdedor. L'Inter, aquell equip capaç de dir que Zidane no era jugador per ells, de vendre R.Carlos per manca de futur futbolístic i de patir 2 anys de lesions de Ronaldo per vendre'l al Madrid on va guanyar laPilota d'Or ben acompanyat pels galàctics de Florentino, s'està dedicant a fer marxes triomfals en els darrers Scudettos
El partit d'ahir n'és el millor exemple. 1-0 en un partit a la italiana: un partit fosc i defensiu. El gol, també a la italiana: embolic a l'àrea, un rebot, un xut desviadíssim i l'aparició al darrer segon del salvador del partit i del seu equip.
Però ahir les tornes van canviar, va ser Muntari, neroazzurro, qui va fer el gol mentre que Buffon, l'etern porter bianconero, treia la pilota de dins la xarxa.

Sí, a Itàlia les coses han canviat. Ara el dictador és l'Inter.


A la lliga espanyola hi ha un equip a qui sempre li surt tot malament, l'Atlético de Madrid. Però darrere seu, a certa distància, hi ha l'únic club d'Europa que des de 1956 ha jugat cada any competició europea.

El Barça ha viscut sempre amb la mel als llavis, sempre ha estat l'etern segon darrere el Realíssimo. No va ser fins l'arribada de Cruyff com a entrenador que es va (mig) capgirar aquesta situació: el Barça ha guanyat la meitat de les seves lligues des de 1991 sent l'equip amb més lligues dels darrers 20 anys.
Però mirant les lligues, una cosa està clara. El Barça ha de ser molt superior als seus rivals per guanyar títols.
El brutal equip de Kubala va fer petit l'antic camp de les Corts, el Dream Team de Cruyff va ensenyar a Europa què era el futbol total i l'equip de Ronnie, Deco i Eto'o va encarnar l'excel·lència. El primer es va estavellar als pals del Benfica, el segon va haver d'esperar al minut 111 per a que Koeman rebentés la xarxa i el tercer es va aferrar a un lateral dret prou limitat i a un golejador nat reconvertit en el millor passador de les finals.

Desenganyem-nos, el Barça necessita ser el millor del món per guanyar títols, el Madrid només necessita que ningú jugui bé.


A Anglaterra tot continua com sempre, bé tot no. L'Arsenal d'aquest any falla més que una escopeta de fira i ManU, Chelsea i Liverpool es dediquen a empatar per permetre a l'Aston Villa somniar que aquest any poden fer alguna cosa.
El Fulham continua canviat. Empat a 0 a Anfield i a roda de la UEFA. Aquest no és el Fulham de sempre.

A Alemanya el Hoffenheim continua a la seva i torna a ser líder, ara a 3 punts del segon, el Leverkusen. Començo a pensar que aquest conte de fades del petit poble de 3000 habitants és real.


La Davis, és la Davis i mai pots donar a ningú per mort. Espanya ha passat per sobre d'Argentina. Però la final semblava que fos entre dues de les aficions menys respectuoses del món.


La OK Lliga d'hoquei patins també viu un canvi d'era. El Barça ja duu 3 derrotes a casa (ningú recorda quin any va passar per darrer cop) i Vic i Liceo estan per sobre seu a la taula.

Agenda del cap de setmana

Ara toca fer una repàs al que considero el més interessant del cap de setmana. Desgraciadament no és la bogeria de l'últim mes amb futbol, motor, bàsquet i esports frikis variats. S'acosta l'hivern i sobreviuen molt pocs esports.

Futbol

Reial Madrid - Recreativo de Huelva (Dissabte 20h, PPV)

La banda merengue viu la seva última oportunitat de salvar el cap de l'alemany més simpàtic de la capital. Podem veure una golejada increible a base de cor i grapa o com el vaixell blanc s'enfonsa definitivament, afogat en una planificació esportiva lamentable i un ambient enrarit.

FC Barcelona - Getafe (Diumenge 19:00, La Sexta, TV3)

Continuo escèptic davant del Pep Show. La meva naturalesa pesimista em fa pensar que tard o d'hora s'acabarà i veurem alguna derrota o, al menys, alguna victoria justeta. Evidentment, desitjo veure una altra exhibició de futbol, però...

Liverpool - Fulham (Dissabte 16:00, ves a saber si el fan, no ho diu enlloc)

No sé si es podrà veure aquest partit per TVE. Tampoc sé si es pot esperar alguna cosa d'una televisió que en un resum posa Manchester United - StRoke City. De totes maneres, el Fulham aquesta setmana ho té pelut. Si normalment no guanya fora ni per accident, a Anfield davant d'un Liverpool líder, el primer equip sòlid i regular des que va arribar Benítez, encara és més difícil. De totes maneres, normalment el Fulham fa bons partits contra el Liverpool. Si descomptem el lamentable any passat.

Chelsea - Newcastle United (Dissabte 16:00, el mateix que l'anterior)

Segur que hi haurà gols. La lamentable defensa del Newcastle pot desfermar un autèntic show a Stamford Bridge. Jo diria que l'única curiositat que té el partit és veure si Anelka continúa ferm en la seva lluita per la pilota d'or i veure quina una en fan Coloccini i companyia. Espectacle garantit.

Fiorentina - Udinese (Dissabte 18:00, indeterminat)

Bon partit a priori. Si el podeu veure per internet, feu-ho. Són dos equips amb molt bons jugadors, teòricament de segona fila, però que poden donar més d'una sorpresa a Italia i a Europa. Una bon nombre dels que trepitjaran l'Artemio Franchi dissabte acabaran en clubs punters. Si no us ho creieu, espereu. Especial atenció al magnífic Fabio Quagliarella.

Inter - Juventus (20:30, Canal + suposo)

El partit estrella de la jornada. Durant aquesta setmana hem viscut una guerra dialèctica entre The Special One i Claudio Ranieri (què ha fet aquest home per tenir el prestigi que té?) i els neroazzurri estan crescuts. Tenen el millor equip que han tingut en molts anys i al capdavant hi té un dels grans d'això de les banquetes. Per la seva part, els torinesos no travessen una gran època. Un equip sense estrelles emergents i plagat d'italians de classe mitjana amb els eterns Nedved, Del Piero i Buffon dirigint la nau bianconera. De totes maneres, encara poden donar algun bon ensurt. Que li preguntin a Casillas.

Paris Saint Germain - Lyon (Dissabte 21:00, Digital + probablement)

Un dels partits més interessants de la lliga francesa. El PSG, renascut de la més absoluta de les misèries lluita per situar-se altre cop entre els grans. El Lyon vol seguir la seva dictadura tot guanyant al Parc dels Prínceps.

Bàsquet

Unicaja Màlaga - Regal FC Barcelona (Dissabte, 20:00h La 2)

Partidàs al carpena. L'Unicaja d'Aíto s'enfronta a un Barça que no acaba de rutllar de cap manera. Les baixes a la posició de base dels dos equips desllueixen una miqueta el partit. S'ha de veure si Omar Cook i André Barrett aconsegueixen portar la batuta dels seus equips com cal i si el joc ràpid i agressiu d'Aito pot amb el talent desorganitzat dels culés.

Ricoh Manresa - MMT Estudiantes (Diumenge 12:30h, Canal 33)

El Congost ha de ser un fortí pels manresans que intenten aconseguir la salvació el més aviat possible. De la mà d'un Josh Asselin que compensa els mals percentatges de tir exterior i amb una defensa i un cor envejable el Ricoh està sorprenent a tothom amb les seves victòries. I mala sort del triplàs increible de Fisher la setmana passada que si no s'acostarien segur a la copa. Ah, i encara no han aconseguit completar el pressupost. Tots som Manresa!


Tennis

La veritat és que prefereixo obviar la copa Davis perquè la humiliació espanyola pot ser descomunal. Només per antiespanyols. De totes maneres, aquesta gran mentida periodística que és Feliciano López encara està aconseguint fer un paper digne contra el bo de Del Potro.


PD: El gran amic d'aquest blog, Cristià I l'Humil, deu estar content amb el partit contra el Brasil. Ah, i Bryant aquesta nit 8 de 23. Santa paciència.

Cristiano Ronaldo, l'home més humil del planeta

Des de finals d'estiu que es parla molt (massa) de la Pilota d'Or. Aquest trofeu que han guanyat individus com Cannavaro o Owen (juro que no he buscat expressament dos jugadors que han passat pel Madrid) i que, en principi, mostra al món el millor jugador del planeta futbol.

I des de finals d'estiu, Cristiano Ronaldo, el fitxatge frustrat de Calderón, Mijatovic i companyia, ens va recordant periòdicament que es mereix aquest títol.
Les seves darreres declaracions han superat tots els límits de la modèstia: "Sóc el primer, el segon i el tercer millor jugador del món".

No seré jo qui dubtarà si la fama li ha pujat massa al cap i ara es creu Déu - ja sabeu allò de pare, fill i esperit sant alhora - o si té problemes greus de triple personalitat. Però si que seré jo qui analitzarà la seva temporada:
Individualment impressionant, 31 gols en 31 partits (+ 3 de suplent) a la Premier - estadística apostoflant que li dóna la Bota d'Or - i 8 gols en 11 partits a la Champions, entre ells un a la finalíssima de Moscou.
Col·lectivament també impressionant, amb el Manchester United guanya la Premier i la Champions.

Ara bé, mirem els punts foscos (Sí, sempre n'hi ha). Semifinals de la Champions, partit d'anada Barça - ManU. Minut 2, penal a favor del ManU que xuten els tres millors jugadors del món alhora. La pilota acaba a la grada i Gianluca Zambrotta, el lateral campió del món amb Itàlia que va venir al Camp Nou a arrossegar-se, l'anula durant aquest partit i la tornada. El United es classifica gràcies a un golàs de Paul Scholes a Old Trafford.
Final de la Champions, ManU - Chelsea. Tanda de penals per decidir el campió. CR falla el seu penal i certifica que no suporta la pressió dels grans moments. El ManU acaba guanyant la Champions després que Terry, el capità blue, rellisqui i enviï la pilota al pal en el penal que els hagués pogut donar la victòria...
Diuen que va estar-se 3 setmanes a Austria i Suïssa al juny. Però només són rumors. Mentrestant es jugava l'Eurocopa en aquells països.

Un apunt: Messi, amb una desena llarga de partits menys va fer 23 gols menys però 26 assistències més.

És possible que la revista France Football declari a Cristiano Ronaldo el millor jugador del món de l'any 2008. És segur que Cristiano Ronaldo quedi com el jugador més cregut de la dècada dels 2000.

¡¡¡Reeeeeeeeeeparto melones!!!

Bé, comencem amb una reflexió basquetbolística. Em desmarco absolutament de la tendència futbolcentrista general i em disposo a ficar-me amb la millor lliga de bàsquet del món. Passo dels tòpics que són una colla de negres saltimbanquis amb una tècnica nul·la i que al bàsquet FIBA probablement es menjarien els mocs. Els Jocs Olímpics segurament hauran fet callar a molts d'aquests crítics d'estar per casa. És més, jo miro els playoffs de la NBA i en gaudeixo com qualsevol altre. No hi ha ningú com Kobe Bryant i LeBron James és per mi el millor jugador del món (deixant de banda consideracions com ara una elegància bastant discutible).

Però és que des que m'he començat a acostar a l'NBA hi ha moltes coses que em posen francament nerviós. No sóc gaire amic dels icones i la concepció d'equip que tenen les franquicies em sembla poc menys que depriment. La idea de construir un equip de bàsquet al voltant d'un jugador concret és una gran idea publicitària, però per l'esperit del joc és terrorífic. Estic fart de veure a Brandon Roy jugar-se tots els possessions dels últims 2 minuts als Blazers, a Tracy McGrady (excel·lent jugador, només cal recordar això) llançant un lamentable 39'9% de tirs de camp sense que ningú el qüestioni o a Stephen Jackson jugar-se 194 llançaments en 10 partits i anotar-ne 74 (¡¡¡¡38'8%!!!). Us animo que us passeu un segon per les estadístiques d'NBA cada dia, hi trobareu desastres com el d'avui de Baron Davis: 5 de 17 en llançaments amb un espaterrant 0-8 en triples. Esgarrifós.

Deu ser perquè he crescut amb el bàsquet europeu i m'he acostumat a veure bàsquet d'equip on els jugadors que sobresurten en cada partit ho fan per mèrits propis, no per haver llançat 25 vegades. No m'imagino a l'amic Dusko permetent a Rakocevic llançar un 5 de 17. O a Messina mantenint a Langdon si anés de camí a un 0 de 8 en triples. En general, diria que tot plegat ve de la concepció americana d'individualisme extrem, però tampoc m'atreveixo a entrar en un consideracions sociològiques. Només m'agradaria que penseu en mi cada cop que veieu el base suplent dels Knicks llançar una síndria quan encara falten 20 minuts pel final de la possessió. La vida és així. En el fons, Ivanovic i jo tenim més coses en comú del que molts us penseu.

De la fruiteria que té muntada Rudy Gay als Grizzlies ja en parlaré un altre dia. Els Warriors i els Thunder també tenen teca per parlar. Mentrestant els meus Knicks estan sorprenent a tothom amb un 6-4 impressionant. Visca Wilson Chandler i la mare que el va parir.

Jornada ACB aquesta setmana amb partits molt interessants. El Ricoh Manresa visita la pista d'un Regal Barça que no està trobant el ritme aquesta temporada. Dos equips en problemes es troben a la Font de Sant Lluís al Pamesa València - Reial Madrid. La clau serà si el fluixíssim joc interior valencià (Perovic està sent un fiasco) és capaç de parar a Felipe, Hervelle i companyia. Si ho aconsegueix, la descomunal bateria exterior segurament acabarà de fulminar als blancs, que tampoc travessen un gran moment de forma. A l'Olímpic de Badalona l'apisonadora d'Ivanovic segurament passarà per sobre d'un DKV amb molts problemes al joc interior (ara ve quan la Penya guanya, però...).

Apa, salut i gaudiu.

Dues visions diferents

Aquest parell d'impresentables que pretenen escriure en aquests blogs, a part de dir un pilot de disbarats, veiem les coses d'una manera molt diferent. Hem decidit fer aquest blog perquè, encara que no ens llegeixi ningú, poguem desfogar-nos tranquil·lament i produir alguna cosa de tantes hores veient partits de la primera divisió russa o informant-nos sobre els resultats del Giro de Lombardía (la cursa de les fulles mortes, aquests títols històrics són pura poesia).

En aquest blog trobareu tant resultats esportius, amb una regularitat escassa, com reflexions sobre la nostra idea de l'esport, els nostres gustos i les nostres tonteries. Cadascú anirà pel seu camí, perquè mai no coincidim ni per casualitat. Ja veureu que la nostra concepció del futbol és oposada i a mi m'interessen molt més altres esports, en especial el bàsquet. Esperem que algú escolti aquesta tribuna i al menys ens serveixi per començar a introduir-nos en això d'escriure en un lloc públic i en català.

Presentació i autodefensa

Presentació:
"Jo crec que hauríem d'obrir un blog on pengéssim els nostres deliris futbolístics"
I així comença la història d'aquest blog.

Som dos estudiants de periodisme que intentarem escriure una mica sobre futbol, una mica sobre altres esports i molt sobre els nostres deliris. Deliris que són normals en nosaltres, d'altra banda.

Autodefensa:
No podem prometre ni prometem grans reflexions ni un estudi acurat de gaire res. Només podem prometre que no deixarem de veure esports ni que no ens deixin llegir mai més el mestre Enric González.

I bé, res més. L'Albert ja es presentarà. Només apuntar que l'experiència em diu que no hi ha res millor com guanyar a l'últim minut de penal injust.