Però és que des que m'he començat a acostar a l'NBA hi ha moltes coses que em posen francament nerviós. No sóc gaire amic dels icones i la concepció d'equip que tenen les franquicies em sembla poc menys que depriment. La idea de construir un equip de bàsquet al voltant d'un jugador concret és una gran idea publicitària, però per l'esperit del joc és terrorífic. Estic fart de veure a Brandon Roy jugar-se tots els possessions dels últims 2 minuts als Blazers, a Tracy McGrady (excel·lent jugador, només cal recordar això) llançant un lamentable 39'9% de tirs de camp sense que ningú el qüestioni o a Stephen Jackson jugar-se 194 llançaments en 10 partits i anotar-ne 74 (¡¡¡¡38'8%!!!). Us animo que us passeu un segon per les estadístiques d'NBA cada dia, hi trobareu desastres com el d'avui de Baron Davis: 5 de 17 en llançaments amb un espaterrant 0-8 en triples. Esgarrifós.
Deu ser perquè he crescut amb el bàsquet europeu i m'he acostumat a veure bàsquet d'equip on els jugadors que sobresurten en cada partit ho fan per mèrits propis, no per haver llançat 25 vegades. No m'imagino a l'amic Dusko permetent a Rakocevic llançar un 5 de 17. O a Messina mantenint a Langdon si anés de camí a un 0 de 8 en triples. En general, diria que tot plegat ve de la concepció americana d'individualisme extrem, però tampoc m'atreveixo a entrar en un consideracions sociològiques. Només m'agradaria que penseu en mi cada cop que veieu el base suplent dels Knicks llançar una síndria quan encara falten 20 minuts pel final de la possessió. La vida és així. En el fons, Ivanovic i jo tenim més coses en comú del que molts us penseu.
De la fruiteria que té muntada Rudy Gay als Grizzlies ja en parlaré un altre dia. Els Warriors i els Thunder també tenen teca per parlar. Mentrestant els meus Knicks estan sorprenent a tothom amb un 6-4 impressionant. Visca Wilson Chandler i la mare que el va parir.
Jornada ACB aquesta setmana amb partits molt interessants. El Ricoh Manresa visita la pista d'un Regal Barça que no està trobant el ritme aquesta temporada. Dos equips en problemes es troben a la Font de Sant Lluís al Pamesa València - Reial Madrid. La clau serà si el fluixíssim joc interior valencià (Perovic està sent un fiasco) és capaç de parar a Felipe, Hervelle i companyia. Si ho aconsegueix, la descomunal bateria exterior segurament acabarà de fulminar als blancs, que tampoc travessen un gran moment de forma. A l'Olímpic de Badalona l'apisonadora d'Ivanovic segurament passarà per sobre d'un DKV amb molts problemes al joc interior (ara ve quan la Penya guanya, però...).
Apa, salut i gaudiu.
4 comentaris:
la millor lliga del món...
Bé, interessant aquest blog...ja hi aniré passant.
Només afegiré dues coses, la NBA, és a USA, i que és USA?? Un gran teatre, un gran espectacle, on tot és fantastic i espectacular, però inexistent de contingut. El treball de veritat és fa aquí penso jo. El bàsquet és un esport que va més enllà de saber, llançar a cistella, o fer passes, o valdre's sempre d'un bloqueig puto simple bloqueig. Molt poca qualitat teòrica, i massa practicitat, s'ha de donar més contingut a les coses....no sé si m'explico...
En referència als partits ACB..: QUe el barça no acaba de trobar el ritme?? home...tant com això...jo crec que aquest any...com a molt el TAU pot parar aquest barça, que recordo acaba de començar amb Xavi Pascual. I DKV perdrà clarament, i el Madrid punxarà amb el Fuenla...!
Visca el supermanager!!
A mi em sembla que el Barça no acaba de trobar la seva identitat. Es val molt de les individualitats i no hi fa un joc atractiu més enllà de les esmaixades de Fran. Va començar bé la temporada però aquestes 3 derrotes em comencen a fer dubtar. De totes maneres, Pesic va guanyar una Eurolliga jugant així de malament.
Crec que el Barça no va tan malament, però encara no hem de tirar coets...
I bé, que la NBA és la millor Lliga del món... Segurament l'Albert considerarà que sóc un d'aquests crítics d'estar per casa...però el que sí que és cert és que la Lliga ACB és molt més emocionant i vistosa que la NBA. Si uns jugadors trionfen a un lloc i a l'altre no probablement sigui perquè tenen estils de joc molt diferents: un basat en el físic i l'altre en la tàctica, la tècnica i el joc d'equip. El problema és que ens han venut que lo seu és lo millor. Cadascú sabrà què és el que més li agrada
Publica un comentari a l'entrada