Els sots del futbol

S'ha parlat molt, potser massa, del sot que va tenir el Barça durant el febrer i la primera meitat de Març. És cert que durant aquest temps, el Barça va perdre i empatar més partits que en tota la temporada fins aleshores, però sóc de l'opinió que sense l'expulsió de Keita contra l'Espanyol el Barça hauria guanyat aquell partit i que tant contra l'Espanyol com contra el Betis (2-2) l'equip va lluitar durant els 90 minuts i els gols en contra van ser errors defensius puntuals. Una altra cosa van ser els partits contra l'Atlético de Madrid (4-3) i l'Olympique Lyonnais (1-1) en els quals el Barça es va veure superat en algunes fases del partit. No negaré, tot i això, que aquell Barça imparable del desembre no es va tornar a veure fins a la tornada dels vuitens de la Champions.

El Manchester United duu dues derrotes seguides a la Premier League: 1-4 contra el Liverpool i 2-0 contra el Fulham. Probablement, es pot dir que aquests dos marcadors són la crisi de joc particular del United. És cert que contra el Liverpool es va notar en excés que Nemaja Vidic fes el pitjor partit de la seva vida, però també ho és que els Reds van fer un partidàs en atac i que el gol del United va ser després d'un més que dubtós penal de Reina a Park. A Craven Cottage els davanters mancunians van ser incapaços de marcar cap gol i el Fulham els va afusellar amb un penal i un golàs de Gera.
El United ha perdut la seguretat defensiva que va permetre a Van der Sar batre el récord de minuts sense encaixar cap gol de la Premier i si no la recuperen ho tenen cru.

Els dos equips anteriors són els únics a Europa que estan lluitant a hores d'ara per aconseguir el triple (Lliga, Copa i Champions) i, en principi, haurien de jugar la final de la Champions desitjada per tots els amants del bon futbol (amb el permís del Liverpool, són els millors equips del continent). Tots dos han patit un sot de joc possiblement a causa de la gran quantita de partits que han hagut de jugar - el United n'ha jugat uns quants més gràcies al Mundial de Clubs - i la baixada de forma física que han patit.

Suposo que tan Alex Fergusson com Pep Guardiola ja havien previst aquesta baixada de rendiment en els seus homes a les alçades de temporada que l'han tinguda i suposo que els dos van estudiar amb cura la millor època per tenir-la.
Sense saber a hores d'ara si el United ja l'ha superada - maleïdes seleccions que ens prenen caps de setmana de lliga... -, seran els títols i com acabin la temporada tots dos equips qui dirà si és millor tenir la baixada de forma al febrer quan només lluites per la Copa o al març quan s'acosta el final de la lliga i hi ha les rondes definitives de la Champions (si Fergusson ho va programar tenint en compte els partits de seleccions, donarà una lliçó al món de com preparar una temporada).

La resposta de tot plegat? El dia 28 de març.

Devotion (II)

A l'equador de les semifinals de l'Eurolliga, ja podem començar a escatir com aniran les eliminatòries i es pot començar a perfilar la Final Four de Berlin. No hi ha hagut sorpreses: les dues eliminatòries més igualades estan empatades i les dues que semblaven decantades estan 2-0. Avui toca parlar de les dues eliminatòries que faltaven, encara que la del CSKA sembli pràcticament tancada.

Panathinaikós - Montepaschi Siena: Interessantíssim enfrontament que els italians han aconseguit portar a Siena amb empat, cosa que els deixa molt ben situats per intentar decidir al Palasport Mens Sana. Són un equip duríssim, amb una plantilla molt ben equilibrada i capaç de fer un bàsquet entretingut però a la vegada molt efectiu. Liderats pel grandíssima Terrel McIntyre (si hagués fitxat pel Barça en comptes de Lakovic, campions segur) i Romain Sato amb bons complements com el rocós pivot Stonerook (permetin-me la broma fàcil), l'egoïsta reconvertit a jugador d'equip Domercant i el correcta Benjamin Eze són tota una potència a Europa.

El PAO per la seva part segueix patint dels mateixos mals que l'any passat. Enorme plantilla però molt desaprofitada per l'excés de rotacions i la falta d'un esquema de joc clar. Nikola Pekovic domina els partits mentre el deixen estar a la pista, Spanoulis no aconsegueix trobar el seu joc i el que sempre compleix és Batiste. Si són capaços de conjuntar-se d'una vegada i trobar el camí, seran imparables. Mentrestant, ni fu ni fa, com l'any passat.

CSKA - Partizan: Els serbis han fet 97 punts en dos partits. Amb aquesta capacitat anotadora no es pot intentar prendre una de les pistes més difícils del continent. El CSKA segueix a la seva: partits avorrits i defensius, mantenint el nivell defensiu i jugant possessions llargues i monòtones. Però no paren de guanyar. La màquina de Messina sembla molt difícil de superar i els petrodòlars russos segueixen nodrint de jugadors de classe mundial el conjunt moscovita. El Partizan és el de sempre, jugadors joves que completen una plantilla de semidesconeguts que són capaços un any rere l'altre d'arribar molt lluny a Europa. Tepic, Velickovic i companyia continuen estirant del carro. Quan arribin els diners dels grans, uns altres agafaran el timó i seguiran endavant. L'eliminatòria sembla molt desigualada, però encara queda el factor Pionir, tot un plus per qualsevol jugador del Partizan.

Quan el bon joc no sembla ser suficient

18:45 hores del diumenge 22 de març de 2009: El Madrid acaba de guanyar 3-0 a l'Almeria en un partit trist i avorrit al Santiago Bernabéu. Es posa a 3 punts del Barça a l'espera del que facin els blaugrana en el seu partit davant el Málaga.

20:45 hores del diumenge 22 de març de 2009: El Barça acaba de passar per sobre del Málaga amb 6 gols en 60 minuts i 30 minuts de futbol se saló. Ha tornat el gran Barça del mes de desembre, han tornat els 6 punts de diferència...

I ha tornat el "juntos podemos" i totes les campanyes orquestrades des de la premsa esportiva madrilenya - As, Marca i Cuatro basicament - segons les quals el Madrid pot i ha de guanyar una lliga en la qual el Barça ha guanyat 10 dels 28 partits fent més de 4 gols al rival (mitjana de 3 gols per partit a aquestes alçades).
Els que ahir van veure els dos partits es posen d'acord rapidament en dues coses: 1- El Madrid no juga a futbol, especula i guanya per l'escut i per la qualitat individual dels seus jugadors, i 2- El Barça fa el millor futbol que s'ha vist en molts anys, passa per sobre dels seus rivals i jugant així no ha de tenir por de ningú.

El Barça és líder de la lliga, finalista de la Copa del Rei i quartfinalista de la Champions League. És, amb el Manchester United, l'únic equip europeu capaç de guanyar els 3 títols a manca de dos mesos pel final de la temporada. És l'equip europeu que ha fet més gols (només el Bayern de Munich ha fet més gols en les 3 competicions que la tripleta atacant del Barça) i dels que menys en rep (Valdés és el porter menys golejat de la lliga tot i les crítiques).
Tot Europa es meravella del futbol que fa - ahir entre un 75 i un 80% de la possessió de la pilota - i a Munich ja es donen per eliminats de la Champions abans d'hora.

El Madrid és segon a la lliga a 6 punts del lider, va ser eliminat de la Copa per un 2B, el Real Unión de Irún, a doble partit i va ser 'chorrejat' de la Champions a Anfield. No juga bé i depèn en excés de les individualitats dels seus jugador per tirar endavant els partits.

Algú em pot explicar perquè des de la brunete mediatica volen fer veure que el Madrid guanyarà la lliga sense cap mena de problema i que el Barça s'enfonsarà en la misèria més absoluta?

Devotion (I)

Ara sí, una de les competicions més interessants del panorama esportiu mundial arriba al seu clímax. El playoff previ a la Final Four de Berlín ja està llest per donar el tret de sortida als mesos en el que es decideix gairebé tot l'important (menys el motor). No seria un tòpic dir que aquest any el Top 16 ha escopit unes eliminatòries apassionants. Una per una:



Olympiakos - Reial Madrid: Un Madrid molt per sobre de les seves possibilitats al Top 16 s'enfronta al que és probablement la millor plantilla, per noms, del continent. Els del Pireu han decidit donar un pas endavant aquest any i de la mà dels seus milionaris propietaris han refet completament l'equip. Els fitxatges són, com diria el gran Robirosa, epoustouflants. A la línia exterior s'han reforçat amb el versàtil escorta del Maccabi Yotam Halperin, el gran Theo Papaloukas, el base ex dels Hornets Jannero Pargo, l'aler defensiu del Madrid Michalis Pelekanos i el fitxatge estrella, el sisè home dels Hawks Josh Childress. Per dins, han aconseguit Nikola Vujcic, la barreja entre base i pivot que ha dominat Europa els últims anys. Tot això, controlat per un grandíssim entrenador com Giannakis.

Per altra banda, els merengues estan en una profunda crisis que fa massa anys que dura. La plantilla està completament descompensada, plagada de cromos repetits i de jugadors que, simplement, no són de nivell Eurolliga. De totes maneres, a base de cor continuen avançant en la temporada i s'han aprofitat d'un Maccabi mediocre per passar a la següent ronda. Segurament no hi haurà color.


Futbol Club Barcelona - TAU Cerámica: Una eliminatòria amb tots els alicients per convertir-se en llegendària. Per una banda el TAU, amb el millor cinc inicial de continent, ha arrasat durant tota la temporada però últimament sembla que tremola una miqueta. Alguns diuen que és a causa de les poques rotacions de Dusko Ivanovic, que fa arribar els seus equips fosos al final de la temporada. Un equip ofensivament brutal, que juga partits a moltíssims punts i que ha set capaç de donar exhibicions com la de Milà (mireu els percentatges) però a la vegada desplega una capacitat defensiva espectacular. Té llançament exterior, joc interior, direcció de joc i força física. Menys una plantilla inacabable, és clar.

El Barça per la seva banda està aconseguint la solidesa que no havia mostrat en les temporades anteriors. A falta d'un base de referència europea, la plantilla que ha composat Creus és variada, potent i amplíssima. Les demostracions defensives que han donat durant tota la competició (per exemple, o el primer quart contra el Montepaschi) són prou credencials per donar possibilitats a l'equip davant de qualevol rival. A més, arriben en millor moment de forma que no pas el vitorians. Però, ara per ara, el balanç aquest temporada és de 2-0 pel TAU. Això només acaba de començar...

Ressaca europea (I)

Ahir es van acabar de decidir els 8 classificats pels quarts de final. A més de Chelsea, Liverpool, Vila-real i Bayern de Munic; Barça, Man. United, Arsenal i Porto es jugaran estar entre els 4 millors equips del vell continent.

D'aquests vuitens de final se'n poden extreure diverses conclusions que si bé poden no ser reals, ho semblen molt:

La Premier League s'està convertint en la millor lliga del món i ho demostra el fet que té els seus 4 equips a quarts, encara és més significatiu si els 4 equips que han eliminat són els 3 italians que quedaven vius i el Madrid. Eh! I com si res!
Dels 4 anglesos, Liverpool i Man. United són clars aspirants a guanyar el campionat; el Chelsea depèn de que les seves estrelles ho tornin a ser i l'Arsenal depèn de que els planeres s'aliniïn amb alguna estrella llunyana.

L'Sporting de Portugal no és equip per la Champions. El Bayern li ha clavat una repassada històrica (12-1 en el total de l'eliminatòria) que ha posat als baveresos a primera línia dels candidats, tot i que personalment crec que quan se la juguin amb algun gran equip es desinflaran. El millor de l'eliminatòria ha estat, sense cap mena de dubte, el golàs de Moutinho a l'Allianz Arena. Pel seu bé, Moutinho hauria de sortir de Portugal l'estiu vinent.

La lliga espanyola no està gaire millor que l'italiana i ho demostra el "chorreo" del Liverpool al Madrid a Anfield i l'eliminació de l'Atlético amb el Porto. Dels dos supervivents, el Barça està entre els grans favorits per guanyar el torneig tot i que necessita urgentment saber matar els partits. No tots els equips es deixaran fer 4 gols en 40 minuts.
El Vila-real necessita un miracle semblant al de l'Arsenal, no el considero un equip amb opcions reals de guanyar la Champions.



Els "cocos" del bombo estan clars: United, Liverpool i Barça. Les ventafocs també: Porto, Arsenal i Vila-real.
Cadascú deu tenir les seves pròpies preferències, però pel bé del futbol espero unes semifinals amb els 3 "cocos" i Chelsea o Bayern. 180 minuts de Barça-Liverpool i United-Bayern són un somni i un plaer pels amants d'aquest esport.

Ecos d'una altra època.

La identitat d'un club és l'essència bàsica del futbol de veritat. Dècades de partits forgen un estil, una idiosincràcia i una manera de fer particulars. La història no es pot pagar amb diners i hi ha clubs que segueixen essent llegendaris i als quals el temps continua engrandint. Són pocs, però mostren el que va ser i el que, des del meu humil punt de vista, hauria de ser el futbol. En un món on tot canvia ràpidament i en el que els diners i el màrqueting converteixen la grandesa en efímera s'agraeix trobar una constant al llarg dels anys que recordi l'essència de l'afició per l'esport. Els amants de la història podran gaudir del que podriem considerar pràcticament el clímax de la tradició: una final de Copa entre dos dels equips més antics del futbol espanyol. Un partit que reunirà les dues institucions que més vegades han guanyat l'injustament devaluat torneig del KO, dos rivals amb una càrrega identitària molt forta tant en l'aspecte ideològic com en l'aspecte futbolístic. Del Barça ja n'hem parlat i en parlarem prou, cal fixar-se en l'altre candidat a recollir la copa el 13 de maig.

L'Athletic de Bilbao és història viva del futbol espanyol. Representa el sentiment d'un poble (bé, probablement de mig poble, no oblidem l'Erreala) com pocs però la política que manté en l'elaboració de la plantilla el fa ser únic i magnifica el mèrit de no haver baixat mai a segona divisió. El partit de tornada contra el Sevilla defineix els "lleons" amb una precisió que les paraules no podran aconseguir mai. Una afició entregada que va esporuguir als sevillans i els va convertir en simples marionetes d'onze lleons que semblaven a punt de menjar-se'ls. Fins al tercer gol no es va apaivagar la bèstia.

En 37 minuts, partits solucionat. Però amb el genuí estil de l'Athletic. El primer gol s'origina amb una pilota a l'olla que remata Javi Martínez amb més cor que qualitat, el segon és un rebot que recull Yeste i el tercer sorgeix de la lluita de Llorente per recollir una pilota llarga. Aquest és l'esperit de l'Athletic. Un esperit que Joaquín Caparrós ha sabut interpretar a la perfecció i que fa que l'equip estigui situat en una zona tranquila de la classificació mentre segueix creixent amb el pas dels anys després d'èpoques fosques. S'està formant un equip molt fort, amb jugadors de qualitat entregats a la feina per l'equip (Javi Martínez, Yeste, Llorente...) i que si no perd les peces bàsiques pot donar molta guerra en les properes temporades. I a sobre, la meitat dels partits els juguen amb 12, cap més equip pot dir que juga en una Catedral.

Torna l'espectacle

Senyores i senyors, nens i nenes per fi torna. Des de mitjans de desembre que l'esperaven i per fi, avui 24 de febrer, torna la Champions. A 3/4 de 9 a Lió, Londres, Madrid i Milà tornarà a sonar l'himne de la Champions League.

Intentaré fer un petit anàlisi dels partits que es jugaran entre avui i demà.

Arsenal - Roma

Cap dels dos equips passa el seu millor moment i tots dos patiran per entrar a la Champions l'any vinent.
L'Arsenal està notant massa l'absència de Cesc Fàbregas (lesionat), Hleb i Flamini (ambdós venuts l'estiu passat) al mig del camp. No té cap jugador realment determinant, Adebayor està confirmant que la temporada passada va ser el seu (únic?) gran any, Van Persie té massa poc cap per ser una gran estrella i la resta de jugadors del davant són massa joves per llançar-se l'equip a l'esquena.
La Roma tampoc és l'equip que fa anys va maravellar Europa jugant sense un davanter centre clar. Francesco Totti ja no és aquell jugador que feia el que volia amb la pilota als peus, l'edat i les lesions - té una cama plena de claus - pesen massa.

El meu favorit? La Roma per dues raons: perquè són més vells i perquè són italians.


Atlético - Porto

Qui és millor, el quart de la lliga espanyola o el campió de la portuguesa?

Agüero i Forlán fa mesos que no funcionen i sense ells, l'Atlético no funciona. En poc més d'un mes van passar de lluitar per la segona posició a la lliga a estar fora de les posicions de UEFA.
El Porto és un clàssic d'aquestes rondes, però no de les següents. L'any de Mourinho i Deco va ser la seva - enorme - excepció.

El meu favorit? El Porto per jugar la tornada a casa.

Inter de Milà - Manchester United

La millor eliminatòria que ens va deparar el sorteig sense cap mena de dubte, una delícia pels sentits. El tirà de la lliga italiana des del Moggigate contra l'actual campió de gairebé tot el que va jugar la temporada passada. Futbol italià contra futbol anglès. Catenaccio contra atac. Mourinho contra Fergusson.

L'Inter es passeja per la seva lliga però fa dècades que no fa res a Europa, aquest any pot ser el seu any si Zlatan, Adriano i companyia no perden els papers.
El United va començar fluix la temporada però poc a poc s'ha entonat i ja és lider de la Premier amb 5 punts d'avantatge.

El meu favorit? Qualsevol dels dos, el que pugui imposar el seu futbol.

Olimpique de Lió - Barça

A priori l'eliminatòria més desigualada.
Els francesos ja no dominen a la Ligue 1 com en els 7 anys anteriors. No se sap ben bé si és que els altres han millorat o els Juninho, Benzema i companyia s'han cansat de guanyar.
Els catalans ja no són l'equip imparable de fa 2 mesos i a més encadenen dos mals resultats seguits. Ara bé, si poden fer el seu joc, poden tancar l'eliminatòria aquesta nit mateix.

El meu favorit? El Barça. I no ho dic jo, ho diu mitja Europa.


Chelsea - Juventus

Un altre duel estelar tot i que cap dels dos està entre els favorits per guanyar la Champions.
El Chelsea no aconsegueix que Stanford Bridge torni a ser aquell camp inexpugnable al qual només hi guanyaven - i patint - els grans campions. En canvi té molt menys problemes fora de casa.
La Juve no té grans estrelles més enllà de les velles glòries com Buffon, Nedved o del Piero; però les velles glòries turineses tenen més ofici que ningú i fent el que la Juve sap fer - treballar, treballar i treballar - poden fer molt mal.

El meu favorit? El Chelsea si aconsegueix no perdre a Londres.
Madrid - Liverpool

Una altra eliminatòria igualada, els segons de les lligues espanyola i anglesa tenen Europa com a taula de salvació si ManU i Barça no fallen.
El Madrid ja no és el pseudoequip de fa 2 mesos, de la mà de Juande Ramos torna a fer veure que juga a alguna cosa i duu 8 victòries seguides. L'eliminatòria contra els anglesos és la prova de foc, si la passen poden optar a tot.
L'Spanish Liverpool ha perdut el liderat i depèn massa de Fernando Torres, però la tornada de Gerrard als camps pot fer que recuperin el ritme.

El meu favorit? El Liverpool. El Madrid fa massa que no juga dos partits per setmana i els pot pesar l'esforç jugant com juguen amb menys de 15 jugadors de la plantilla.

Sporting de Portugal - Bayern de Munich

Una altra eliminatòria desigualada sobre el paper.
Poca cosa es pot dir d'un equip que va rebre 7 gols en els 2 partits contra el Barça a la lligueta i que segurament va passar ronda gràcies als pontentíssims rivals que va tenir (Basilea i Shaktar).
El Bayern ha deixat de ser aquell equip imparable a Alemanya (és 4rt a 4 punts del líder) i ja no fa tanta por com abans, tot i això cal tenir-lo en compte ja que et pot donar un ensurt en un moment donat.

El meu favorit? El Bayern, sense cap mena de dubtes.


Villareal - Panathinaikos

Lluita desigual a priori però que l'infern grec pot igualar.
El Villareal està patint per mantenir la seva plaça europea a la lliga espanyola, però té qualitat suficient per passar l'eliminatòria.
El segon equip amb més títols a Grècia dependrà de la seva afició per intentar passar una eliminatòria que, en principi, tenen molt difícil.

El meu favorit? El Villareal, tot i l'olla a pressió que és l'Estadi Olímpic d'Atenes.