Comiat, agraïment i invitació

Tanquem aquest blog.

Després de llargues hores de deliberació hem decidit tancar aquest blog que ja sigui per manca de temps, ganes, motivació o temes se'ns estava morint poc a poc.

Moltes gràcies, lector, pel teu temps i la teva paciència amb nosaltres.

Tot i això, aquest blog no mor sense passar el testimo a un altre projecte. Aquest cop no som dos, som uns quants més. Us convidem a passar per on, a partir d'ara, escriurem juntament amb uns quants companys més. Us hi esperem!

Tots cap al Racó!

racoesportiu.blogspot.com

Sense sorpreses

Dos partits molt igualats dijous i dues victòries senzilles el divendres ens deixen els quatre caps de sèrie a les semifinals de la Copa del Rei. El Power Electronics València (quin nom més lleig...) va guanyar amb disciplina i un toc de sort a l'Estudiantes en el partit més igualat dels quarts de final. Les queixes dels madrilenys per l'arbitratge no tenen gaire fonament un cop vista la repetició, encara que l'antiesportiva a Gabriel potser sí que sembla una mica massa dura, cosa que no justifica la reacció de l'ala-pivot ni la de Casimiro. Resultat, una antiesportiva, una tècnica, quatre tirs lliures pel València i possessió. Els nervis de la competició traeixen massa sovint.

El Cajasol per la seva banda va plantejar un partit molt dur, amb defenses molt ben preparades per frenar al Barça. Ho van aconseguir, però encara els falten un parell de fitxatges per optar a alguna cosa més que entrar a la Copa. Al final la qualitat individual va marcar la diferència en un partit francament lleig i poc espectacular però que reafirma la grandíssima feina que està fent Joan Plaza a Sevilla, revivint un equip que navegava en la mediocritat des de fa ja molts anys. L'equip de Xavi Pascual presenta molts dubtes. Espessor en atac, poca duresa defensiva i problemes en el rebot defensiu. Caldrà veure com reaccionen davant Kosta Perovic, que al partit de la Fontetat ja va atropellar al joc interior blaugrana.

El Baskonia va atropellar a un Bilbao Basket completament inexistent, amb greus problemes en la direcció de joc i en la defensa a base d'intensitat, velocitat i tir exterior. El Madrid per la seva banda, no va trobar oposició en un DKV que no cometria cap error si comencés a defensar una mica i a jugar a bàsquet, no a un concurs de triples. Al menys vem poder presenciar l'eclosió del jove txec Jelinek (No Jelenik, senyor Arseni...) i bons minuts de Josep Franch, Christian Eyenga i Pere Tomàs. Els falta un any de maduració, però estem assistint a l'embrió d'una altra gran Penya. Sempre que no es perdin pel camí...


Avui, València - Barça i Madrid - Caja Laboral. Em tiro a la piscina.

VBC - BAR : Victòria ajustada dels de Pascual

MAD - BSK: Guanyen els blancs amb de 7-10 punts

Temps de copa

És hora de Copa del Rei. Els vuit millors equips de l'ACB es troben a Bilbao en una orgia de basquetbol només superada per la Final Four de l'Eurolliga. És un cap de setmana en el que l'esport de la cistella pren una certa importància dins del panorama esportiu i es tracta de la copa més important de l'esport espanyol. Guanyar una copa és un èxit, també pel Barça i pel Madrid. La descafeinada copa futbolera queda molt lluny de l'emoció que ofereix l'ACB durant quatre dies durant els quals els dos millors equips jugaran tres partits. Comprimit, emocionant i competitiu. No hi ha Barça - Cultural Lleonesa el dia 3 de gener amb un fred que pela. Als quarts de final hi tenim Barça, Cajasol Sevilla, Real Madrid, DKV Joventut, Power Electronics València, Caja Laboral Baskonia, Asefa Estudiants i l'amfitrió, Bizkaia Bilbao Basket. Meravellós i per l'afortunat que ho pot presenciar en directe, és espectacular.

En aquest aspecte trobem el principal problema de la Copa del Rei: el preu dels abonaments. Cada any pugen més i la gran majoria de butxaques no poden assumir la despesa que suposa viatjar i gastar-se més de 100 euros en un abonament, i més en els temps que corren. A més, l'any passat hi va haver una àgria polèmica al voltant de les localitats VIP que poblaven els millors llocs del pavelló i que tanquen portes a molts aficionats del bàsquet per colocar-hi actors, presentadors, empresaris i altres personatges que van a lluïr més que a gaudir de bon bàsquet.

En qualsevol cas, centrant-nos en l'aspecte basquetbolístic hi veiem tres caps visibles als quals els toca l'etiqueta de favorits: Barça, Caja Laboral i Real Madrid.

Barça: Arrasa, atropella, desmonta, destrueix... I perd als finals ajustats. Xavi Pascual té una gran plantilla i l'està aprofitant bé tot convertint-la amb un corró que planxa rivals amb facilitat. Un joc interior físicament espectacular (Vázquez, Morris i Ndong) amb una referència de grandíssima qualitat com l'eslovè Lorbek i una bateria d'exteriors que pràcticament serien titulars en qualsevol equip de Top 16 de l'Eurolliga. Cal fer menció especial de la tripleta de bases, encapçalades pel prodigi Ricky Rubio, escortat per un base de nivell Final Four, Lakovic, i un físic privilegiat com Víctor Sada.

L'únic dubte que deixen és la capacitat de resoldre finals ajustats. Gran Canària, València, Partizan. Mirant enrere, recordem el Barça del triplet, que jugava un bàsquet lletgíssim, però eren capaços de decidir tots i cadascun dels partits que arribaven igualats al final. Evidentment és un gran equip, però quan no sempre es pot guanyar de 20, i menys en un torneig tan igualat com la Copa del Rei. Segur que Pascual haurà incidit molt en aquest aspecte i haurà preparat l'equip per aquest tipus de situacions i per això són els principals candidats al títol.

Madrid: Un mar de dubtes que està posant en evidència la pèssima planificació de la plantilla que han fet els directius i el tècnic. Tene possiblement el millor entrenador d'Europa, però la plantilla no permet jugar de cap manera al que vol jugar Messina. Han fitxat pràcticament un equip nou, fitxant estrelles consagrades a Europa i alguna promesa pel futur. El problema principal és que les estrelles estan en una forma física lamentable i la majoria estan en crisis constants de lesions i baixes formes que no permeten mantenir un ritme alt de joc durant tot el partit. A més, hi ha deficiències molt clares al lloc de 3 (Hansen està a les acaballes i no tenen cap 3 físic per parar alers alts) i al de 5 (Lavrinovic no pot jugar sempre i tampoc és un gran defensor mentre que la promesa que han fitxat, Ante Tomic, és tou i li falta madurar moltíssim).

Ara, un equip que compta amb la qualitat i l'experiència de Louis Bullock, Pablo Prigioni, Travis Hansen, Jorge Garbajosa i Darjus Lavrinovic sumat a la juventut i les ganes de Sergio Llull, Velickovic i Tomic no es pot menysprear. I menys en una competició a un partit. I encara menys si els entrena Ettore Messina.

Caja Laboral Baskonia: L'equip de Josean Querejeta s'ha sabut recuperar del cop de perdre a la gran majoria de les seves estrelles de la temporada passada i està aconseguint fer una gran temporada regular que ningú s'esperava quan a l'estiu van marxar Prigioni, Pete Mickael, Sergi Vidal i Igor Rakocevic. Això sí, quedava el millor pivot d'Europa, Tiago Splitter. Querejeta ha sabut remodelar la plantilla fitxant jugadors d'equips de perfil mitjà amb capacitat per passar a un altre nivell com Marcelinho Huertas, Pau Ribas, Lior Elyahu i Carl English. Han sabut sobreviure a la lesió de dos dels fitxatges "estrella" de la temporada, Walter Herrmann i Brad Oleson i ara mateix són segons a la lliga, a només una victòria del corró blaugrana.

Dusko Ivanovic segueix a la seva i l'estat de forma del seu Baskonia continua sent fantàstic i per tant són un equip perillosíssim que basa el seu joc en la intensitat, la defensa i la velocitat característiques del tècnic montenegrí i un jugador interior superlatiu com Splitter, que és dubte seriós per la Copa, però probablement superarà la contusió òssia que va patir fa 15 dies. Les manies d'Ivanovic continuen presents i l'israelià Elyahu ha estat apartat durant gran part de la temporada fins la lesió d'Splitter durant la qual ha fet molt bons partits. La reedició del cas Ersan Ilyasova. Però Dusko ja va guanyar la Copa l'any passat. Atenció.

Adéu, llegenda

Set Copes d'Europa, onze lligues i vuit copes del rei són un palmarès impensable per la majoria d'equips de qualsevol esport, però són tan sols una part del palmarès d'un dels mites més grans de l'handbol.
Setanta-un són els títols que té David Barrufet a casa seva, dels quals setanta els ha guanyat amb la samarreta del Barça i un, un campionat del món, amb la selecció espanyola. A més, té tres plates i un bronze en europeus i dos bronzes en Jocs Olímpics.
Barrufet és el darrer representant d'un dels millors equips de la història de l'esport, un equip que va guanyar sis copes d'Europa seguides amb remuntades heroiques en aquelles tardes màgiques del Palau. Fent parella a la porteria amb Svensson, la porteria del Barça va ser durant anys la millor coberta del món.

Amb 40 anys ha decidit retirar-se i ha decidit dir-ho ara per evitar problemes a l'equip i donar temps al club per trobar-li un substitut. Amb 40 anys deixa l'handbol una de les persones que ha fet més per l'handbol i un dels millors porters de la història d'aquest esport.
El Barça haurà de trobar un nou líder al vestuari, però no perdrà a Barrufet del tot ja que entrarà als serveis jurídics del club.

Moltes gràcies per tot, David. Adéu llegenda!

De cops de colze, nassos trencats i la testosterona de la premsa

Quin mal que fan aquestes setmanes sense futbol! 5 dies eterns cada setmana en els quals barcelonistes i madridistes no tenim gaire res més a fer que pensar en l'anterior partit. El problema és que quan les coses van bé pels dos equips: guanyen, juguen més o menys i van agafant avantatge per quan calgui deixar els millors per la Champions.

I com que no hi ha res més per omplir pàgines de diaris i hores de ràdio i televisió, doncs els mitjans estan aprofitant per portar fins a la vergonya aliena el cop de colze de Cristiano Ronaldo a Mtilinga en el partit de diumenge passat.
Avui ens hem llevat amb 4 portades dignes de la premsa groga britànica. Les de l'As i l'Sport són per fer un màster als periodistes del The Sun per ensenyar-los el que és tergiversar i fer demagògia barata. Marca (estranyament) i Mundo Deportivo estan un parell de graons per sota tot i que ho han intentat.

Personalment crec que el que va fer Cristiano era vermella i un o dos partits de suspensió (finalment ha sét dos partits) i punt. Al portuguès se li van inflar les parts, se li van creuar els cables, va deixar anar el braç i va tenir la mala sort de trencar-li el nas a Mtilinga. Res més.
Una jugada que si els àrbitres xiulessin com s'ha de fer no es veuria mai: si t'agafen al mig del camp és falta i targeta groga. Ni continuïtat, ni "sigan, sigan" ni res. El joc subterrani s'ha d'aturar.

Ni Cristiano és un assassí per deixar anar el braç, tot i que sóc del parer que sabia el que feia en tot moment, ni se'l persegueix per ser qui és.
Ara bé, comparar-ho amb la jugada de Messi i Marc Valiente és de jutjat de guàrdia. Ni Messi pretén agredir a Valiente, ni Mtilinga agafa durant tants metres a Cristiano.

En fi, que torni la Champions, si us plau!!!!

Els hereus de Hubbie Brown

A vegades els mitjans i els aficionats espanyols tenen una certa tendència a ficar la pota per pur patriotisme. En el cas de l'NBA encara és més flagrant. Potser és la llunyania, o el més absolut desconeixement, però la defensa irracional i la creació d'una espècie de super malvats que pretenen perjudicar sempre a tots els bons espanyolets que juguen a la lliga. La llista és llarguíssima: TJ Ford, Nate McMillan (aquest bon senyor, dues vegades), Brandon Roy, Kobe Bryant...

I els més recorrents: els Grizzlies. La institució sencera. L'entrenador, els jugadors, la directiva, els aficionats que impedien als Gasol i a Navarro convertir-se en referents a la lliga. El primer gran blanc de les crítiques dels mitjans espanyols va ser el gran Hubbie Brown. Un entrenador molt curiós, amb un sistema de rotacions que es basava en mantenir una intensitat molt alta durant tot el partit, limitant molt els minuts en pista tots els jugadors, fins i tot de l'estrella de l'equip. Evidentment es tractava d'un intent de limitar el potencial del bo d'en Pau i no sabia aprofitar-lo prou. Res, la classificació pel playoff i el guardó d'entrenador de l'any li van donar per altres interessos.

Les temporada següent, Mike Fratello tampoc els va aconseguir fer passar la primera ronda dels playoffs els i l'equip es va anar apagant mentre es reconstruïa fins que va arribar el traspàs de Pau als Lakers a canvi d'una bossa de patates i un refresc, pràcticament. Ni això no sabien fer bé, aquesta colla. Pobre Marc Gasol, que anava a parar allà amb uns jugadors que no passaven ni una pilota i s'ho tiraven tot. No arribarien mai de la vida a playoffs i seguirien al pou de la classificació.

Ara avancem la pel·lícula fins a l'actualitat. La bossa de patates s'ha convertit en un dels pivots més sòlids de la lliga que, paral·lelament a unes eleccions al draft prou encertades (un base correcte, un escorta espectacular i un pivot que encara no ha demostrat jugar a bàsquet. 1,5 de 3...) i a una progressió dels seus jugadors, converteix aquests Grizzlies en un candidat molt clar als playoffs, altre cop. Potser és que realment no eren tan inútils.

El sentiment general és que Rudy Gay no li passaria una bola ni a la seva àvia, que Conley no és exactament un base estrella, que Thabeet pot ser un dels grans bluffs de la història del draft i que Zach Randolph no defensa. Però què és això que els fa rondar el 50% de victòries, uns registres possibles només per a grans equips, conjuntats i sòlids? Possiblement les ganes de demostrar que existeixen, que són bons i que poden plantar cara a qualsevol equip de la gran lliga americana. I ho faran, si aconsegueixen evitar que res es torci.

Els herois de l'any

S'acaba l'any i des d'aquest petit racó volem fer un homenatge als herois esportius de l'any:

FC Barcelona
No és fàcil guanyar dos títols en un sol any. Així doncs guanyar-ne 6, tots en els que has participat és una quimera que ningú havia assolit mai (tan sols l'Ajax de Cruyff s'hi va acostar amb un 5 de 5). Amb un entrenador jove i novell, i fins a 7 jugadors sortits de la pedrera en el partit més important de l'any, el Barça ha passat a la història. Els seus seguidors no oblidaran (oblidarem) mai un mes de maig gloriós amb el 2-6 al Bernabéu, el gol d'Iniesta a Stamford Bridge, la final de Copa contra l'Athlètic i la final de Roma per completar el Triplet. Al setembre les dues supercopes i al desembre el Sextet amb el Mundial de Clubs.
A tot plegat se li afegeix un futbol excels que ha fet les delícies de mig món.

Usain Bolt
El llampec va rebentar el cronometre al Campionat del Món d'Atletisme de Berlín. Va superar el sue propi rècord dels 100 m. llisos en 11 centèsimes per deixar-lo en un espectacular 9.58 s. El seu màxim rival, Tyson Gay, va fer el tercer millor temps de a història en una cursa espectacular que Bolt va guanyar esprement-se fins al darrer moment.
Tot i això no en va tenir prou i 4 dies després va tornar a superar el seu propi rècord del món en 11 centèsimes, aquest cop, però, en els 200 m. llisos. La marca (19.19 s.), va fer que la cursa fos com un entrenament per Bolt que abans d'acabar la corba ja era primer i que va treure més de 6 dècimes al medalla de plata Alonso Edward.

Jenson Button i BrownGP
El pilot britànic va començar la temporada de Fòrmula 1 com un gegant en un país de nans: 6 victòries i un 3r lloc en les 7 primeres curses. Tot i que en les 10 curses restants només va aconseguir pujar al podi en dues ocasions, va patir poc per endur-se el Campionat del Món.
Brown GP va néixer de les cendres del desaparegut equip Honda per aconseguir en el seu primer i únic (a partir de la temporada vinent serà l'equip Mercedes-Benz), l'equip de Ross Brown ha aconseguit el Mundial de constructors i col·locar els seus dos pilots entre els 3 primers del Campionat del Món de Fòrmula 1.

Valentino Rossi
És el millor pilot de motos de la història. Valentino Rossi ha aconseguit el seu novè campionat del món (setè en la categoria reina) amb tan sols 30 anys. Il Dottore continua a la seva tot i l'ascens de joves com Stoner, Pedrosa o Lorenzo. La batalla amb Lorenzo al Circuit de Catalunya és una de les millors que s'han vist i l'avançament de Rossi a la darrera corba va ser espectacular.
Com ell mateix va dir, fent broma amb la seva edat: Gallina vecchia fa buon brodo.

Altres
Gent com Alberto Contador, Roger Federer, els LA Lakers, la selecció espanyola de bàsquet, el Reus Deportiu, Rafa Nadal, Sebastian Loëb, Marc Coma i molts altres mereixen ser en aquest post.


Honor i glòria a tots ells!



pd: Un record molt especial, també, per tots aquells esportistes (coneguts o no) desapareguts "en acte de servei" com Dani Jarque o Robert Enke i per tots aquells grans d'altres èpoques que també ens han deixat en aquest 2009 memorable. Honor i glòria per tots ells també.

pd2: Fa de molt mal posar la fotografia d'un sol d'aquests esportistes, per tant, no en poso cap.

Persistir

Entendre el que ha passat aquest any 2009 amb el Barça és impossible a hores d'ara. Els grans equips de la història s'han reconegut com a tals anys després d'acabar-se. Per una banda perquè no s'és el millor per un sol any i d'altra perquè els equips magnífics triguen anys a ser reconeguts com a tals. I els que ho han estat abans d'hora, també han acabat abans d'hora.

Suposo que arribarà un dia que veuré els vídeos d'aquesta temporada i veuré la dimensió real d'un equip que ha guanyat tot el que ha jugat amb un futbol poc menys que excels.

En el futur sabré veure la grandesa de Valdés, Puyol, Piqué, Busquets, Xavi, Iniesta, Messi i Pedro. Sabré donar les gràcies a aquells estranys que em van fer feliç com Alves, Milito, Márquez, Abidal, Touré, Henry, Eto'o i Zlatan.
I sabré entendre la feina, la feinada, que ha fet Josep Guardiola amb un equip que venia de quedar a 18 punts de l'etern rival.

D'aquí uns anys els nens es maleiran per no haver pogut veure aquest equip en directe, perquè, deixe-m'ho clar, mai més veurem res semblant.

Recordarem a Puyol fent un petó a la senyera i a Piqué ensenyant la samarreta al Bernabéu. Recordarem a Iniesta provocar l'orgasme col·lectiu més gran de la història a Stamford Bridge. Recordarem Pinto avisant d'on es llançaria al penal. Recordarem Messi saltant entre gegants i a Eto'o assenyalant-se les venes per guanyar la tercera a Roma. Recordarem a Pedro marcant a l'últim moment a dues finals.
I recordarem a Guardiola plorant després de portar l'equip del seu cor, els colors de la seva vida, a tocar el cel i a fer-lo el millor equip de la història.

I ho recordarem tot amb un somriure...

Si home! La copa aquella que....

El Mundial de Clubs és una comeptició extranya. Tan pel format (un sol vuitè de final i 2 quarts), com pels equips que hi participen (els campions de les 6 zones FIFA i el campió local) com pels diversos noms que se li donen.

Tot plegat ve de la Petita Copa del Món que van jugar entre d'altres Barça i Madrid a Veneçuela l'any 57. A la FIFA li va agradar la idea i anys després va decidir donar el títol de millor club del món al guanyador de l'enfrontament entre els campions d'Europa i de Sud-Amèrica. Al principi a doble partit i després a partit únic a Tokio. El títol s'anomenava Copa Intercontinental.

El 1999 la FIFA va intentar tornar a la Copa del Món de Clubs però la cosa no va anar massa bé perquè els representants d'Asia, Àfrica i Oceania van tenir un rendiment lamentable.
I ara fa 6 anys ho va tornar a intentar. Aquest cop convidant als equips campions de les 6 zones FIFA (els 5 continents dividint Amèrica en 2) i fent-la enlloc de la Intercontinental.

La nova competició -Mundial de Clubs o Copa Toyota depenent de si la juga el teu equip o no- arriba a la sisena edició i el Barça és el primer equip europeu que repeteix participació. De les 5 edicions anteriors hi ha hagut 3 campions sud-americans i 2 d'europeus.

Demà el Barça comença l'assalt a aquest títol que és l'únic que no té. Si el guanya igualarà les estadístiques entre europeus i sud-americans.

Diumenge la resposta.

Robinho, o la necessitat de purgar la culpa

Henry ja encara els darrers (darrer?) anys de la seva carrera esportiva. Aquell home capaç de deixar mitjanies com Zanetti i Carragher a l’alçada d’un juvenil i de demanar si n’hi ha prou a l’àrbitre després de marcar la mateixa falta dos cops, ha passat a ser una ombra del que era i ja no pot tenir la pressió de ser l’extrem esquerre titular en un equip en el qual sortir de 4-3-3 és poc menys que una heretgia. Iniesta és Iniesta i jugarà bé posin on el posin, però on ho fa millor és com a interior i fer-lo jugar d’extrem és perdre la seva millor virtut: el canvi de ritme que va donar a Eto’o el primer gol a Roma.

El Barça necessita un extrem gairebé tant com necessitava a Guardiola fa un any i mig (que Pep perdoni la gosadia dels qui creien que Mourinho era millor). I aquest extrem serà Robinho. O almenys ho serà si les apostes tenen raó. La pregunta és: Robinho fins quan? Cedit fins al juny i aleshores ja veurem? O el fitxem ara i avall?

Cal recordar els dos últims traspassos del Fill de Déu: va arribar i marxar del Madrid de la mateixa manera, és a dir, comportant-se com un nen malcriat i duen la situació al límit fins aconseguir el traspàs. Ara com ara, i a manca d’un mes i mig pel mercat d’hivern, Robinho encara no ha declarat obertament que vol marxar de Manchester. El dia que ho faci haurà signat la seva defunció com a jugador blaugrana, al Barça no s’hi juga – o almenys no principalment – pels diners. Al Barça s’hi juga per amor a un esport i a un estil de joc determinat. Tampoc s’hi juga per ser el millor del món, s’hi juga per fer de l’equip el millor del món. Al Barça l’individu està per sota del col·lectiu.

Probablement Robinho és un dels pocs jugadors que pot entendre la filosofia de joc de Guardiola en pocs dies. El seu pas per la lliga espanyola, la seva posició al camp i el seu estil de joc són condicions bàsiques per un home que hauria d’aprendre a jugar en un equip únic en el moment en el qual es decideix la temporada. Qualsevol fitxatge d’hivern no es podrà permetre el temps d’adaptació bàsic que necessita un jugador. I encara se’l podrà permetre menys si ha de ser titular, o jugar un de cada dos partits, en un equip que ha d’intentar fer l’impossible repetint el triplet o, com a mínim, el títol de campions d’Europa.

A favor seu Robinho té el morbo de veure un jugador que va marxar del Madrid com va marxar lluitant per arribar a la final del Bernabéu amb la samarreta blaugrana. En contra, la imatge d’amant de la nit que tan poc agrada a Barcelona després de l’experiència amb Ronaldinho i el fet d’haver de demostrar des del primer minut que pot ser l’extrem titular del Barça en els propers anys. Els més optimistes creuen que una davantera Robinho-Zlatan-Messi faria meravelles; els més pessimistes recorden que també n’havien de fer la davantera Ronaldinho-Eto’o-Henry-Messi i va passar el que va passar.

Per tant, i en el benentès que Robinho no sortirà del City com va sortir del Santos i el Madrid, si ve haurà de demostrar que no és un nen mimat, que la nit ja no l’atrau i que és de l’estirp de brasilers a la qual pertany Alves i no a la de Ronaldinho o Edmílson.

Si ve, que vingui cedit. Que tingui la necessitat de demostrar que pot ser un professional del futbol i no un simple assalariat. I que, com a mínim durant mig any, hagi de posar les necessitats de l’equip per davant de les pròpies. Si és capaç d’aconseguir-ho i d’interioritzar-ho en el seu adn, benvingut sigui. Si no ho pot fer, hi ha jugadors que valen 40 milions d’Euros més necessaris (Cesc Fàbregas) i jugadors més prometedors en la seva posició (Luis Suárez) que, com a mínim, no tindrien l’etiqueta de mercenari gravada al front.

Siemprrrre positifo

Ho dic aquí, solemnement i sense embuts: em declaro admirador absolut i seguidor irreductible de Louis Van Gaal. Sí, sí, contra tot i contra tothom. La llibreta i la cara de totxo formen part del meu ideal futbolístic i la veritat és que no sembla que l'hagin d'abandonar mai. D'acord que és un personatge força especial, però mai es podrà negar que és un fanàtic absolut de les seves idees i els seus principis són inamovibles com la pedra més pesant. Només ell és capaç de substituïr a Luca Toni per Van Buyten quan el seu equip està perdent i falten 20 minuts per acabar el partit; i de fer jugar Robben els 90 minuts en partits decidits; pretendre guanyar la lliga amb un trivot màgic format per Van Bommel, Tymoschuk i Schweinsteiger; enganxar Rivaldo a la banda i fitxar milions holandesos que fracassen estrepitosament cada cop que entrena a l'estranger.

Però amb temps per treballar ha demostrat que és capaç d'aportar resultats. No ha estat mai un amant del joc alegre i la llibertat creativa, però tampoc es pot dir que els seus equips practiquin un joc vomitiu. Amb el Barça va guanyar dues lligues, va convertir l'AZ en un equip punter d'Holanda i va guanyar una copa d'Europa amb un Ajax plagat de barbamecs. També ha fracassat alguna vegada, però tots els entrenadors ho fan. I el que no se li pot negar és que mai va renunciar a les seves idees. Agressivitat, força física, disciplina i pedrera.

Als seus 58 anys ha acceptat un repte que pot resultar definitiu en la seva carrera d'entrenador. I de moment, les coses no li van gaire bé. El seu Bayern no aconsegueix arrancar el vol i els resultats no el recolzen. La seva relació amb els periodistes no l'ajuda gaire i el seu tarannà fa que no caigui simpàtic a l'afició. Però Van Gaal és Van Gaal, i morirà amb les seves idees. I si al final tot surt malament, haurà deixat un llegat molt important en el futur del club. Concretament dos. I amb nom i cognoms: Holger Badstuber i Thomas Müller. Dos joves que han començat des de bon principi a l'onze titular i estan demostrant que no són precisament la pota que coixeja a la taula bavaresa. Si al final no se'n surt, sempre es recordarà l'holandès com l'home que va fer debutar i va fer créixer com a jugadors a Badstuber i Müller. Com Xavi. I Kluivert. I tants d'altres.

Ah. I Van Buyten va aconseguir el gol de la victòria. Geni, Louis.

Bojos maravellosos

Què en seria del futbol sense aquells homes, bojos del tot, que de tant en tant recorden que la pilota es pot tocar amb qualsevol part del cos tret dels braços i les mans?
Què en seria del futbol sense aquells homes, bojos del tot, que s'inventen una nova manera de fer arribar la pilota allà on volen?

Kubala, el gran Kubala, va aconseguir dues coses: fer petit el camp de Les Corts i ensenyar al públic què era un xut amb afecte.
Pelé va fer creure per uns instants en els regats sense tocar la pilota en el millor no-gol de la història. (per qui no el tingui en ment: passada llarga que lluiten Pelé i el porter. Pelé fa una finta cap a la pilota per, tot seguit, deixar-la passar i fer passar al porter, desolat i perdut, entre ell i la pilota. Pelé la rep a la frontal, escorat a la dreta amb la porteria totalment buida. Hi arriba desequilibrat i la pilota acaba sortint fora, llepant el pal esquerre.)
Maradona va utilitzar la zona prohibida per enfonsar Anglaterra sencera.
Laudrup cuinava alta gastronomia fent croquetes partit rere partit.
Romario feia bona la dita que córrer és de covards. Perquè fer-ho si la pilota ho pot fer per tu?
Ronaldinho ens va ensenyar a fer servir l'esquena per assistir. No cal girar-se per fer arribar bé una pilota!

I aquest cap de setmana passat, dues delicatessen :

La primera al Camp Nou. Zlatan Ibrahimovic. Cinturó negre de taekwondo. Suec. Del llinatge dels genis bojos (o era dels bojos genials?). La pilota als peus, entre 5 defenses. La trepitja, mira i amb un toc amb el tacó de la bota la fa arribar a Pedro perquè marqui. Espectacular. Ooooooh d'admiració d'un estadi acostumat als grans gestos tècnics. Benvinguda al món assistència d'esperó!

La segona al Vicente Calderón. Maxi Rodróguez. Argentí. Centrada cap a ell, que és a la frontal, des de la banda esquerra de l'atac. Salta per rebre, mentrestant veu al Kun que es mou de cara a barraca. No la rep. Amb el pit assiteix cap al Kun, el salvador del seu equip, que no pot arribar a empatar contra el rival de la ciutat. Mala sort pel Kun. Benvinguda al món assistència de pit!


No hi ha futbol sense el gol. No hi ha gol sense l'assitència. Que visquin els passadors! Per a ells tota la glòria! Que visquin aquests bojos maravellosos que prefereixen donar el plaer de marcar a un altre!

Aquell home estrany

És allà, sol, mirant al cel i aixecant els braços. Prop dels tres pals que li fan alhora de casa i de presó. I allà continuarà passi el que passi. Poques vegades, per no dir cap, s'allunya d'aquest punt maleït que té davant. Però tot i això és el jugador amb més responsabilitat de l'equip. Si ell falla, l'equip perd. No pot fallar. I continua allà, sol, mirant al cel i aixecant els braços.

Quan l'1 de setembre de 2002 el Barça sortia amb un jove porter de només 20 anys, el public del Camp Nou va arrufar el nas. Feia massa poc que un tal Pepe Reina havia passat amb mal peu per les porteries culés i ara apareixia aquell noi, Víctor Valdés.

Aquell jove va ser capaç d'encarar-se a tot un Louis Van Gaal deixant d'anar a entrenar quan l'holandès el va enviar de tornada a segona B per vès a saber què. Aquest fet va fer que Valdés estigués amb un peu fora el club però Joan Gaspart ho va fer bé, estranyament, i ho va evitar.
Poc a poc es va anar consolidant a la porteria blaugrana fins a ser indiscutible.

Amb ell a la porteria el Barça ha guanyat 3 lligues i 2 copes d'Europa entre altres títols, sent decisiu en les dues Champions aconseguides. A més, ell ha aconseguit 2 trofeus Zamora.

Estranyament, però, Valdés no ha estat mai convocat per la selecció espanyola.
És cert que l'ombra d'Iker Casillas és molt allargada i que Valdés està mig esglaó per sota ara com ara del porter madridista, però no té res a envejar a homes com Palop, Reina o Diego López.

És el millor del món en els u contra u i dels millors amb la pilota als peus. A més té personalitat, sap manar la defensa i és ràpid en les sortides. El seu únic punt negre és el joc per alt, de fer se sol quedar sota els pals en els corners esperant la rematada.
Tot i això el millor de Valdés és la seva capacitat de concentració. Pocs porters al món poden estar-se 89 minuts sense tocar la pilota i fer una aturada de mèrit en l'única ocasió que té el rival. A més és capaç d'aguantar la pressió d'una porteria que s'ha menjat gent com Dutruel, Bonano, Rustu o el propi Reina.

I és que Valdés és el millor porter del món per a aquest el Barça. Un lloc on els porters tenen poca feina però l'han de fer perfecte. A més han de saber jugar amb els peus com si fos un migcampista i tenir la velocitat d'un extrem.
Tot i això, quan l'equip perd, tothom se'l mira amb lupa i quan l'equip guanya ningú el recorda. Aquesta deu ser el seu malefici: ser l'oblidat quan les coses van bé.

Beneït siguis, Loco

Minut 93 de partit. Argentina i Perú empaten a 1 a la Monumental de River després que Perú hagi empatat al 90. Tal i com estan les coses, Argentina està fora del mundial de Sud-Àfrica.
Corner a la banda dreta favorable a Argentina. Després de diversos rebots la pilota acaba als peus d'un home de 35 anys que sota una pluja torrencial envia la pilota al fons de la xarxa, fa explotar la Monumental i permet a Argentina seguir somniant.
Aquest homes és Martín Palermo de professió, davanter; de vocació, boig.

En 18 anys jugant al màxim nivell ha fet 226 gols. Una xifra molt respectable. Però repassem-ne uns quants:

- El seu gol numero 100 el va fer amb els lligaments del genoll trencats. Quan per fi es va recuperar va eliminar a River de les semifinals de la Libertadores amb un gol a l'últim minut.

- Gol davant de River penjat, literalment, del travesser.

- Penal marcat xutant amb les dues cames. Aquest gol té trampa, va relliscar en el moment de xutar.

- Gol de cap des de 39 metres, segons diuen, récord guiness.

Però bé, si li diuen el Loco Palermo no és només per això. És l'únic home del món capaç de treure de polleguera a Chilavert i Verón, de celebrar un gol baixant-se els pantalons o de fer-se odiar per la seva antiga afició celebrant un gol al seu antic camp com si fos la darrera cosa que faria a la vida.

Després del gol davant de Perú una cosa està clara: si Argentina es classifica pel Muncial, Martín Palermo serà a Sud-Àfrica. Sort! el futbol és molt més divertit amb bojos sobre el camp.

Un somni en blau cel

El complexe d'inferioritat sempre ha estat present en el món del futbol. A les ciutats amb més d'un equip, el germà petit sempre pateix a l'ombra del gran, que és qui s'endú la glòria, els diners, i els aficionats casuals. Això crea una certa sensació d'unitat entre l'afició del petit i les victòries, per minces que siguin, se celebren com si fossin finals. Canviar aquesta tendència és pràcticament impossible per mitjans propis, encara que estem assistint a un fenòmen que està aconseguint girar la truita futbolística a una velocitat imparable: els milionaris. El recent cas del Chelsea i la seva entrada fulgurant a la zona noble de la jerarquia futbolística europea ha obert el camí per molts, i majoritàriament desafortunats, milionaris que han intentat convertir un club tradicionalment perdedor en un campió de tot. L'últim exemple que ha sacsejat el planeta futbol és el Manchester City.

La veritat és que els pobres sky blues no han tingut gens de sort. Primer els va tocar Thaksin Shinawatra, obscuríssim president del sudest asiàtic condemnat més tard per delictes estranys. I a finals d'Agost de l'any passat, un misteriós grup inversor relacionat amb algun d'aquests emirats il·localizatbles del golf pèrsic va adquirir el club. I van entrar amb els tancs. Oferta de 40 milions per Robinho i l'habilidós extrem brasiler va canviar la primera fila europea pel City of Manchester. Només quedaven poques hores per acabar el termini i els nostres intrèpids àrabs no van tenir temps de canviar res més. Quan han tingut temps, han demostrat que hi van seriosament i que no es plantegen fitxar només defenses i davanters á la Florentino i que estan fent les coses ben fetes. Milions i milions que han repartit per tot arreu que, cal reconèixer-ne el mèrit, han tapat molts forats en clubs necessitats de diners urgentment.

Shay Given, Kolo Touré, Micah Richards, Nedum Onuoha, Gareth Barry, Vincent Kompany, Emmanuel Adebayor, Carlos Tévez, Roque Santa Cruz... Gairebé res, escolti'm. Mark Hughes a la banqueta, davanter del Manchester United i entrenador contradictòriament defensiu, però ordenat i amb sentit comú. Es pot pensar que tot sortirà malament, però la construcció de la plantilla i el compromís dels jugadors va fer que el City comencés atropellant els rivals. El pas de les jornades l'han anat recol·locant i ara es troben quarts darrere el reviscut Tottenham, que sembla haver trobat per fi el començament de temporada que necessitaven per aconseguir els seus objectius. A més, van perdre desgraciadament el partit més espectacular des de la semifinal del Mundial entre Alemanya i Italia contra el Manchester United a Old Trafford. Ara per ara, l'equip té molt bona pinta, però han de trobar la consistència que els farà grans, i això només s'aconsegueix a base de temps i feina. Segurament aquesta temporada només es classificaran per Europa, però pot ser el trampolí que els porti a la glòria. Si els nostre amics pèrsics són capaços de cultivar la paciència necessària per formar un equip campió els aficionats del City poden tenir per fi una raó per mirar-se els aficionats del United per sobre l'espatlla. Si segueixen la filosofia de Jesús Gil i es tornen bojos, l'estadi de la ciutat de Manchester viurà un d'aquells vodevils que amenacen amb EMPASSAR-SE (sí, TV3, empassar-se, no tragar-se) a la majoria dels pobres jugadors i entrenadors desgraciats per passin per allà.

And the winner is.... RIO!

Les primeres de caure van ser Doha i Praga. I després han vingut Chicago, Tokio i, finalment, Madrid. Rio de Janiero ha estat la vencedora de la cura pels Jocs Olímpics de l'any 2016.
I és que Rio era la màxima favorita per endur-se el premi: mai cap ciutat de l'Amèrica del Sud havia organitzat uns jocs. A més, Chicago tenia la mala - i propera- experiència d'Atlanta '96, Tokio la molt propera Pekin '08 i Madrid tenia Londres '12 i Barcelona '92.

Així doncs, Rio de Janeiro '16 vindrà precedida del Mundial de Futbol de l'any 2014. Dos esdeveniments de soble tall: si bé posaran el Brasil a primera plana mundial durant molt temps, també posaran a prova la capacitat del país més ric d'Amèrica del Sud de poder organitzar els dos esdeveniments esportius més importants del planeta esport.

A la tercera va la vençuda

No, no és que Cadel Evans hagi participat només en 3 curses ni que hagi guanyat el tercer mundial que disputava.
És la tercera perquè ja va perdre el Tour, de forma lamentable, i la Vuelta ,per una lamentable punxada d'aquest any. Ahir, per fi, va guanyar alguna cosa important: Cadel Evans és el nou campió mundial de ciclisme.

En una cursa marcada pel control de les dues grans potències (Itàlia i Espanya) i els constants atacs de Fabian Cancellara, Evans va ser el més intel·ligent i es va endur una victòria que per probabilitats hauria d'haver estat espanyola.
M'explico: el grup final que es va jugar la victòria era de 9 corredors, 3 dels quals espanyols. Valverde, guanyador de la Vuelta i sense correr a Itàlia; Samuel Sánchez, basc i campió olímpic; i Quim "Purito" Rodríguez, el més combatent durant la cursa. Amb aquest panorama. A més dels 3 espanyols i Evans hi havia Kolovnev, Breschel, Cunego, Gilbert i Cancellara.

El bo de Fabian va intentar fer el doblet (va guanyar la CRI) però Samuel Sánchez el va assecar a la baixada. Aleshores van atacar Rodríguez i Kolovnev i l'únic dels grans que els va seguir va ser Evans que els va passar com una bala cap a la victòria. Kolovnev va ser segon.

Pel que fa als dos campions d'alguna cosa que hi havia al grup, Samuel Sánchez continua esperant la baixada que mai va arribar per decidir-se a atacar i Valverde devia pensar que tot es pot guanyar sense atacar ni un sol cop, com la Vuelta.

En fi, Itàlia ho hauria fer millor. Tot i això, Evans seguiria sent el just i necessari campió del món.

Creixeu i multipliqueu-vos

La primera jornada de la Europa League ha servit de conillet d'índies per una de les innovacions més xocants de la història de l'arbitratge. Ni els "pinganillos" ni els banderons que transmeten sons no tenen res a fer davant l'ensurt que suposa veure que en un contraatac apareix un àrbitre extra en direcció contrària des de l'altra porteria. Jo, astronauta desinformat d'aquestes innovacions sobtades, vaig patir una espècie de sorpresa barrejada amb incredulitat quan vaig veure aparèixer aquell senyor de blau del no-res mentre veia el multifutbol (grandiosa idea durant les fases de grups, per cert).

Un cop acabats els partits, vaig poder veure un reportatge sobre com havien funcionat aquests nous àrbitres i la veritat és que tal i com està plantejada la idea em sembla molt interessant de cara a donar-li una certa seriositat a aquesta bogeria que és a vegades l'arbitratge. Es evident que si el que es vol aconseguir és una major fiabilitat en les decisions, especialment en les aglomeracions dins l'àrea i els polèmics gols fantasma, sembla una solució prou bona a falta de veure si les directrius de l'estament arbitral europeu segueixen premiant més l'àrbitre-funcionari que no es complica la vida (paradigmàtic Wolfgang Stark en l'Inter-Barça) o bé aquest "jutge de línia de fons" es converteix en un autèntic suport per l'àrbitre principal.

En aquest cas no seguiré la línia políticament incorrecta de seguir apel·lant a la picaresca del futbol. Els esports americans gaudeixen d'una enorme afició i sempre han apostat per la infalibilitat de les decisions, sigui amb més àrbitres o bé amb l'ajuda de la televisió. Això provoca un respecte per les regles molt superior i que el joc es converteixi en quelcom seriós, encara que bastant més asèptic. És un pas per millorar-ho, però encara queda canviar moltíssimes coses que tenen més a veure amb els alts dirigents i les seves regles estúpides que no pas amb els mitjans tècnics. Un exemple: primera targeta de l'Inter-Barça ben entrada la segona part per Henry per entrar al camp sense autorització. Per la gespa hi voltaven lliurement Motta i Walter Samuel. Treguin les seves conclusions.

I'm forever blowing bubbles, pretty bubbles in the air

Ningú diria que la frase del títol tingui res a veure amb el futbol o la violència, però la realitat és que és el principi d'una de les cançons més populars dels GSE, els hooligans del West Ham United.
Sembla mentida que al país d'on va sortir el futbol i el joc net, també sigui el país on la violència als estadis dels anys 90 va arribar a límits insospitats: la fascinació per la violència era molt més important que la fascinació pel futbol.

I en aquest context han sortit un seguit de pel·lícules entre les quals cal destacar-ne dues:
Green Street Hooligans explica la introducció al futbol (" Fuck it, I will take you with me. You might learn something..." "About soccer?" "No mate. Not about soccer, AND FOR FUCK SAKE, STOP SAYING SOCCER!") d'un americà estudiant de periodisme que acaba fascinat per la violència que li ensenyen els fanàtics del West Ham i que li acaba donant una nova manera de veure i viure la vida. Explica la violència per la violència dels diversos grups de hooligans de la lliga anglesa entre ells: "You don't run, not when you're with us... You stand your ground and fight!".

The Football fFactory deixa entreveure una cara diferent: la de les drogues. Els protagonistes es passen la pal·lícula fumant, bebent i esnifant. I quan no beuen, fumen o esnifen es dediquen a buscar sexe i a barallar-se. La veritat és que The Football Factory mostra una cara molt més amable que Green Street Hooligans de la vida dels supporters anglesos: "The next best thing to violence is sex. And seeing as there's nearly 500,000 single women in London, I must be in with half a chance. Especially as I'd fuck anything that's breathing."

Ara, per saber què són els vertaders hooligans us proposo que veieu The real Football Factory i The real Football Factory International, dues sèries en les quals l'actor principial de The Football Factory , Danny Dyer, visita 14 grups violents d'arreu del món (8) i d'Anglaterra (6). Les pel·lícules estan molt bé, però la realitat supera la ficció, i de sobres.

O fenomeno!

Ronaldo Luis Nazário da Lima estava en camí d'arribar al podi dels millors futbolistes de la història després de passar una temporada fabulosa pel Camp Nou i seguir igual en l'inici de la seva aventura amb l'Inter. No va aconseguir guanyar el Mundial de França del 98, però tot feia pensar que n'acabaria tenint.

Abans, però, va veure com la seva ascensió als llimbs futbolístics es trencava alhora que el seu genoll i es passava un any parat just per tornar-se a trencar al mateix lloc quan tornava als camps. 2 anys parat van ser massa per ell que mai va tornar a ser aquell nen que era capaç de destrossar qualsevol defensa a base de força, velocitat i molta qualitat. Tot i això el 2002 va portar a la seva selecció a un nou mundial. En aquest sentit, el futbol li feia justícia. Aquell mateix any i ja com a jugador del Real Madrid va tornar a ser el millor.

Després encara va jugar amb el Milan, es va tornar a trencar i va tornar al futbol. Aquest cop a casa, amb els seus. Aquest cop només per demostrar al món que sense velocitat ni acceleració continua sent un dels grans.
I és que un home que ha jugat en 4 dels grans del continent europeu, que ha jugat gairebé 100 partits amb la millor selecció de la història i que és capaç de dur una mitjana de 0,7 gols per partit no pot ser un qualsevol.

O fenomeno no estarà mai al costat dels més grans d'aquest esport. Però creieu-me si us dic que si no fos pels seus maleïts genolls l'home que va fer posar les mans al cap a Sir Bobby Robson; l'home que va meravellar Eindhoven, Barcelona, Milà i Madrid; molt probablement hauria deixat Pelé i Maradona enrere en la corona de ser el millor futbolista de la història.

I qui no s'ho cregui, que li demani a Cantona: http://www.youtube.com/watch?v=SB3VA8iQce4