Agenda esportiva express

Aquesta setmana anem una mica tard, però aquí teniu un recull del millor d'aquest cap de setmana. Eminentment futbolístic, com de costum, però no fan gaire res més a la tele.


Futbol


Aston Villa - Fulham (Dissabte, 16:00, La2) El Villa de Martin O'neill (quin gran entrenador i que infravalorat està) està fent una gran temporada confirmant la progressió constant que ha protagonitzat des de l'arribada de l'ex del Celtic. Evidentment un entrenador sol no aconsegueix res sense una gran plantilla. Tenen dos dels joves més prometedors del futbol anglès: Ashley Young i Gabriel Agbonlahor. Responen més o menys al mateix perfil (àgils, ràpids i molt hàbils amb la pilota) però el primer prefereix la banda mentre que el segon juga millor com a segon davanter. A més, tenen una defensa amb noms molt interessants i totes les opcions del món. Bouma, Laursen, Luke Young, Curtis Davies, Carlos Cuéllar, Zat Knight, Nicky Shorey... El centre del camp és la línia més dèbil, però ja els agradaria a molts tenir a Reo-Coker i a Gareth Barry, a més de l'experimentat búlgar Petrov. La ratxa de victòries dels dos equips fa preveure un bon partit, però normalment aquestes coses ja se sap, acaben malament i veurem un totxo considerable. El Fulham arriba bé, amb bona ratxa, però el Villa Park no és un estadi fàcil i això de jugar fora no és la seva especialitat. Porra: 3-1 (Albert) ; 2-1 (Marc)


Manchester City - Manchester United (Diumenge 14:30)

El partit de la jornada a Anglaterra. Robinho vol confirmar el gran estat de forma en que es troba contra un United que comença a carburar després d'un inici de temporada fluix. Els nous propietaris dels blau cel ja estan firmant els talons per rebentar el mercat mentre els jugadors que ja tenen malviuen a mitja taula per culpa d'una defensa inestable. Mark Hughes no està aconseguint la espectacular solidesa que tenia el seu Blackburn al City of Manchester i fins i tot hi ha hagut dubtes sobre la seva continuitat. Partit molt obert.


Porra: 3-2 (Albert) ; 2-2 (Marc)


Chelsea - Arsenal (Diumenge 17:00h) L'estat de forma i la plantilla dels dos equips auguren una pallissa dels 'blues' però hi ha dos factors importants a tenir en compte. El primer és l'orgull dels 'gunners', que no es deixaran superar fàcilment per molt malament que es trobin. El segon és els problemes que té el Chelsea a Stamford Bridge. Les grans golejades de l'equip d'Scolari acostumen a ser a fora mentre que a casa pateixen molt per marcar gols. No troben solucions quan el rival es tanca bé a darrere, tal i com va demostrar un sorprenent Newcastle la setmana passada.

Porra: 2-2 (Albert) ; 3-0 (Marc)


AS Roma - Fiorentina (Diumenge 15:00, Digital +) En una jornada bastant descafeinada a Italia destaquem aquest partit a l'Olímpic de Roma entre un equip que cau en picat i un altre que no acaba de fer el pas endavant que li falta per barallar-se amb els grans. Spalletti no troba la manera de fer funcionar a un equip que l'any passat per poc no atrapa a l'Inter i li birla l'Scudetto. Sense Totti aquest equip no té rumb. Per la seva part, la Fiore no acaba de trobar el camí cap als llocs d'honor. La setmana passada va haver de recorrer a la èpica i a Mutu per superar un gran Udinese a casa. Potser això els dóna la confiança que necessiten per complir les expectatives.

Porra: 2-1 (Albert) ; 0-1 (Marc)

Inter – Napoli (15:00h, Digital +)

Bon partit el que s'espera al Giuseppe Meazza. L'Inter de Mourinho, Ibrahimovic i el renescut Adriano vol seguir encapçalant la Serie A amb mà de ferro mentre espera que Milan i Juve punxin per seguir tiranitzant l'Scudetto. El Nàpols comença a fluixejar després d'un impressionant inici de temporada. Tot i això continua a roda dels de dalt i no posarà les coses fàcils als interistes.

Porra: 2-3 (Albert); 1-0 (Marc)


Bayer Leverkusen - Bayern de Munich (Dissabte 15:30, suposo que Digital +) Partidàs entre el segon i el tercer al Bay Arena. Un Leverkusen que per fi treu el cap per la part alta de la taula després d'uns quants anys d'ostracisme (quin mal fan els milions del Bayern...) en el que podriem veure a Henrique, aquell central que va fitxar el Barça per cedir-lo després. Els bavaresos no li troben el gust al mètode Klinsman i no rutllen a la competició domèstica. A Alemanya trobem també a dos grans en hores baixes com Stuttgart i Schalke que s'enfronten per sortir de la meitat de la taula. El gran Hoffenheim té un partit fàcil contra l'Arminia.


Porra: 2-0 (Albert); 1-2 (Marc)



Bàsquet Aquesta setmana només es retransmet un dels partits dels equips catalans. Pel canal 33 a les 12:30 del diumenge hi ha un bon partit entre el Regal Barça i el CB Granada. Els de Pascual continuen jugant malament i guanyant els partits per la samarreta, mentre que el Granada, amb un Borchardt recuperat buscarà la primera victòria fora de casa. El Ricoh Manresa vol celebrar que per fi han aconseguit cobrir el pressupost amb una victòria a casa del Menorca. Sembla factible, sempre i quan encertin d'una vegada des de fora de la línia de 3. El Joventut descansa aquesta setmana i podrà assaborir la gran victòria d'aquesta setmana a l'Eurolliga.


Aprofito per recordar... Que els divendres al vespre teledeporte ofereix un partit en directe de la lliga de futbol sala. És una recomanació sincera, és dels esports més entretinguts i dinàmics que hi ha. Tot un espectacle.

El premi de les vetafocs

Cada any hi ha 5 o 6 equips - sempre, més o menys, els mateixos - que al mes d'agost es miren els grups que els ha tocat a la Champions amb una barreja de mandra pels partits fàcils que sol haver-hi a la lligueta de la primera fase i ganes de que arribin les eliminatòries per jugar amb qui realment li omplirà l'estadi i, en principi, li jugarà de tu a tu.
Manchester, Juve, Barça, Chelsea, Madrid o Bayern, els eterns candidats, saben que si no hi ha una sorpresa majúscula jugaran els vuitens contra Olimpic de Lió, Werder Bremen, Villareal o Celtic. També saben que els quatre equips de semifinals, seran gairebé sempre ells. La primera divisió (tant esportiva com pressupostària) del futbol europeu tiranitza les eliminatòries finals.

Cada any, també, hi ha 5 o 6 equips dels anomenats "ventafocs", els representants de les lligues més petites: polonesos, suïssos, ucrainesos, belgues, danesos o, fins i tot, xipriotes. Generalment aquests equips passen amb més pena que glòria la fase de grups. Acostumen a resar per poder anar a jugar a estadis mítics com Old Trafford o San Siro i marxar de les competicions europees amb una forquilla de cap a 2 punts.

BATE Borisov, Anorthosis, Basilea, Cluj, Aalborg i Steaua de Bucarest són els representants d'aquesta segona categoria. Tot i que alguns no han acabat d'entendre això de marxar d'Europa per la porta del darrere.
L'Anorthosis, primer equip xipriota que juga la Champions, és 3r amb 6 punts. Si el dia 9 de desembre guanya a Atenes al Panathinaikos, serà al bombo dels vuitens.
L'Aalborg danès ha estat capaç de fer 3 gols al camp de Villareal i de premi jugarà la UEFA. Manchester i Villareal (dos equipets de res) seran a vuitens. El Celtic (que lluny queden els Lisbon Lions!), serà l'últim del grup.
L'Steaua de Bucarest depèn d'ell mateix per jugar la UEFA. Si guanya a la Fiore, quedarà tercera de grup, darrere de Bayern i Lió (dos equipets de res més).
Cluj i Basilea són les úniques ventafocs que no tenen cap opció de seguir a Europa. Tot i això, el Basilea ha estat capaç d'empatar al Camp Nou i el Cluj de guanyar a l'Olímpic de Roma i d'empatar a casa amb el Chelsea.

Aquesta Champions quedarà al palmarès de Barça, ManU, Inter o qualsevol dels altres "grans" d'Europa, però per la resta només serà una desilusió més. Una altra.
En canvi, pels aficionats xipriotes, danesos, rumanesos o suïssos; aquesta Champions ja és un premi més gran que el que podien demanar quan a finals de la temporada passada el seu equip es classificava per jugar les rondes prèvies de la Champions.

Des d'aquesta humil tribuna només em queda desitjar tota la sort del món a l'Anorthosis, tant de bo aquesta ventafocs no perdi mai la sabatilla de cristall que duu posada.

The Lisbon Lions

Avui toca un copiar-pegar d'un post que vaig escriure sobre aquest gran equip de finals de la dècada dels 60. Està en castellà, però no em posaré a traduir-lo, evidentment.

""Y ahí estaban: Fachetti, Domeghini, Mazzola, Capellini. Todos medían 6 pies, con sus bronceados Ambré Solaire, sus sonrisas Colgate y el pelo engominado. Incluso olían bien. Y por el otro lado estabamos nosotros, una panda de enanos. Yo casi no tengo dientes, a Bobby Lennox también le faltan y Ronnie Simpson no tiene ninguna. Los italianos nos miraban y nosotros les sonreiamos con nuestra mejor sonrisa. Parecíamos salidos del circo" Jimmy Johnstone

Los Lisbon Lions, como serían llamados por los hinchas portugueses tras la final de la Copa de Europa en 1967, son sin lugar a dudas el mejor equipo de la historia del Celtic de Glasgow. Un equipo de ensueño, que se convirtió en el primer campeón de europa británico y que sólo 3 años más tarde estuvo a un paso de conseguir otra vez el éxito llegando a la final ante el Feyenoord de Rotterdam. En su temporada más gloriosa, 1967, ganaron todos los torneos en los que participaron: Liga, Copa, Copa de la Liga, Copa de Glasgow y Copa de Europa. La particularidad más llamativa de este equipo era que todos los jugadores del equipo habían nacido en Glasgow o sus cercanías. Bajo las órdenes del mítico Jock Stein, el equipo escocés practicaba un fútbol total, buscando siempre el ataque. El propio Johnstone lo definiría como "parecido al estilo holandés, pero más rápido".

Se habían abierto camino a la final venciendo al FC Zürich, al Nantes, a la Vojvodina y en las semifinales se enfrentaron al Dukla Praga. Durante las eliminatorias marcaron 15 goles y sólo recibieron 4, ganando todos los partidos menos dos, derrota ante la Vojvodina en Novi Sad y empate en Praga ante el Dukla. Aún así, el Inter del gran Helenio Herrera llegaba como clarísimo favorito. De hecho, como curiosidad hay que señalar que un sólo jugador del Inter cobraba más que todo el once inicial del Celtic.

El partido se celebró el 25 de Mayo de 1967 en el Estadio Nacional de Lisboa, Portugal. El equipo que jugaba en ese estadio, el Sporting de Portugal, viste exactamente igual que el Celtic y se apodan "Los Leones". Por esa razón los Bhoys de 1967 son conocidos como los Lisbon Lions. El once inicial del Celtic estaba formado por: Ronnie Simpson, Jim Craig, Tommy Gemmell, Bobby Murdoch, Billy McNeill (C), John Clark, Jimmy Johnstone, Willie Wallace, Steve Chalmers, Bertie Auld y Bobby Lennox entrenados por Jock Stein. El Inter por su parte formaba con Giuliano Sarti, Tarcisio Burgnich, Aristide Guarneri, Armando Picchi (C), Giacinto Facchetti, Giancarlo Bedin, Sandro Mazzola, Mauro Bicicli, Angelo Domenghini, Renato Capellini y Mario Corso entrenados por Helenio Herrera.

El partido empezó perfectamente para los italianos cuando Jim Craig cometió un penalty sobre Renato Capellini que transformó Sandro Mazzola en el minuto 7. El choque estaba donde los italianos querían. Podían plantar el magnífico catenaccio que los equipos de Helenio Herrera ejecutaban con tanta maestría. Pero no contaban con la explosión de fútbol ofensivo que ofrecería el Celtic, liderado por el enorme Jimmy Johnstone. Para muestra, un botón. El Inter disparó 2 veces a portería a partir del gol y no forzó ningún córner. El Celtic disparó 41 veces a puerta y sólo 21 se alejaron de los tres palos de la portería de Sarti. El empate del Celtic llegó en el minuto 63 cuando Jim Craig se resarció del penalty asistiendo a Tommy Gemmell para que el potente lateral zurdo perforara la portería milanesa con un fuerte disparo. Ya con el final del partido muy cerca, Billy McNeill encontró un espacio para disparar y soltó la pierna. Steve Chalmers pasaba por ahí y desvió el balón lejos del alcance del portero italiano, dando la ventaja definitiva al equipo escocés."

El pes de la història

Hi ha colors que no necessiten fer absolutament res per guanyar: un rebot, una jugada aïllada o un error arbitral són més que suficients per guanyar 1-0 i endur-se la glòria.
Altres en canvi, necessiten jugar com els àngels, estar inspiradíssims i resar per a poder guanyar i no enfonsar-se amb la misèria.

Hi ha colors guanyadors i colors perdedors. És així de fàcil.

Costa veure un canvi d'època, un moment en que uns colors es tornen guanyadors i uns altres perdedors. A Itàlia està passant això. Des del famós Moggigate, la Juve, l'eterna guanyadora de tot el que passava a Itàlia ja fos pel cívil o pel criminal, està passant a ser el perdedor. L'Inter, aquell equip capaç de dir que Zidane no era jugador per ells, de vendre R.Carlos per manca de futur futbolístic i de patir 2 anys de lesions de Ronaldo per vendre'l al Madrid on va guanyar laPilota d'Or ben acompanyat pels galàctics de Florentino, s'està dedicant a fer marxes triomfals en els darrers Scudettos
El partit d'ahir n'és el millor exemple. 1-0 en un partit a la italiana: un partit fosc i defensiu. El gol, també a la italiana: embolic a l'àrea, un rebot, un xut desviadíssim i l'aparició al darrer segon del salvador del partit i del seu equip.
Però ahir les tornes van canviar, va ser Muntari, neroazzurro, qui va fer el gol mentre que Buffon, l'etern porter bianconero, treia la pilota de dins la xarxa.

Sí, a Itàlia les coses han canviat. Ara el dictador és l'Inter.


A la lliga espanyola hi ha un equip a qui sempre li surt tot malament, l'Atlético de Madrid. Però darrere seu, a certa distància, hi ha l'únic club d'Europa que des de 1956 ha jugat cada any competició europea.

El Barça ha viscut sempre amb la mel als llavis, sempre ha estat l'etern segon darrere el Realíssimo. No va ser fins l'arribada de Cruyff com a entrenador que es va (mig) capgirar aquesta situació: el Barça ha guanyat la meitat de les seves lligues des de 1991 sent l'equip amb més lligues dels darrers 20 anys.
Però mirant les lligues, una cosa està clara. El Barça ha de ser molt superior als seus rivals per guanyar títols.
El brutal equip de Kubala va fer petit l'antic camp de les Corts, el Dream Team de Cruyff va ensenyar a Europa què era el futbol total i l'equip de Ronnie, Deco i Eto'o va encarnar l'excel·lència. El primer es va estavellar als pals del Benfica, el segon va haver d'esperar al minut 111 per a que Koeman rebentés la xarxa i el tercer es va aferrar a un lateral dret prou limitat i a un golejador nat reconvertit en el millor passador de les finals.

Desenganyem-nos, el Barça necessita ser el millor del món per guanyar títols, el Madrid només necessita que ningú jugui bé.


A Anglaterra tot continua com sempre, bé tot no. L'Arsenal d'aquest any falla més que una escopeta de fira i ManU, Chelsea i Liverpool es dediquen a empatar per permetre a l'Aston Villa somniar que aquest any poden fer alguna cosa.
El Fulham continua canviat. Empat a 0 a Anfield i a roda de la UEFA. Aquest no és el Fulham de sempre.

A Alemanya el Hoffenheim continua a la seva i torna a ser líder, ara a 3 punts del segon, el Leverkusen. Començo a pensar que aquest conte de fades del petit poble de 3000 habitants és real.


La Davis, és la Davis i mai pots donar a ningú per mort. Espanya ha passat per sobre d'Argentina. Però la final semblava que fos entre dues de les aficions menys respectuoses del món.


La OK Lliga d'hoquei patins també viu un canvi d'era. El Barça ja duu 3 derrotes a casa (ningú recorda quin any va passar per darrer cop) i Vic i Liceo estan per sobre seu a la taula.

Agenda del cap de setmana

Ara toca fer una repàs al que considero el més interessant del cap de setmana. Desgraciadament no és la bogeria de l'últim mes amb futbol, motor, bàsquet i esports frikis variats. S'acosta l'hivern i sobreviuen molt pocs esports.

Futbol

Reial Madrid - Recreativo de Huelva (Dissabte 20h, PPV)

La banda merengue viu la seva última oportunitat de salvar el cap de l'alemany més simpàtic de la capital. Podem veure una golejada increible a base de cor i grapa o com el vaixell blanc s'enfonsa definitivament, afogat en una planificació esportiva lamentable i un ambient enrarit.

FC Barcelona - Getafe (Diumenge 19:00, La Sexta, TV3)

Continuo escèptic davant del Pep Show. La meva naturalesa pesimista em fa pensar que tard o d'hora s'acabarà i veurem alguna derrota o, al menys, alguna victoria justeta. Evidentment, desitjo veure una altra exhibició de futbol, però...

Liverpool - Fulham (Dissabte 16:00, ves a saber si el fan, no ho diu enlloc)

No sé si es podrà veure aquest partit per TVE. Tampoc sé si es pot esperar alguna cosa d'una televisió que en un resum posa Manchester United - StRoke City. De totes maneres, el Fulham aquesta setmana ho té pelut. Si normalment no guanya fora ni per accident, a Anfield davant d'un Liverpool líder, el primer equip sòlid i regular des que va arribar Benítez, encara és més difícil. De totes maneres, normalment el Fulham fa bons partits contra el Liverpool. Si descomptem el lamentable any passat.

Chelsea - Newcastle United (Dissabte 16:00, el mateix que l'anterior)

Segur que hi haurà gols. La lamentable defensa del Newcastle pot desfermar un autèntic show a Stamford Bridge. Jo diria que l'única curiositat que té el partit és veure si Anelka continúa ferm en la seva lluita per la pilota d'or i veure quina una en fan Coloccini i companyia. Espectacle garantit.

Fiorentina - Udinese (Dissabte 18:00, indeterminat)

Bon partit a priori. Si el podeu veure per internet, feu-ho. Són dos equips amb molt bons jugadors, teòricament de segona fila, però que poden donar més d'una sorpresa a Italia i a Europa. Una bon nombre dels que trepitjaran l'Artemio Franchi dissabte acabaran en clubs punters. Si no us ho creieu, espereu. Especial atenció al magnífic Fabio Quagliarella.

Inter - Juventus (20:30, Canal + suposo)

El partit estrella de la jornada. Durant aquesta setmana hem viscut una guerra dialèctica entre The Special One i Claudio Ranieri (què ha fet aquest home per tenir el prestigi que té?) i els neroazzurri estan crescuts. Tenen el millor equip que han tingut en molts anys i al capdavant hi té un dels grans d'això de les banquetes. Per la seva part, els torinesos no travessen una gran època. Un equip sense estrelles emergents i plagat d'italians de classe mitjana amb els eterns Nedved, Del Piero i Buffon dirigint la nau bianconera. De totes maneres, encara poden donar algun bon ensurt. Que li preguntin a Casillas.

Paris Saint Germain - Lyon (Dissabte 21:00, Digital + probablement)

Un dels partits més interessants de la lliga francesa. El PSG, renascut de la més absoluta de les misèries lluita per situar-se altre cop entre els grans. El Lyon vol seguir la seva dictadura tot guanyant al Parc dels Prínceps.

Bàsquet

Unicaja Màlaga - Regal FC Barcelona (Dissabte, 20:00h La 2)

Partidàs al carpena. L'Unicaja d'Aíto s'enfronta a un Barça que no acaba de rutllar de cap manera. Les baixes a la posició de base dels dos equips desllueixen una miqueta el partit. S'ha de veure si Omar Cook i André Barrett aconsegueixen portar la batuta dels seus equips com cal i si el joc ràpid i agressiu d'Aito pot amb el talent desorganitzat dels culés.

Ricoh Manresa - MMT Estudiantes (Diumenge 12:30h, Canal 33)

El Congost ha de ser un fortí pels manresans que intenten aconseguir la salvació el més aviat possible. De la mà d'un Josh Asselin que compensa els mals percentatges de tir exterior i amb una defensa i un cor envejable el Ricoh està sorprenent a tothom amb les seves victòries. I mala sort del triplàs increible de Fisher la setmana passada que si no s'acostarien segur a la copa. Ah, i encara no han aconseguit completar el pressupost. Tots som Manresa!


Tennis

La veritat és que prefereixo obviar la copa Davis perquè la humiliació espanyola pot ser descomunal. Només per antiespanyols. De totes maneres, aquesta gran mentida periodística que és Feliciano López encara està aconseguint fer un paper digne contra el bo de Del Potro.


PD: El gran amic d'aquest blog, Cristià I l'Humil, deu estar content amb el partit contra el Brasil. Ah, i Bryant aquesta nit 8 de 23. Santa paciència.

Cristiano Ronaldo, l'home més humil del planeta

Des de finals d'estiu que es parla molt (massa) de la Pilota d'Or. Aquest trofeu que han guanyat individus com Cannavaro o Owen (juro que no he buscat expressament dos jugadors que han passat pel Madrid) i que, en principi, mostra al món el millor jugador del planeta futbol.

I des de finals d'estiu, Cristiano Ronaldo, el fitxatge frustrat de Calderón, Mijatovic i companyia, ens va recordant periòdicament que es mereix aquest títol.
Les seves darreres declaracions han superat tots els límits de la modèstia: "Sóc el primer, el segon i el tercer millor jugador del món".

No seré jo qui dubtarà si la fama li ha pujat massa al cap i ara es creu Déu - ja sabeu allò de pare, fill i esperit sant alhora - o si té problemes greus de triple personalitat. Però si que seré jo qui analitzarà la seva temporada:
Individualment impressionant, 31 gols en 31 partits (+ 3 de suplent) a la Premier - estadística apostoflant que li dóna la Bota d'Or - i 8 gols en 11 partits a la Champions, entre ells un a la finalíssima de Moscou.
Col·lectivament també impressionant, amb el Manchester United guanya la Premier i la Champions.

Ara bé, mirem els punts foscos (Sí, sempre n'hi ha). Semifinals de la Champions, partit d'anada Barça - ManU. Minut 2, penal a favor del ManU que xuten els tres millors jugadors del món alhora. La pilota acaba a la grada i Gianluca Zambrotta, el lateral campió del món amb Itàlia que va venir al Camp Nou a arrossegar-se, l'anula durant aquest partit i la tornada. El United es classifica gràcies a un golàs de Paul Scholes a Old Trafford.
Final de la Champions, ManU - Chelsea. Tanda de penals per decidir el campió. CR falla el seu penal i certifica que no suporta la pressió dels grans moments. El ManU acaba guanyant la Champions després que Terry, el capità blue, rellisqui i enviï la pilota al pal en el penal que els hagués pogut donar la victòria...
Diuen que va estar-se 3 setmanes a Austria i Suïssa al juny. Però només són rumors. Mentrestant es jugava l'Eurocopa en aquells països.

Un apunt: Messi, amb una desena llarga de partits menys va fer 23 gols menys però 26 assistències més.

És possible que la revista France Football declari a Cristiano Ronaldo el millor jugador del món de l'any 2008. És segur que Cristiano Ronaldo quedi com el jugador més cregut de la dècada dels 2000.

¡¡¡Reeeeeeeeeeparto melones!!!

Bé, comencem amb una reflexió basquetbolística. Em desmarco absolutament de la tendència futbolcentrista general i em disposo a ficar-me amb la millor lliga de bàsquet del món. Passo dels tòpics que són una colla de negres saltimbanquis amb una tècnica nul·la i que al bàsquet FIBA probablement es menjarien els mocs. Els Jocs Olímpics segurament hauran fet callar a molts d'aquests crítics d'estar per casa. És més, jo miro els playoffs de la NBA i en gaudeixo com qualsevol altre. No hi ha ningú com Kobe Bryant i LeBron James és per mi el millor jugador del món (deixant de banda consideracions com ara una elegància bastant discutible).

Però és que des que m'he començat a acostar a l'NBA hi ha moltes coses que em posen francament nerviós. No sóc gaire amic dels icones i la concepció d'equip que tenen les franquicies em sembla poc menys que depriment. La idea de construir un equip de bàsquet al voltant d'un jugador concret és una gran idea publicitària, però per l'esperit del joc és terrorífic. Estic fart de veure a Brandon Roy jugar-se tots els possessions dels últims 2 minuts als Blazers, a Tracy McGrady (excel·lent jugador, només cal recordar això) llançant un lamentable 39'9% de tirs de camp sense que ningú el qüestioni o a Stephen Jackson jugar-se 194 llançaments en 10 partits i anotar-ne 74 (¡¡¡¡38'8%!!!). Us animo que us passeu un segon per les estadístiques d'NBA cada dia, hi trobareu desastres com el d'avui de Baron Davis: 5 de 17 en llançaments amb un espaterrant 0-8 en triples. Esgarrifós.

Deu ser perquè he crescut amb el bàsquet europeu i m'he acostumat a veure bàsquet d'equip on els jugadors que sobresurten en cada partit ho fan per mèrits propis, no per haver llançat 25 vegades. No m'imagino a l'amic Dusko permetent a Rakocevic llançar un 5 de 17. O a Messina mantenint a Langdon si anés de camí a un 0 de 8 en triples. En general, diria que tot plegat ve de la concepció americana d'individualisme extrem, però tampoc m'atreveixo a entrar en un consideracions sociològiques. Només m'agradaria que penseu en mi cada cop que veieu el base suplent dels Knicks llançar una síndria quan encara falten 20 minuts pel final de la possessió. La vida és així. En el fons, Ivanovic i jo tenim més coses en comú del que molts us penseu.

De la fruiteria que té muntada Rudy Gay als Grizzlies ja en parlaré un altre dia. Els Warriors i els Thunder també tenen teca per parlar. Mentrestant els meus Knicks estan sorprenent a tothom amb un 6-4 impressionant. Visca Wilson Chandler i la mare que el va parir.

Jornada ACB aquesta setmana amb partits molt interessants. El Ricoh Manresa visita la pista d'un Regal Barça que no està trobant el ritme aquesta temporada. Dos equips en problemes es troben a la Font de Sant Lluís al Pamesa València - Reial Madrid. La clau serà si el fluixíssim joc interior valencià (Perovic està sent un fiasco) és capaç de parar a Felipe, Hervelle i companyia. Si ho aconsegueix, la descomunal bateria exterior segurament acabarà de fulminar als blancs, que tampoc travessen un gran moment de forma. A l'Olímpic de Badalona l'apisonadora d'Ivanovic segurament passarà per sobre d'un DKV amb molts problemes al joc interior (ara ve quan la Penya guanya, però...).

Apa, salut i gaudiu.

Dues visions diferents

Aquest parell d'impresentables que pretenen escriure en aquests blogs, a part de dir un pilot de disbarats, veiem les coses d'una manera molt diferent. Hem decidit fer aquest blog perquè, encara que no ens llegeixi ningú, poguem desfogar-nos tranquil·lament i produir alguna cosa de tantes hores veient partits de la primera divisió russa o informant-nos sobre els resultats del Giro de Lombardía (la cursa de les fulles mortes, aquests títols històrics són pura poesia).

En aquest blog trobareu tant resultats esportius, amb una regularitat escassa, com reflexions sobre la nostra idea de l'esport, els nostres gustos i les nostres tonteries. Cadascú anirà pel seu camí, perquè mai no coincidim ni per casualitat. Ja veureu que la nostra concepció del futbol és oposada i a mi m'interessen molt més altres esports, en especial el bàsquet. Esperem que algú escolti aquesta tribuna i al menys ens serveixi per començar a introduir-nos en això d'escriure en un lloc públic i en català.

Presentació i autodefensa

Presentació:
"Jo crec que hauríem d'obrir un blog on pengéssim els nostres deliris futbolístics"
I així comença la història d'aquest blog.

Som dos estudiants de periodisme que intentarem escriure una mica sobre futbol, una mica sobre altres esports i molt sobre els nostres deliris. Deliris que són normals en nosaltres, d'altra banda.

Autodefensa:
No podem prometre ni prometem grans reflexions ni un estudi acurat de gaire res. Només podem prometre que no deixarem de veure esports ni que no ens deixin llegir mai més el mestre Enric González.

I bé, res més. L'Albert ja es presentarà. Només apuntar que l'experiència em diu que no hi ha res millor com guanyar a l'últim minut de penal injust.