Quan sigui vell

Quan sigui vell podré explicar als meus néts, i si no en tinc mai, als néts dels altres, que jo vaig veure jugar l'equip total. Un equip que va guanyar els 3 títols que va jugar en una temporada amb 13 canterans a la plantilla.
Podré dir que vaig donar les gràcies a Pep Guardiola, un entrenador aparegut del gairebé no-res que només havia entrenat a un equip de 3a. Un home que va treballar 25 hores diàries en aquell equip, que va aconseguir que els jugadors s'ho creguessin, que es creguessin que eren els millors jugadors del món.
Podré dir que vaig veure a Valdés, Puyol, Touré, Piqué, Sylvinho, Busquets, Xavi, Iniesta, Henry, Eto'o i Messi jugar a Roma com gladiadors; que van guanyar la tercera copa d'Europa del Barça i el tercer títol en la mateixa temporada.
Podré dir que Eto'o va recuperar de cop el gol després de trencar Vidic i va enviar la pilota al fons de la xarxa. Per segon cop en una final d'Europa, Eto'o va trencar la llauna i va fer que tothom s'ho cregués.
Podré dir que un noi de 21 anys i 1,69 metres va saltar per sobre de dos monstres que feien 4 metres entre els dos per extasiar una afició i acabar amb el regnat dels Red Devils per començar el regnat dels Blaugrana.

Podré dir, en definitiva, que en un mes vaig veure al meu equip guanyar tres títols històrics. Podré dir que vaig presenciar un equip candidat a ser el millor equip de futbol de la història.

Avui fa 17 anys...

20 de maig de 1992. Aquesta data està gravada a foc en la pell i el cor de qualsevol barcelonista.
Zubizarreta, Ferrer, Nando, Koeman, Juan Carlos, Bakero, Guardiola, Eusebio Salinas, Stoichkov y Laudrup. Aquests van ser els herois d'aquella final.
Aquell dia, a quarts d'11 de la nit, al minut 111 de partit, Eusebio va provocar una falta directa a la frontal de la Sampdoria de Gènova. La falta va ser molt protestada pels italians i algun jugador de la banqueta es va tapar la cara per no veure el llançament de la falta.
La història és coneguda: va tocar Stoichkov, va parar Bakero i va xutar Koeman. El xut de l'holandès va sortir com una autèntica bala, va passar per entremig de la barrera i va rebentar la xarxa de la porteria davant d'un Pagliuca que no hi va poder fer res. El Barça guanyava la seva primera Copa d'Europa a Wembley, Londres.
Aquell va ser un partit dur i difícil. Els italians van tenir un parell d'ocasions claríssimes que Zubizarreta va poder salvar. Salinas va estar a punt de marcar en una jugada que va deixar 3 defenses en un pam i Pagliuca va treure pels pèls. Stoichkov va enviar una pilota al pal.

Dos anys després, un equip molt semblant va jugar una altra final de la Copa d'Europa. Aquest cop va ser Atenes. El rival, altre cop el campió italià: l'AC Milan. El desenllaç: conegut i trist. Aquell dia es va desfer el Dream Team.


D'aquí 7 dies, Roma. Barça-United buscant ser els reis d'Europa. El Barça vol fer el triplet. El United vol repetir títol. La millor final possible per a aquesta competició. Tots dos equips tenen baixes: Fletcher per uns i Alves i Abidal pels altres.
El United ha guanyat amb sort les 3 finals que ha jugat. El Barça ha perdut 3 finals de les 5 que ha jugat, dues sent molt superior però sense tenir sort.
Europa té un deute amb el Barça, però el futbol no n'entén de justícia esportiva.

Una setmana, només una setmana.

Menjar-se el xiulet

Hi ha moltes regles no escrites que fan molt de mal a l'arbitratge. Els costums arbitrals moltes vegades acostumen a complicar molt més la feina als col·legiats que pretenen facilitar-se la feina. Més enllà de la prepotència que fan servir a vegades, hi ha un altre motiu que fa que els àrbitres perdin molt de prestigi: la por. I és que hem vist tantíssimes vegades a árbitres que es mengen penals, fores de joc i targetes pel simple fet de la por escènica o a la terrorífica por a complicar-se el partit.

Complicar-se el partit? Després ens trobem en una situació com la de diumenge al Camp Nou. Teixieira no xiula un penal clamorós amb 3-1 al marcador suposant que el partit ja estava decidit. Resultat final: 3-3. Que sí, que es poden equivocar, però el que no poden fer és arbitrar malament expressament. És el mateix que amb les targetes al principi del partit. Als partits de la lliga espanyola els jugadors tenen barra lliure durant el primer quart d'hora. Hi ha la creença de que si treus la primera targeta d'hora, s t'escaparà el partit de les mans, però és que per treure menys targetes, no s'arbitra millor.

La recepta perquè no s'escapi el partit és sempre el diàleg. Els árbitres espanyols treuen targeta i després pregunten, cosa que crea confusió i males reaccions entre els jugadors, que moltes vegades no entenen la decisió. La prepotència i la falta de diàleg fa que el respecte pels árbitres entre els jugadors no resulti suficient. Per evitar sortides de to i mal ambient entre els futbolistes, és tan fàcil com apartar els jugadors i explicar-los, parlant com persones normals, el que ha passat. Sí, es tardarà una mica més a tornar a començar, però passarem d'un futbol malcarat a un esport respectuós i decent.

Calaix de sastre

Ahir, 4 de maig, va fer 60 anys del desastre de Superga on el Gran Torino, campió de 5 lligues seguides a Itàlia, va desaparèixer quan l'avió que els tornava de Lisboa es va perdre en la boira i es va estavellar en aquesta basílica alpina. Honor i glòria a aquell grandíssim equip, potser amb ells ara el futbol italià no sabria que vol dir el catenaccio i seria sinònim d'atac. Només una dada: un milió de persones els van voler acomiadar pels carrers de Torí.
Per més dades i un millor homenatge: Un article d'Enric González.
---------------------------

S'ha escrit molt i parlat encara més del partit de dissabte al Bernabéu. Un partit en el qual un equip de bojos amb 6 jugadors de la cantera al minut 1 i 8 al 90 van passar per sobre del Madrid a casa seva. On Pep Guardiola s'ha consagrat com a entrenador després d'una temporada espectacular i que, espero, acabarà amb el capellisme al Bernabéu.
La lliga espanyola necessita un Madrid que jugui bé. No serveix de res que aguanti la persecució al Barça durant 18 jornades per desfer-se com si fos sucre quan es troba un equip decent (vegis Liverpool, vegis Barça).
Aquest estiu arribarà Floppy (Florentino Pérez) i es gastarà una milionada en fitxatges. Només cal recordar que no sempre els diners duen a la felicitat i que gastar-se 250 milions d'euros (ho diu La Vanguardia) no és sinònim d'èxit.
La temporada que ve serà interessant. Espero.


Sempre a la memòria.

-------------------------

Avui Arsenal i United es juguen ser el primer finalista d'aquesta Champions League. Si el partit d'avui és com el de dimecres passat, el United tindrà la possibilitat de ser el primer equip que guanya dos anys seguits la Champions League.
A l'Emirates Stadium s'enfontaran dues maneres de planificar un equip de futbol: l'experiència del United amb gent que com Giggs ha jugat 800 partits i un Van der Sar que amb 38 anys segueix defensant la porteria de l'equip de Fergusson davant la joventut de l'Arsenal amb una mitjana d'edat molt baixa i Cesc Fànbregas de capità. L'enfrontament entre l'experiència i la joventut està servit.

Demà Chelsea i Barça sabran qui dels dos acompanya al guanyador d'avui a l'Olímpic de Roma el dia 27 de maig. Tots dos van guanyar aquest cap de setmana. Els blues van guanyar el derbi amb el Fulham -impressionant la temporada del Fulham, un equip que de salvar-se a l'últim segon ha passat a lluitar per Europa- per 3 a 1 fent gala dels seus contraatacs mortals (tot i que no són el Chelsea de Mou). El Barça va passar com una màquina per Madrid i la injecció de moral que els dóna el 2-6 pot ser enorme. I recordem que històricament el Barça no para quan comença a guanyar partits importants, va passar després de Wembley i pot passar ara.




Pd: la fotografia és dels funerals multitudinàris que va viure Torí ara fa 60 anys.