Si pitjor, millor

El 14 de juny de 1982 Itàlia va jugar el seu primer partit del mundial a l'estadi de Balaídos, Vigo. Aquell partit va acabar 1-1 davant Polònia. Els partits contra Camerún i Perú no van ser gaire diferents: 1-1 i 0-0. És a dir, Itàlia va passar la primera fase d'un mundial sense guanyar un sol partit.
El 29 de juny Itàlia va guanyar el primer partit contra Argentina a Sarrià per 2-1. I aleshores va arribar la transformació. Diuen els que ho van veure que Itàlia va girar com un mitjó en el partit decisiu contra Brasil. Paolo Rossi, un home que va ser indultat per la justícia italiana just abans del mundial després de ser condemnat per un afer d'apostes il·legals, va fer un hat-trick maravellós que va deixar un dels millors Brasils de la història fora de les semis del mundial.
La semifinal davant Polònia i la final contra la RFA van ser simples tràmits: Itàlia era campiona del món.

Al cap de 24 anys, Itàlia tornava a començar un mundial amb els pitjors antecedents possibles: el Moggigate havia enviat la Juve a segona i estava a punt de duur pel mateix camí al Milan i la Lazio.
Van passar la primera fase de grups després de guanyar als EUA i Txèquia i empatar amb Ghana. Va passar els vuitens amb un penal més que dubtós (http://www.youtube.com/watch?v=l1kx8aOaSbA)al minut 93 contra Autràlia i va passar com si res fins a la final. Allà Zidane es va acomiadar com a futbolista de la pitjor manera gràcies a Matterazzi. I Itàlia va guanyar als penals.

Avui Itàlia ha fet el ridícul contra Brasil a Sud-Àfrica i ha quedat eliminada en benefici dels EUA. I és que Itàlia no sap guanyar si no té tots els problemes del món abans de la competició.