Els nostres protagonistes: 2008 (Part I)

No hi ha res més original que resumir l'any quan s'acaba. Sembla mentida que cap televisió faci un programa amb les millors imatges que han emès aquest 2008 i per això nosaltres ens apuntarem aquí un puntàs fent una cosa que no ha fet ningú. Així doncs, anem a veure-ho:

Futbol

Cristiano Ronaldo: La temporada del 2007/2008 ha estat la seva. Arrogant i insoportable com ell sol, el portuguès va dominar la lliga anglesa com feia anys que no es veia. I és que a més de donar assistències i ajudar al joc de l'equip va ser capaç de marcar una quantiat de gols impressionant per un extrem.

Leo Messi: Si algú tenia algun dubte de la seva grandesa, aquest 2008 ha confirmat a la 'Pulga' a l'elit del futbol mundial. El seu joc ha anat progressant a mesura que avançava l'any i el nou Barça ha acabat de pujar-lo als altars futbolístics. Ràpid, desequilibrant, golejador... Un crack.

Iker Casillas: La lliga i l'Eurocopa per, probablement, el millor porter del món. Una muralla contra la que s'estrellen una i altra vegada els davanters rivals. En un Madrid ombrívol i gris va ser capaç de guanyar infinitat de partits amb el seu soci a l'altre cantó del camp: Ruud van Nistelrooy. El seu fluix final d'any no enfosqueix un gran 2008.

Xavi Hernández: Aquell lent que sempre la passava enrere i que obstaculitzava el joc ha passat a ser un candidat a la pilota d'or. Luis Aragonés ha mostrat el camí que s'ha de seguir amb Xavi. Uns quants metres més endavant el de Matadepera pateix una transformació. Porta el ritme del partit i organitza com sempre, però a més aporta una arribada a l'àrea que ningú s'esperava. Tot arrodonit amb l'MVP de l'Eurocopa.

Paul Scholes: L'etern pèl roig que sempre volta pel centre del camp d'Old Trafford ha rebut el premi a molts anys de paciència per aguantar el pèssim joc del Manchester United de les últimes temporades. Però ara, amb un bon equip al seu voltant, un dels últims 'Fergie Babes' que queden a la plantilla del Manchester (juntament amb el gran Giggs i Gary Neville) encara pot donar unes quantes lliçons als migcampistes europeus.


Bàsquet

Kevin Garnett: L'etern perdedor es va poder treure de sobre anys de menyspreus. Amb ell i Duncan la NBA ha pogut gaudir dels dos millors '4' de la història a la vegada. El físic privilegiat de l'ex dels Wolves s'uneix a una mentalitat competitiva de ferro que reflecteix l'actitud general d'uns Celtics que han passat de fer el ridícul a guanyar l'anell. La primera vegada que ha tingut un equip competitiu, primer anell. El seu comportament a la pista és impresentable, però pocs són millors que ell jugant a això del bàsquet.

LeBron James: Una força de la naturalesa que està demostrant que té molt més per oferir que la simple força bruta. A les Olimpíades es va adaptar molt bé al seu rol i va demostrar que era capaç de fer moltes coses a la pista. Els seus Cavs semblen disposats a lluitar per l'anell després de la final que van perdre fa pocs anys. Ara LeBron està molt ben acompanyat, tot i que l'equip continua depenent en un 90% de la seva inspiració. Faltarà veure què són capaços de fer contra els verds.

Rudy Fernández: Després de dominar Europa, l'escorta de la Penya va decidir donar el salt a l'NBA. Amb la Penya va arribar a cotes impensables en el bàsquet actual en un equip amb el pressupost del Joventut. El físic els va fallar a les semifinals contra el Barça, però s'haguessin pogut endur la lliga d'haver tingut una mica més de gasolina. Ara és a Portland exhibint totes les seves qualitats. Tot i no tenir un paper clau a l'equip, està destacant en un dels millors conjunts de la conferència oest.

Ramunas Siskauskas: Dos anys, dues Eurolligues amb dos equips diferents. Segurament el millor jugador d'Europa. Capaç de defensar, d'anotar, de rebotejar i de dur el pes de l'equip en atac. Siskauskas és la bisagra que fa funcionar als equips en els que juga. Tota una exhibició de coneixement del joc és el principal referent que haurien de tenir tots els nens que comencin a jugar a bàsquet.

Igor Rakocevic: Un altre jugador que s'ha redimit aquesta temporada. Titllat de perdedor i egoísta, la lliga que va aconseguir l'any passat amb el TAU ha esborrat del mapa els fantasmes del jugador amb més talent ofensiu d'Europa. Que sabia anotar contra qualsevol equip, des de qualsevol posició i davant de qualsevol defensa ja ho teniem clar, faltava veure si sabia guanyar. I ho va demostrar a l'ACB.

La desgràcia duu samarreta grana.

Parlar de futbol a la prealpina ciutat de Torí és, actualment, parlar de la Vecchia Signora del futbol italià: la Juventus di Torino. Però sent realistes, la Juve és l'equip oficial d'Itàlia. La Juve té més seguidors fora que dins dels límits de Torí.
L'equip de l'ànima dels torinesos té el color grana com a propi (herència de la divisió socialisme/feixisme que va dividia - i divideix, sobretot per la part negra- Itàlia en dues als anys vint).
El Torino va néixer el 1894 i però no va jugar el primer partit fins 10 anys després (3-1 contra el Pro Vercelli) i el 1907 va guanyar el primer derbi turinès per 2-1.
Van guanyar els escudettos de les temporades 26/27 i 27/28, però la seva època daurada va arribar als anys 40 amb 6 títols de lliga i una Coppa d'Itàlia entre les temporades 42/43 i 48/49.

Però aquell grandíssim equip, el Grande Torino, va desaparèixer de cop obrint una ferida al cor dels torinesos i del futbol que en part, i només en part, va omplir la Juventus, l'equip de la FIAT.
El 4 de maig a les 17:05 hores, l'avió que tornava l'equip senser, part de la directiva i uns quants periodistes d'un partit entre el Toro i el Benfica a Lisboa, es va perdre en la boira i es va estavellar a Superga, als Alps. No hi va haver supervivents.
El genial Kubala es va salvar per sort, quan va sortir l'avió cap a Lisboa, encara no havia fitxat.

El pilot de l'avió de Superga es deia Meroni, i Meroni es deia l'home que va acabar de tancar la ferida grana. Tot i que al cap de poc, n'obriria una de nova.
Gianni Meroni, la Papallona grana, era un futbolista del tipus geni boig. Els que el van gaudir diuen que regatejava als defenses i després els demanava perdó si ell creia que els havia humiliat. El seu Torino estava destinat a ser gran de nou.
El 15 d'octubre del 1967, Meroni se'n va anar de l'estadi a peu després d'un partit. Va ser atropellat per un aficionat del Toro de 18 anys que s'acabava de treure el carnet. Després d'acomiadar el fèretre a l'estadi, l'afició torinesa va anar a animar al jove, enfonsat en una depressió absoluta.
Aquell noi es deia Attilo Romero i va acabar sent el president del club.

El Toro lluitarà per no baixar a la Serie B aquest any i fa 17 anys que no guanya res. Tot i això, res del que pugui passar a la classificació o amb els títols no tindrà ni punt de comparació amb el que ja ha patit la societat grana.


Fonts per fer l'article: web del FC Torino i la columna del 25/10/04 d'Enric González a El País, un plaer.

Un drama en blau i negre

En un país tan particular com Italia el futbol només pot ser un autèntic caos. La lliga avança penosament per grades desertes, enmig de la violència, la indiferència i la mediocritat. Els grans equips fa temps que han perdut l'esplendor que els caracteritzava als 90 i fins i tot l'últim tauló que permetia flotar precàriament al calcio, el Milan d'Il Cavaliere, es troba en una situació lamentable. El Moggigate és una conseqüència, no una causa, de la decadència del futbol italià i és només el principi d'una purga tan previsible com necessària.

Ara mateix la Serie A la lidera el paradigma del circ italià: l'Inter de Milan. L'equip de Moratti és com aquell nen manasses que sempre ho fa tot malament. Especialista en revolucionar plantilles i llençar diners al riu aquest any semblava que a priori havien fet un equip seriós de la mà d'un dels millors entrenadors del món. José Mourinho, l'autoproclamat 'The Special One', arribava amb una fama d'entrenador amant de la disciplina i un autèntic mestre de la tàctica. La solució a tots els mals d'un vestidor ple de talent sortit de mare (Ibrahimovic, Adriano i companyia).

Desgraciadament, els aiguamolls neroazurros sembla que engoleixen a tothom, fins i tot a Mou. Moratti havia fet fora a Roberto Mancini, guanyador de dos scudettos consecutius, perquè l'Inter jugava un futbol físic, directe i poc espectacular. Secretament, perquè volia la Champions. El portuguès ha intentat canviar l'estil, jugant per les bandes i buscant la pressió més amunt. Lògicament, tal i com es pot esperar de l'Inter, res ha sortit com havien planejat. Han acabat jugant lent, lleig i avorrit. Per sort, la seva gran plantilla els permet sobresortir una mica entre la mediocritat general i liderar la Serie A còmodament.

A part dels greus problemes futbolístics, la disciplina a la plantilla s'està aplicant de la manera més discutible. Mou compta amb una nòmina de jugadors de qualitat, la majoria, pràcticament eterna però no és capaç de treure'n el que porten dins. Ha intentat recuperar Adriano, una bèstia de la naturalesa que podria ser sens dubte el millor jugador del món, però les notícies sobre els seus excessos etílics no paren de sortir als mitjans. A sobre, tota la feina per tornar al futbol a "l'Emperador" està apartant de l'equip al davanter més prometedor d'Europa juntament amb Bojan: Mario Ballotelli. Marejat entre partits amb el primer equip, amb els reserves, entre la grada i el camp d'entrenament, el jove italià ha declarat que està pensant en abandonar l'Inter si no se sent valorat. Per la seva part, Cruz, Crespo, el gran fiasco de Quaresma, Figo i companyia no acaben de tenir clar si són part de la plantilla o no.

Tot plegat sembla que s'aguanta del fil del liderat. Mentre els partits vagin caient a força de gols tontos o caiguin pel pes de la qualitat de la plantilla el projecte seguirà considerant-se viable. Si tot falla, els fonaments de San Siro tornaran a esquerdar-se.


Albert

L'hora de la glòria o del desconsol

Avui és el dia.
Hi ha clàssics impressionants al món: Veure La Bombonera en un Boca-River posa la pell de gallina, el Celtic Park en un Old Firm és pur espectacle, l'Olimpiakos-Panathinaikos converteix els estadis en un infern, el poc conegut Shalke-Borussia Dortmund desperta els instints més baixos de la conca del Ruhr...
Però el Barça-Madrid és molt més. Els Barça-Madrid van molt més enllà d'un simple partit.
Aquesta setmana un programa de TV3 demanava si el Barça-Madrid és equivalent a un Catalunya-Espanya. Fins a aquest punt arriba la diferència d'aquest partit.
El Celtic-Rangers és un enfrontament directe entre catòlics i protestants, altres clàssics enfronten ciutats o classes socials, però cap dues nacions diferents.
Està clar que ni el Barça és patrimoni dels catalans ni el Madrid ho és dels espanyols, però ser de l'equip equivocat en el lloc equivocat significa burles continuades pels companys d'escola i/o de feina tota la vida.

Avui, per tant, hi ha molt més en joc que 3 punts. Hi ha en joc la ilusió de milers d'aficionats.

El Barça pot confirmar que torna a ser el dominador de la lliga després de 2 anys nefastos i, encara més important, pot enfonsar l'etern rival en la classificació (12 punts en 15 jornades són molts). Poques vegades trobarà un Madrid tan dèbil sobre el paper i poques vegades jugarà com juga aquesta temporada.
El Madrid necessita donar una bona imatge, guanyar és opcional, no sortir destrossat del Camp Nou és una necessitat. El canvi d'entrenador juga a favor seu, les moltes baixes, en contra.


--------

Agenda esportiva (anem tardíssim aquest cop)

A Anglaterra ja han acabat la majoria de partits:
Els grans segueixen donant la sensació que no volen guanyar la lliga, l'Arsenal ha empatat contra el Boro i el Liverpool contra el Hull. Demà el Chelsea es pot posar lider si guanya al West Ham (17:00, Teledeporte).
El Manchester juga en aquests moments contra el Tottenham abans de marxar al Japó per jugar el Mundialet de clubs.
EL Fulham ha empatat a 0 a casa de l'Stoke. Definitivament aquest any no sembla que hagin de patir al Craven Cottage.

A Itàlia demà toca partidàs: Juve - Milan (20:30) per saber qui agafa avantatge en la lluita pel segon lloc, un empat beneficiaria enormement a l'Inter que juga contra el Chievo a casa (15:00).

A l'Asobal, Barça i Ciudad Real juguen un partit digne de veure. Els blaugrana assegurarien el seu liderat si guanyen, els manxecs estan obligats a guanyar si no volen dir adéu a la lliga abans d'hora.

A l'ACB, TAU i Iurbentia disputaran un derbi (dissabte 20:00 La2) que pot apropar els bilbains a la Copa del rei o consolidar els gasteitarres en el liderat. El Barça juga a Menorca (diumenge 13:00 C33), el DKV a Granada (diumenge 12:30h) i el Ricoh rep el Fuenlabrada(diumenge 19:00h), un rival directe en la lluita per la permanència.

El somni daurat de Hoffenheim

De tant en tant hi ha equips que aconsegueixen pujar a primera i que en el seu primer any a la màxima categoria, aconsegueixen començar la lliga amb grans resultats i mantenir-se a dalt de la classificació durant un cert temps. Un exemple seria el Hull City.
Altres aconsegueixen mantenir-se a la primera divisió sense patir com el Chievo, un equip de barri de la petita ciutat de Verona.
Alguns d'aquests equips, a més, aconsegueixen fer un seguit de grans temporades que el duen entre els grans durant uns quants anys com ara el Vilareal que fins i tot ha jugat unes semifinals de la Champions (Si Riquelme hagués marcat aquell penal...).

Aquest any, però tenim un cas estrany i extrem.
Hoffenheim és un districte de la ciutat de Sinsheim (36.500 habitants). El seu equip de futbol, el 1899 Hoffenheim militava a la Verbandsliga fa tot just 10 anys. El 2000 va aconseguir pujar categoria. A la 4a(!!!!) divisió alemanya.
Aquell mateix any però, Dietmar Hopp va agafar les regnes del club i hi va començar a invertir. Tot i que Hopp no té cap mena de problema per arribar a final de mes, també és veritat que no es pot comparar amb Abramovich o els nous propietaris del City.
La temporada 2006-2007 l'equip va pujar a 2a i la següent temporada a la Bundesliga. Fins aquí tot, més o menys, normal. Traient el fet que dos ascensos consecutius ja tenen el seu què.
La sorpresa de veritat ve ara.
A manca de tan sols un partit per les vacances d'hivern ( a Alemanya tenen la desgràcia de no tenir lliga durant el gener) el Hoffenheim és lider. Empatat a punts amb el totpoderós Bayern de Munich, però lider.
El Hoffenheim fa un futbol vistós i ofensius (resultats com el 5-4 a Bremen ho demostren). Dos bosnians - Ibisevic i Salihovic- i un nigerià - Demba Ba- fan les delícies dels aficionats del Carl-Benz-Stadion.
Cal dir que l'estadi del Hoffenhein és, però, Diettmar Hopp Stadion. Tot i això aquest estadi és massa petit i vell per complir les normes de la Bundesliga.

Així com fa uns dies desitjava -i segueixo desitjant- que l'Anorthosis jugui els vuitens de la Champions. Avui espero que el Hoffenheim guanyi la Bundesliga, que el seu futbol alegre jugui l'any que ve a Europa en el seu nou estadi.



PD: l'amic Bernardo ha estat destituït. Llàstima. Estic segur que ens hagués donat alguna alegria més.

You'll never walk alone

La veritat és que la lliga anglesa es regeix moltes vegades per lleis estranyes. L'esperit del futbol anglès continua marcant el pas de tots els equips de la lliga anglesa i els partits solen ser intensos, plens de xocs, entrades i gols. La qualitat tècnica no és absolutament necessaria per jugar a la Premier. El caràcter sí. Desgraciadament, els diners estrangers i la política expansionista de la Premier està portant nous aires a la lliga. Ja no és només que els equips es nodreixin d'estrelles estrangeres, sinó que l'arribada d'entrenadors de fora d'Anglaterra està ajudant i molt a canviar l'estil de joc anglès. Fins i tot entrenadors anglesos s'estan passant a l'estil europeu (seriosament, qui s'imaginava que el Newcastle sabria defensar?). Aquest any s'han sumat nous equips a la festa dels diners i Man City, Tottenham i companyia han invertit molt en fitxar grans jugadors i poden donar més d'un ensurt a qualsevol equip, per molt nom que tingui.

Així, en aquesta lliga en ple procés de conversió en la millor lliga del món, no hi ha cap líder que sigui un referent per modelar el nou estil anglès. El Liverpool es podria dir que s'ha entrebancant amb el liderat sense buscar-lo. Un bon començament de temporada va alimentar les esperances de que Rafa Benítez pogués ser competitiu a la lliga d'una vegada per totes però la lesió de Torres els ha deixat sense referent ofensiu i ha evidenciat que Gerrard sol no ho pot fer tot. I és que Rafa segueix pecant del mateix de tota la seva etapa al Liverpool.

Està fitxant infinitat de bons complements, grandíssims suplents i revulsius i treballadors infatigables. El problema és que gairebé cap d'aquests són dels que et fan donar el salt de qualitat, que et fan passar d'un equip mediocre a una màquina de guanyar partits fàcilment. Només dos dels seus fitxatges tenen aquest estatus: Mascherano i Torres. I el segon està lesionat. Robbie Keane, Kuyt, Xabi Alonso, Agger i companyia són bons jugadors, però no són suficients.

El Liverpool és un equip molt solidari, que sap el que ha de fer sobre el camp i que mai es complica la vida en atac. A partits a anada i tornada és duríssim, els 'reds' ho donen tot sobre el camp i la pressió que fan és capaç d'asfixiar a qualsevol equip. En atac aprofiten les seves oportunitats i veure'ls córrer al contraatac, desordenats com una manada de gaceles fugint del lleó és un espectacle digne de veure. Desgraciadament, l'excessiu encorsetament tàctic del bo d'en Rafa i la manca d'imaginació a dalt crea molts problemes al Liverpool davant d'equips que no vagin a buscar el partit. I a Anfield encara més. Si no aconsegueixen marcar d'hora el partit se'ls complica i s'han d'encomanar a Sant Gerrard que els ha salvat tants i tants cops. O bé, com porta fent el Liverpool a la lliga des de fa molts anys, guanyar pel pes de la samarreta, a l'estil del Madrid, el Bayern o la Juve. Veurem si és suficient o no per endur-se la Premier. A mi em sembla que mai caminaran sols... a dalt de tot de la classificació.



Agenda esportiva


Futbol:

Fulham - Man City (Ds 12:45h); Everton - Aston Villa (Diu 17:00h); Lazio - Inter de Milà (Ds 20:30h); Barça - València (Ds 22:00h); Madrid - Sevilla (Diu 21:00h).


Bàsquet:

Reial Madrid - MMT Estudiantes (Ds 20:00h); Cajasol Sevilla - FC Barcelona (Diu 12:30h, per internet potser el trobeu); DKV Joventut - Kalise Gran Canaria (12:30h, C33)




PD: Bayern de Munic 2 - 1 Hoffenheim. Gol a l'últim minut de Luca Toni. Això és el pes de la samarreta.

Maquinària de precisió

Quan a principis d'estiu Joan Laporta i Txiki Beguiristain van anunciar el nom del que seria el nou entrenador blaugrana poca gent va creure que era la decisió correcta.
El nom de José Mourinho era el preferit de molta gent. Mourinho prometia feina, seriositat i mà dura al vestidor. Desrés de donar al Chelsea els millors anys de la sea història - amb l'ajuda poc important dels petrodòlars de Roman Abramovitx - el van fer fora per no ser capaç de guanyar la Champions League a causa d'una inoportuna relliscada de Terry a Moscou.
Pep Guardiola només tenia com garanties haver pujat el Barça B a segona B i conèixer el club i el ser entorn a la perfecció. La gent intuïa que Guardiola vivia per i pel futbol, però tot eren suposicions; Guardiola no havia entrenat res més enllà d'un filial que era a 3a divisió.

Poc a poc, però, Guardiola ha fet callar les boques que el criticaven. La pretemporada va ser exemplar, el Noi de Sampedor va aconseguir que l'equip jugués bé de seguida i, encara més important, va aconseguir que Samuel Eto'o tornés a ser el millor davanter centre del món. Guardiola va prometre que es deixaria la vida per recuperar-lo i ha complert la seva promesa.
L'inici de temporada ser exemplar: tot i les dues entrebancades els dos primers partits de lliga, a la jornada 9 ja era lider.

Després de la jornada 13, el Barça segueix lider i a més, és el màxim golejador i el menys golejat. Fa un futbol excèls. A Europa és l'únic equip que ja té assegurada la primera plaça en la fase fde grups.

Contra el Sevilla, el primer rival important de la temporada, el Barça va fer un partit de pitet. Els jugadors es van dedicar a jugar bé i, el que és més important, a evitar que els andalusos poguéssin crear el seu joc. Només Kanouté i Luis Fabiano van donar problemes a la primera part. Capel va sortir a la segona part, encara se'l busca. Un cop feta la feina d'evitar que el rival pogués fer un futbol còmode - encara que sigui el futbol de guerrilles que va plantejar el Sevilla-, Eto'o i Messi van disparar tres ràfegues mortals que van acabar amb el partit, els pocs dubtes que quedaven i els que deien que el Barça s'enfonsaria contra els grans.

Sincerament, si fos aficionat d'algun dels equips que poden jugar contra el Barça a vuitens de la Champions, estaria acollonit.