De cops de colze, nassos trencats i la testosterona de la premsa

Quin mal que fan aquestes setmanes sense futbol! 5 dies eterns cada setmana en els quals barcelonistes i madridistes no tenim gaire res més a fer que pensar en l'anterior partit. El problema és que quan les coses van bé pels dos equips: guanyen, juguen més o menys i van agafant avantatge per quan calgui deixar els millors per la Champions.

I com que no hi ha res més per omplir pàgines de diaris i hores de ràdio i televisió, doncs els mitjans estan aprofitant per portar fins a la vergonya aliena el cop de colze de Cristiano Ronaldo a Mtilinga en el partit de diumenge passat.
Avui ens hem llevat amb 4 portades dignes de la premsa groga britànica. Les de l'As i l'Sport són per fer un màster als periodistes del The Sun per ensenyar-los el que és tergiversar i fer demagògia barata. Marca (estranyament) i Mundo Deportivo estan un parell de graons per sota tot i que ho han intentat.

Personalment crec que el que va fer Cristiano era vermella i un o dos partits de suspensió (finalment ha sét dos partits) i punt. Al portuguès se li van inflar les parts, se li van creuar els cables, va deixar anar el braç i va tenir la mala sort de trencar-li el nas a Mtilinga. Res més.
Una jugada que si els àrbitres xiulessin com s'ha de fer no es veuria mai: si t'agafen al mig del camp és falta i targeta groga. Ni continuïtat, ni "sigan, sigan" ni res. El joc subterrani s'ha d'aturar.

Ni Cristiano és un assassí per deixar anar el braç, tot i que sóc del parer que sabia el que feia en tot moment, ni se'l persegueix per ser qui és.
Ara bé, comparar-ho amb la jugada de Messi i Marc Valiente és de jutjat de guàrdia. Ni Messi pretén agredir a Valiente, ni Mtilinga agafa durant tants metres a Cristiano.

En fi, que torni la Champions, si us plau!!!!

Els hereus de Hubbie Brown

A vegades els mitjans i els aficionats espanyols tenen una certa tendència a ficar la pota per pur patriotisme. En el cas de l'NBA encara és més flagrant. Potser és la llunyania, o el més absolut desconeixement, però la defensa irracional i la creació d'una espècie de super malvats que pretenen perjudicar sempre a tots els bons espanyolets que juguen a la lliga. La llista és llarguíssima: TJ Ford, Nate McMillan (aquest bon senyor, dues vegades), Brandon Roy, Kobe Bryant...

I els més recorrents: els Grizzlies. La institució sencera. L'entrenador, els jugadors, la directiva, els aficionats que impedien als Gasol i a Navarro convertir-se en referents a la lliga. El primer gran blanc de les crítiques dels mitjans espanyols va ser el gran Hubbie Brown. Un entrenador molt curiós, amb un sistema de rotacions que es basava en mantenir una intensitat molt alta durant tot el partit, limitant molt els minuts en pista tots els jugadors, fins i tot de l'estrella de l'equip. Evidentment es tractava d'un intent de limitar el potencial del bo d'en Pau i no sabia aprofitar-lo prou. Res, la classificació pel playoff i el guardó d'entrenador de l'any li van donar per altres interessos.

Les temporada següent, Mike Fratello tampoc els va aconseguir fer passar la primera ronda dels playoffs els i l'equip es va anar apagant mentre es reconstruïa fins que va arribar el traspàs de Pau als Lakers a canvi d'una bossa de patates i un refresc, pràcticament. Ni això no sabien fer bé, aquesta colla. Pobre Marc Gasol, que anava a parar allà amb uns jugadors que no passaven ni una pilota i s'ho tiraven tot. No arribarien mai de la vida a playoffs i seguirien al pou de la classificació.

Ara avancem la pel·lícula fins a l'actualitat. La bossa de patates s'ha convertit en un dels pivots més sòlids de la lliga que, paral·lelament a unes eleccions al draft prou encertades (un base correcte, un escorta espectacular i un pivot que encara no ha demostrat jugar a bàsquet. 1,5 de 3...) i a una progressió dels seus jugadors, converteix aquests Grizzlies en un candidat molt clar als playoffs, altre cop. Potser és que realment no eren tan inútils.

El sentiment general és que Rudy Gay no li passaria una bola ni a la seva àvia, que Conley no és exactament un base estrella, que Thabeet pot ser un dels grans bluffs de la història del draft i que Zach Randolph no defensa. Però què és això que els fa rondar el 50% de victòries, uns registres possibles només per a grans equips, conjuntats i sòlids? Possiblement les ganes de demostrar que existeixen, que són bons i que poden plantar cara a qualsevol equip de la gran lliga americana. I ho faran, si aconsegueixen evitar que res es torci.

Els herois de l'any

S'acaba l'any i des d'aquest petit racó volem fer un homenatge als herois esportius de l'any:

FC Barcelona
No és fàcil guanyar dos títols en un sol any. Així doncs guanyar-ne 6, tots en els que has participat és una quimera que ningú havia assolit mai (tan sols l'Ajax de Cruyff s'hi va acostar amb un 5 de 5). Amb un entrenador jove i novell, i fins a 7 jugadors sortits de la pedrera en el partit més important de l'any, el Barça ha passat a la història. Els seus seguidors no oblidaran (oblidarem) mai un mes de maig gloriós amb el 2-6 al Bernabéu, el gol d'Iniesta a Stamford Bridge, la final de Copa contra l'Athlètic i la final de Roma per completar el Triplet. Al setembre les dues supercopes i al desembre el Sextet amb el Mundial de Clubs.
A tot plegat se li afegeix un futbol excels que ha fet les delícies de mig món.

Usain Bolt
El llampec va rebentar el cronometre al Campionat del Món d'Atletisme de Berlín. Va superar el sue propi rècord dels 100 m. llisos en 11 centèsimes per deixar-lo en un espectacular 9.58 s. El seu màxim rival, Tyson Gay, va fer el tercer millor temps de a història en una cursa espectacular que Bolt va guanyar esprement-se fins al darrer moment.
Tot i això no en va tenir prou i 4 dies després va tornar a superar el seu propi rècord del món en 11 centèsimes, aquest cop, però, en els 200 m. llisos. La marca (19.19 s.), va fer que la cursa fos com un entrenament per Bolt que abans d'acabar la corba ja era primer i que va treure més de 6 dècimes al medalla de plata Alonso Edward.

Jenson Button i BrownGP
El pilot britànic va començar la temporada de Fòrmula 1 com un gegant en un país de nans: 6 victòries i un 3r lloc en les 7 primeres curses. Tot i que en les 10 curses restants només va aconseguir pujar al podi en dues ocasions, va patir poc per endur-se el Campionat del Món.
Brown GP va néixer de les cendres del desaparegut equip Honda per aconseguir en el seu primer i únic (a partir de la temporada vinent serà l'equip Mercedes-Benz), l'equip de Ross Brown ha aconseguit el Mundial de constructors i col·locar els seus dos pilots entre els 3 primers del Campionat del Món de Fòrmula 1.

Valentino Rossi
És el millor pilot de motos de la història. Valentino Rossi ha aconseguit el seu novè campionat del món (setè en la categoria reina) amb tan sols 30 anys. Il Dottore continua a la seva tot i l'ascens de joves com Stoner, Pedrosa o Lorenzo. La batalla amb Lorenzo al Circuit de Catalunya és una de les millors que s'han vist i l'avançament de Rossi a la darrera corba va ser espectacular.
Com ell mateix va dir, fent broma amb la seva edat: Gallina vecchia fa buon brodo.

Altres
Gent com Alberto Contador, Roger Federer, els LA Lakers, la selecció espanyola de bàsquet, el Reus Deportiu, Rafa Nadal, Sebastian Loëb, Marc Coma i molts altres mereixen ser en aquest post.


Honor i glòria a tots ells!



pd: Un record molt especial, també, per tots aquells esportistes (coneguts o no) desapareguts "en acte de servei" com Dani Jarque o Robert Enke i per tots aquells grans d'altres èpoques que també ens han deixat en aquest 2009 memorable. Honor i glòria per tots ells també.

pd2: Fa de molt mal posar la fotografia d'un sol d'aquests esportistes, per tant, no en poso cap.

Persistir

Entendre el que ha passat aquest any 2009 amb el Barça és impossible a hores d'ara. Els grans equips de la història s'han reconegut com a tals anys després d'acabar-se. Per una banda perquè no s'és el millor per un sol any i d'altra perquè els equips magnífics triguen anys a ser reconeguts com a tals. I els que ho han estat abans d'hora, també han acabat abans d'hora.

Suposo que arribarà un dia que veuré els vídeos d'aquesta temporada i veuré la dimensió real d'un equip que ha guanyat tot el que ha jugat amb un futbol poc menys que excels.

En el futur sabré veure la grandesa de Valdés, Puyol, Piqué, Busquets, Xavi, Iniesta, Messi i Pedro. Sabré donar les gràcies a aquells estranys que em van fer feliç com Alves, Milito, Márquez, Abidal, Touré, Henry, Eto'o i Zlatan.
I sabré entendre la feina, la feinada, que ha fet Josep Guardiola amb un equip que venia de quedar a 18 punts de l'etern rival.

D'aquí uns anys els nens es maleiran per no haver pogut veure aquest equip en directe, perquè, deixe-m'ho clar, mai més veurem res semblant.

Recordarem a Puyol fent un petó a la senyera i a Piqué ensenyant la samarreta al Bernabéu. Recordarem a Iniesta provocar l'orgasme col·lectiu més gran de la història a Stamford Bridge. Recordarem Pinto avisant d'on es llançaria al penal. Recordarem Messi saltant entre gegants i a Eto'o assenyalant-se les venes per guanyar la tercera a Roma. Recordarem a Pedro marcant a l'últim moment a dues finals.
I recordarem a Guardiola plorant després de portar l'equip del seu cor, els colors de la seva vida, a tocar el cel i a fer-lo el millor equip de la història.

I ho recordarem tot amb un somriure...

Si home! La copa aquella que....

El Mundial de Clubs és una comeptició extranya. Tan pel format (un sol vuitè de final i 2 quarts), com pels equips que hi participen (els campions de les 6 zones FIFA i el campió local) com pels diversos noms que se li donen.

Tot plegat ve de la Petita Copa del Món que van jugar entre d'altres Barça i Madrid a Veneçuela l'any 57. A la FIFA li va agradar la idea i anys després va decidir donar el títol de millor club del món al guanyador de l'enfrontament entre els campions d'Europa i de Sud-Amèrica. Al principi a doble partit i després a partit únic a Tokio. El títol s'anomenava Copa Intercontinental.

El 1999 la FIFA va intentar tornar a la Copa del Món de Clubs però la cosa no va anar massa bé perquè els representants d'Asia, Àfrica i Oceania van tenir un rendiment lamentable.
I ara fa 6 anys ho va tornar a intentar. Aquest cop convidant als equips campions de les 6 zones FIFA (els 5 continents dividint Amèrica en 2) i fent-la enlloc de la Intercontinental.

La nova competició -Mundial de Clubs o Copa Toyota depenent de si la juga el teu equip o no- arriba a la sisena edició i el Barça és el primer equip europeu que repeteix participació. De les 5 edicions anteriors hi ha hagut 3 campions sud-americans i 2 d'europeus.

Demà el Barça comença l'assalt a aquest títol que és l'únic que no té. Si el guanya igualarà les estadístiques entre europeus i sud-americans.

Diumenge la resposta.

Robinho, o la necessitat de purgar la culpa

Henry ja encara els darrers (darrer?) anys de la seva carrera esportiva. Aquell home capaç de deixar mitjanies com Zanetti i Carragher a l’alçada d’un juvenil i de demanar si n’hi ha prou a l’àrbitre després de marcar la mateixa falta dos cops, ha passat a ser una ombra del que era i ja no pot tenir la pressió de ser l’extrem esquerre titular en un equip en el qual sortir de 4-3-3 és poc menys que una heretgia. Iniesta és Iniesta i jugarà bé posin on el posin, però on ho fa millor és com a interior i fer-lo jugar d’extrem és perdre la seva millor virtut: el canvi de ritme que va donar a Eto’o el primer gol a Roma.

El Barça necessita un extrem gairebé tant com necessitava a Guardiola fa un any i mig (que Pep perdoni la gosadia dels qui creien que Mourinho era millor). I aquest extrem serà Robinho. O almenys ho serà si les apostes tenen raó. La pregunta és: Robinho fins quan? Cedit fins al juny i aleshores ja veurem? O el fitxem ara i avall?

Cal recordar els dos últims traspassos del Fill de Déu: va arribar i marxar del Madrid de la mateixa manera, és a dir, comportant-se com un nen malcriat i duen la situació al límit fins aconseguir el traspàs. Ara com ara, i a manca d’un mes i mig pel mercat d’hivern, Robinho encara no ha declarat obertament que vol marxar de Manchester. El dia que ho faci haurà signat la seva defunció com a jugador blaugrana, al Barça no s’hi juga – o almenys no principalment – pels diners. Al Barça s’hi juga per amor a un esport i a un estil de joc determinat. Tampoc s’hi juga per ser el millor del món, s’hi juga per fer de l’equip el millor del món. Al Barça l’individu està per sota del col·lectiu.

Probablement Robinho és un dels pocs jugadors que pot entendre la filosofia de joc de Guardiola en pocs dies. El seu pas per la lliga espanyola, la seva posició al camp i el seu estil de joc són condicions bàsiques per un home que hauria d’aprendre a jugar en un equip únic en el moment en el qual es decideix la temporada. Qualsevol fitxatge d’hivern no es podrà permetre el temps d’adaptació bàsic que necessita un jugador. I encara se’l podrà permetre menys si ha de ser titular, o jugar un de cada dos partits, en un equip que ha d’intentar fer l’impossible repetint el triplet o, com a mínim, el títol de campions d’Europa.

A favor seu Robinho té el morbo de veure un jugador que va marxar del Madrid com va marxar lluitant per arribar a la final del Bernabéu amb la samarreta blaugrana. En contra, la imatge d’amant de la nit que tan poc agrada a Barcelona després de l’experiència amb Ronaldinho i el fet d’haver de demostrar des del primer minut que pot ser l’extrem titular del Barça en els propers anys. Els més optimistes creuen que una davantera Robinho-Zlatan-Messi faria meravelles; els més pessimistes recorden que també n’havien de fer la davantera Ronaldinho-Eto’o-Henry-Messi i va passar el que va passar.

Per tant, i en el benentès que Robinho no sortirà del City com va sortir del Santos i el Madrid, si ve haurà de demostrar que no és un nen mimat, que la nit ja no l’atrau i que és de l’estirp de brasilers a la qual pertany Alves i no a la de Ronaldinho o Edmílson.

Si ve, que vingui cedit. Que tingui la necessitat de demostrar que pot ser un professional del futbol i no un simple assalariat. I que, com a mínim durant mig any, hagi de posar les necessitats de l’equip per davant de les pròpies. Si és capaç d’aconseguir-ho i d’interioritzar-ho en el seu adn, benvingut sigui. Si no ho pot fer, hi ha jugadors que valen 40 milions d’Euros més necessaris (Cesc Fàbregas) i jugadors més prometedors en la seva posició (Luis Suárez) que, com a mínim, no tindrien l’etiqueta de mercenari gravada al front.

Siemprrrre positifo

Ho dic aquí, solemnement i sense embuts: em declaro admirador absolut i seguidor irreductible de Louis Van Gaal. Sí, sí, contra tot i contra tothom. La llibreta i la cara de totxo formen part del meu ideal futbolístic i la veritat és que no sembla que l'hagin d'abandonar mai. D'acord que és un personatge força especial, però mai es podrà negar que és un fanàtic absolut de les seves idees i els seus principis són inamovibles com la pedra més pesant. Només ell és capaç de substituïr a Luca Toni per Van Buyten quan el seu equip està perdent i falten 20 minuts per acabar el partit; i de fer jugar Robben els 90 minuts en partits decidits; pretendre guanyar la lliga amb un trivot màgic format per Van Bommel, Tymoschuk i Schweinsteiger; enganxar Rivaldo a la banda i fitxar milions holandesos que fracassen estrepitosament cada cop que entrena a l'estranger.

Però amb temps per treballar ha demostrat que és capaç d'aportar resultats. No ha estat mai un amant del joc alegre i la llibertat creativa, però tampoc es pot dir que els seus equips practiquin un joc vomitiu. Amb el Barça va guanyar dues lligues, va convertir l'AZ en un equip punter d'Holanda i va guanyar una copa d'Europa amb un Ajax plagat de barbamecs. També ha fracassat alguna vegada, però tots els entrenadors ho fan. I el que no se li pot negar és que mai va renunciar a les seves idees. Agressivitat, força física, disciplina i pedrera.

Als seus 58 anys ha acceptat un repte que pot resultar definitiu en la seva carrera d'entrenador. I de moment, les coses no li van gaire bé. El seu Bayern no aconsegueix arrancar el vol i els resultats no el recolzen. La seva relació amb els periodistes no l'ajuda gaire i el seu tarannà fa que no caigui simpàtic a l'afició. Però Van Gaal és Van Gaal, i morirà amb les seves idees. I si al final tot surt malament, haurà deixat un llegat molt important en el futur del club. Concretament dos. I amb nom i cognoms: Holger Badstuber i Thomas Müller. Dos joves que han començat des de bon principi a l'onze titular i estan demostrant que no són precisament la pota que coixeja a la taula bavaresa. Si al final no se'n surt, sempre es recordarà l'holandès com l'home que va fer debutar i va fer créixer com a jugadors a Badstuber i Müller. Com Xavi. I Kluivert. I tants d'altres.

Ah. I Van Buyten va aconseguir el gol de la victòria. Geni, Louis.