Torna l'espectacle

Senyores i senyors, nens i nenes per fi torna. Des de mitjans de desembre que l'esperaven i per fi, avui 24 de febrer, torna la Champions. A 3/4 de 9 a Lió, Londres, Madrid i Milà tornarà a sonar l'himne de la Champions League.

Intentaré fer un petit anàlisi dels partits que es jugaran entre avui i demà.

Arsenal - Roma

Cap dels dos equips passa el seu millor moment i tots dos patiran per entrar a la Champions l'any vinent.
L'Arsenal està notant massa l'absència de Cesc Fàbregas (lesionat), Hleb i Flamini (ambdós venuts l'estiu passat) al mig del camp. No té cap jugador realment determinant, Adebayor està confirmant que la temporada passada va ser el seu (únic?) gran any, Van Persie té massa poc cap per ser una gran estrella i la resta de jugadors del davant són massa joves per llançar-se l'equip a l'esquena.
La Roma tampoc és l'equip que fa anys va maravellar Europa jugant sense un davanter centre clar. Francesco Totti ja no és aquell jugador que feia el que volia amb la pilota als peus, l'edat i les lesions - té una cama plena de claus - pesen massa.

El meu favorit? La Roma per dues raons: perquè són més vells i perquè són italians.


Atlético - Porto

Qui és millor, el quart de la lliga espanyola o el campió de la portuguesa?

Agüero i Forlán fa mesos que no funcionen i sense ells, l'Atlético no funciona. En poc més d'un mes van passar de lluitar per la segona posició a la lliga a estar fora de les posicions de UEFA.
El Porto és un clàssic d'aquestes rondes, però no de les següents. L'any de Mourinho i Deco va ser la seva - enorme - excepció.

El meu favorit? El Porto per jugar la tornada a casa.

Inter de Milà - Manchester United

La millor eliminatòria que ens va deparar el sorteig sense cap mena de dubte, una delícia pels sentits. El tirà de la lliga italiana des del Moggigate contra l'actual campió de gairebé tot el que va jugar la temporada passada. Futbol italià contra futbol anglès. Catenaccio contra atac. Mourinho contra Fergusson.

L'Inter es passeja per la seva lliga però fa dècades que no fa res a Europa, aquest any pot ser el seu any si Zlatan, Adriano i companyia no perden els papers.
El United va començar fluix la temporada però poc a poc s'ha entonat i ja és lider de la Premier amb 5 punts d'avantatge.

El meu favorit? Qualsevol dels dos, el que pugui imposar el seu futbol.

Olimpique de Lió - Barça

A priori l'eliminatòria més desigualada.
Els francesos ja no dominen a la Ligue 1 com en els 7 anys anteriors. No se sap ben bé si és que els altres han millorat o els Juninho, Benzema i companyia s'han cansat de guanyar.
Els catalans ja no són l'equip imparable de fa 2 mesos i a més encadenen dos mals resultats seguits. Ara bé, si poden fer el seu joc, poden tancar l'eliminatòria aquesta nit mateix.

El meu favorit? El Barça. I no ho dic jo, ho diu mitja Europa.


Chelsea - Juventus

Un altre duel estelar tot i que cap dels dos està entre els favorits per guanyar la Champions.
El Chelsea no aconsegueix que Stanford Bridge torni a ser aquell camp inexpugnable al qual només hi guanyaven - i patint - els grans campions. En canvi té molt menys problemes fora de casa.
La Juve no té grans estrelles més enllà de les velles glòries com Buffon, Nedved o del Piero; però les velles glòries turineses tenen més ofici que ningú i fent el que la Juve sap fer - treballar, treballar i treballar - poden fer molt mal.

El meu favorit? El Chelsea si aconsegueix no perdre a Londres.
Madrid - Liverpool

Una altra eliminatòria igualada, els segons de les lligues espanyola i anglesa tenen Europa com a taula de salvació si ManU i Barça no fallen.
El Madrid ja no és el pseudoequip de fa 2 mesos, de la mà de Juande Ramos torna a fer veure que juga a alguna cosa i duu 8 victòries seguides. L'eliminatòria contra els anglesos és la prova de foc, si la passen poden optar a tot.
L'Spanish Liverpool ha perdut el liderat i depèn massa de Fernando Torres, però la tornada de Gerrard als camps pot fer que recuperin el ritme.

El meu favorit? El Liverpool. El Madrid fa massa que no juga dos partits per setmana i els pot pesar l'esforç jugant com juguen amb menys de 15 jugadors de la plantilla.

Sporting de Portugal - Bayern de Munich

Una altra eliminatòria desigualada sobre el paper.
Poca cosa es pot dir d'un equip que va rebre 7 gols en els 2 partits contra el Barça a la lligueta i que segurament va passar ronda gràcies als pontentíssims rivals que va tenir (Basilea i Shaktar).
El Bayern ha deixat de ser aquell equip imparable a Alemanya (és 4rt a 4 punts del líder) i ja no fa tanta por com abans, tot i això cal tenir-lo en compte ja que et pot donar un ensurt en un moment donat.

El meu favorit? El Bayern, sense cap mena de dubtes.


Villareal - Panathinaikos

Lluita desigual a priori però que l'infern grec pot igualar.
El Villareal està patint per mantenir la seva plaça europea a la lliga espanyola, però té qualitat suficient per passar l'eliminatòria.
El segon equip amb més títols a Grècia dependrà de la seva afició per intentar passar una eliminatòria que, en principi, tenen molt difícil.

El meu favorit? El Villareal, tot i l'olla a pressió que és l'Estadi Olímpic d'Atenes.

La cursa per fugir de la crisi

La temporada del motor més convulsa dels últims anys dóna els seus primers passos. Són dubitatius i insegurs però l'espectacle ha de continuar. La crisi ha afectat violentament el món del motor i ha provocat un huracà que ha deixat molt poques escuderies dretes. Una a una han anat caient i autèntics històrics de la gasolina han hagut de deixar la competició a causa dels problemes econòmics. Els patrocinadors redueixen les seves inversions i fins i tot retiren el seu patrocini. Quan s'ha d'apretar el cinturó, les empreses eliminen els costos més superflus.

Els primers de començar han estat els ral·lis. Un campionat desorganitzat i inestable que es manté miraculosament a punt de caure pel precipici. Els organitzadors no saben si tindran ral·lis cada any o no i els equips han anat despareixent fins deixar un panorama desolador. Citroën i Ford són les dues úniques marques que segueixen endavant i la temporada es perfila com un duel entre els dos caps de files: Sebastien Loeb i Mikko Hirvonen.

A la Fòrmula 1, la retallada de costos salvatge propugnada per Bernie Ecclestone no està aconseguint salvar tots els equips. Les innovacions tecnològiques per homogeneïtzar els vehicles i fer-los més barats no han ajudat prou Honda, que s'ha retirat de la competició. Els equips estan patint per adaptar-se a la nova reglamentació i el KERS (un sistema per corregir l'energia cinètica que és clau pel funcionament del cotxe) ja està donant problemes als equips. Es presenta una temporada oberta a qui sigui capaç d'adaptar-se més ràpidament i la incertesa vola sobre la cita de Melbourne, on finalment es veurà on és cada equip.

El motociclisme va ser dels primers en rebre la sotragada de la crisi quan Kawasaki va anunciar la seva retirada del Mundial. Pel que sembla no cal patir per la salud d'aquesta competició, per tant els favorits de l'any passat continuen encapçalant les apostes. Valentino Rossi persegueix altre cop el títol com la primera vegada, Stoner sembla que tornarà a ser competitiu, Pedrosa podria donar el pas definitiu per optar al títol i caldrà veure si Lorenzo és capaç de controlar el seu cap i calmar-se a la pista.

Per últim, el campionat 'outsider' del món de l'automovilisme, l'infravaloradíssim DTM, torna a presentar-se apassionant. Des de fa uns anys, el campionat alemany de turismes és un duel entre Mercedes i Audi quan Opel es va retirar després d'anys d'ostracisme a la meitat de la graella. El DTM és ple de pilots experimentats, gats vells que no dubten a fer qualsevol cosa per endur-se una cursa, barrejats amb joves prometedors que volen saltar a la Fòrmula 1. Dos exemples que convergeixen a l'equip Mercedes oficial: Ralf Schumacher i Paul Di Resta. El primer està acabant la seva carrera esportiva al seu país i el segon és un jove pilot escocès que va irrompre amb una força inusitada al campionat amb un cotxe de l'any anterior davant dels equips oficials. Realment, és un campionat que val la pena.

A més d'això, no es pot deixar de nombrar certàmens com la Fòrmula 3, la GP2, el Mundial de Turismes, les LeMans Series... El món de la benzina és complex i apassionant.

L'equip que no sabia perdre

Expliquen els més vells del poble que fa molt, molt de temps va existir un equip que no sabia perdre. Menteixo, sí que en sabien, ho van fer en el seu primer partit, però des de llavors se'n van oblidar.
Diuen que era un equip imparable, que marcava gols com xurro (una mitjana de més de 3 per partit!), que n'encaixava pocs, que pressionava com si els hi anés la vida i que tiranitzava la pilota durant els partits.
Poca gent els creu, la veritat. Un equip que no sap perdre! On s'és vist! Tots els equips perden tard o d'hora... Totes les ratxes es trenquen i les de no-derrotes són les més fàcils de trencar.

Expliquen que un home de la casa que coneixia perfectament que es coïa dins i fora del vestidor va ser capaç d'agafar un equip desfet anímicament que havia llançat dues lligues seguides tenint els millors homes. Un equip que havia fet el ridícul al camp del màxim rival. Un equip que havia tocat el cel i que havia preferit baixar a l'infern.

Aquest home, que només havia entrenat el filial -sense contar els equips on havia jugat, n'era l'entrenador dins el camp- i que ni tan sols era el favorit de l'afició, havia tornar la il·lusió a l'afició en poc temps. Un home que sempre sabia què, com i quan havia de dir.

Expliquen que tenien el millor jugador del planeta. Un home que duia la pilota enganxada a la bota, un home que amb 20 anys ja havia imitat Maradona en els seus dos gols més coneguts: la Mà de Déu contra l'Espanyol i la millor jugada individual de la història contra el Getafe. Un home que era impossible de parar. Un home que tenia màgia, vaja.
Expliquen que aquest home, el millor del món vull dir, estava acompanyat per un jugador total que no es cansava mai, per un depredador que marcava a cada partit que jugava, per un cervell magnífic que portava el tempo dels partits, per un déu gairebé albí que feia el que volia amb la pilota als peus, per una màquina física que no deixava passar ningú i per tants altres cadascú amb quelcom especial.

Expliquen que aquest equip tenia una fam de guanyar horrorosa, que mossegava fins a l'ultim segon de l'ultim minut dels partits, que pressionaven com bojos, que volien guanyar-ho tot.
Això sí, no n'expliquen mai el final, com si faltés mitja temporada.


M'agradaria creure la història d'aquest equip invencible, de debò. Però és impossible i impensable que un equip sigui tan superior a la resta, oi?

Apologia del narcicisme

Segons la tradició grega, va ser fill de Cefis i Liríope. Ovidi explicava que tant donzelles com nois s'enamoren de Narcís a causa de la seva bellesa. Ell rebutjava les seves insinuacions i era insensible als requeriments amorosos de les nimfes. La que més l'estimava era Eco que havia disgustat a Hera i per això aquesta li havia condemnat a repetir les últimes paraules d'allò que se li digués. Eco va ser, per tant, incapaç de parlar a Narcis del seu amor. Narcís cruelment li va negar a acceptar el seu amor i la nimfa, desolada, es va ocultar a una cova i allí es va consumir fins que solament va quedar la seva veu. Per a castigar a Narcís, Némesis, la deesa de la venjança, va fer que s'enamorés de la seva pròpia imatge, reflectida a una font. En una contemplació absorta, incapaç d'apartar-se de la seva imatge, va acabar abocant-se a les aigües. Al lloc on el seu cos havia caigut, va créixer una bella flor, que va fer honor al nom i la memòria de Narcís.

D'aquesta història en deriva un tipus de personalitat que es basa en l'admiració pròpia, l'egocentrisme i l'autoestima. També se'n deriva una patologia psquiatrica, però això és una altra història.

La temporada que s'està vivint al Camp Nou és propensa a que el Barça es torni narcisista en extrem. Tot i els constants avisos de Josep Guardiola alhora de celebrar els títols abans de tenir-los al sac i ben lligats, els 12 punts sobre el segon a la lliga, el camí relativament fàcil fins la final de la Copa i la por que desperten els blaugrana a Europa, no ajuden als aficionats del Camp Nou a no pensar, encara que sigui mig avergonyit i d'amagat, en el triplet.

Les dades són conegudes: Messi, Eto'o i Henry duen entre els 3 més gols que qualsevol de les altres 17 plantilles de la lliga i són, respectivament, el 3r, el 1r i el 4rt a la taula de Pixixis; Valdés és el porter menys golejat de la lliga amb tan sols 14 gols en 20 jornades, el Barça és l'equip que més xuta, més centra a l'area i més ocasions de gol té i, a sobre, no deixa la defensa de banda. Cap equip fins ara havia fet 50 punts a la meitat de la lliga i tan sols el Madrid de la temporada 60-61 va fer una temporada igual fins a la jornada 20.


Així doncs, sí, l'aficionat culé pot i ha de gaudir com un nen amb aquest equip. I sí, l'aficionat culé ha de somniar que al juny serem campions de tot. Després dels darrers 2 anys, en els quals hem vist com un equip cridat a guanyar-ho tot s'enfonsava en la seva pròpia misèria a voluntat, ara tenim dret a creure possible el miracle.

Probablement això no passarà i el Barça guanyarà 2 títols o només la lliga. Probablement aquest equip en construcció encara hagi de créixer per guanyar quelcom a Europa. Probablement el Barça perdrà més d'un partit d'aquí al juny i segur que algun serà important. Probablement aquest no serà el millor equip de la història.
Però probablement l'aficionat blaugrana en pocs moments havia tingut tantes espeances de futur, tanta ilusió de que arribés el dissabte i el dimecres ni maleïa tant els dies sense futbol, les seleccions i les vacances que fan parar la competició.
Per tot això, el culé es pot mirar al mirall i dir-se a ell mateix que a hores d'ara ningú no pot ni tan sols arribar a la sola de la sabata al seu equip en això de donar puntades de peu a una pilota.

¡ÑBA!

Aquests últims dies he rebut algunes notícies sorprenents relacionades amb la NBA i els espanyols que últimament han anat a parar per aquelles terres.

La primera és l'elecció de Rudy pel concurs d'esmaixades per davant de Joe Alexander i Russell Westbrook. L'aler de la universitat de West Virginia no ha aconseguit fer-se un lloc a la rotació dels Milwaukee Bucks (jove, blanc, alt, talentós i defensor fluixet, tot el que no vol l'entrenador Skiles) i això l'ha perjudicat clarament en les votacions. Tot i això, té una capacitat atlètica i estètica molt superior a Rudy i el vídeo que va fer pel concurs té molt més bona pinta que el de l'ex de la Penya. Tenint en compte els pocs minuts que està tenint per demostrar coses a l'NBA era raonable pensar que quedés tercer a les votacions.

El que sí que sembla definitivament increible és que Russell Westbrook no vagi al concurs. Número 4 del draft, el base dels nous Oklahoma City Thunder ha demostrat un físic privilegiat i està sent molt important al seu equip. Francament estrany, comptant que Rudy és estranger i a l'NBA no ha ensenyat res més que una bona compenetració amb Sergio Rodríguez. Potser l'esmaixada per sobre de Howard a les Olimpíades ha fet molt més que qualsevol vídeo promocional i la bona temporada dels Blazers li doni vots al bo de Rudy. Haurà de mostrar molta imaginació i originalitat per igualar les diferències físiques amb Howard, Gay i Robinson. És clar que mai se sap, l'esmaixada guanyadora de l'any passat no va ser ni esmaixada...

La segona és un article perdut per la web de la NBA que parlava sobre parelles de germans. Els sis protagonistes eren: Robin i Brook López (Suns i Nets), Kareem i Brandon Rush (76ers i Pacers) i Pau i Marc Gasol (Lakers i Grizzlies). Més enllà del tema de l'article i el que contenia, anecdòtic, és una frase el que m'ha cridat l'atenció. L'articulista deia: "el germà de Marc, Pau, està sent aquest any el jugador més consistent dels Lakers - Kobe Bryant inclòs-". Sona bé, eh? Pel que sembla als Estats Units la opinió sobre Pau Gasol està canviant després de la decepció que van suposar les finals contra els Celtics, en les que va ser titllat de tou i fluix.


PD: Al final la lògica s'ha imposat i l'aler dels Nets Yi Jianlian no trepitjarà Phoenix com a All Star titular. Més li val a l'NBA fer alguna cosa per impedir que això passi en els propers anys o el prestigi del partit de les estrelles s'enfonsarà definitivament.

Campionat del Món d'Handbol, o com tallar temporades per la meitat

Estem farts de veure com els partits de seleccions aturen dues setmanes les competicions de futbol per a que poguem seguir apassionants Gal·les-Armènia o Andorra-Macedònia (amb tots els respectes per aquestes quatre seleccions) enlloc de poder gaudir dels nostre equips. Tothom està d'acord amb el fet que això no pot continuar d'aquesta manera.
De totes maneres, la Federació Internacional d'Handbol, ha aconseguit - i duu anys fent-ho - superar aquest fet. Les competicions d'handbol no paren 15 dies per a que les seleccions juguin 2 partits i avall. Les competicions d'handbol queden congelades cada dos anys entre finals de desembre i mitjans de gener i no precisament pel fred.

Els campionats del món es juguen entre aquestes dates, aquest any a Croàcia, cosa que provoca 3 coses: 1- l'aturada dels campionats estatals que provoca el desencís dels (pocs) seguidors als quals els importen poc o gens les seleccions, 2- amb el conseqüent trencament del ritme de joc dels equips i el fet que hi hagi equips que gaudeixen de dos mesos de vacances mentre altres - com el Barça - veuen que la majoria dels seus homes no tenen aquestes vacances, i 3- que no es pugui jugar un mundial als estats escandinaus on l'handbol té un gran seguiment.

No seré jo qui critiqui el fet que existeixin les seleccions - aquí allò de no barrejar esport i política fa aigües per tot arreu- però sí que seré jo qui criticarà el fet de que els clubs que, en definitiva, són els qui paguen per als i als jugadors es quedin sense ells en un moment important de la temporada com és aquest. En molts casos els jugadors tenen el seu pic de forma ara i els clubs no se'n poden aprofitar.
Cal dir que a més, aquest any hi ha hagut olimpiades a l'estiu i que la majoria dels jugadors que ja no van poder descansar als mesos de juliol i agost, ara estan preparant-se per anar a Croàcia, cosa que vol dir que encadenaran practicament 2 anys seguits sense descansar amb el desgast tan físic com psicològic que això comporta.

En fi, ja sé que ningú de la federació internacional llegirà això, però en el remot cas de que ho faci... espero que algú amb més de dos dits de front pensi en passar els mundials a l'estiu. Per als jugadors, per als clubs i per als aficionats seria el millor.

Per les planures de la Pampa...

És gener i com cada any, amb la desgraciada excepció de l'any passat, toca Dakar. És un d'aquells esdeveniments, com el Tour de França, que tothom es mira alguna hora o altra encara que la disciplina en qüestió li porti molt fluixa. Perquè el Dakar té una màgia, un color, una idiosincràcia que només unes poques curses tenen. La va fundar Thierry Sabine després de perdre's pels deserts de l'Àfrica. Li va semblar que era una contrada prou vàlida per organitzar un rally. Les primeres edicions les van protagonitzar una colla d'amics que es llançaven a l'aventura, però amb els anys s'ha anat professionalitzant i ara el lideren potents estructures de constructors tan importants com Volkswagen i Mitsubishi. Per sort, les incripcions amateurs continuen tan vives com sempre i als campaments a altes hores de la matinada hi continuen arribant cares plenes de pols i de suor després d'una jornada duríssima entre les dunes dins d'una cafetera. Tenen un mèrit immens, a l'ombra dels triomfadors que omplen portades.

L'any passat els organitzadors van decidir suspendre la prova a causa d'una possible amenaça terrorista a Mauritània. Una raó una mica estranya, el terrorisme d'avui en dia pot atacar a qualsevol lloc, ja ho han demostrat. De fet, durant les entrevistes prèvies al Dakar alguns pilots deien que realment no es creien que aquesta fos la raó principal de la cancel·lació de la prova. Aquest any han decidit traslladar el rally a Sudamèrica per evitar els possibles atemptats. No és el mateix. A pesar de seguir tenint els mateixos components d'aventura, dunes i pols, el Dakar fora d'Àfrica no és el Dakar. Començant pels horaris. Les etapes acaban molt tard a la nit i no se'n pot seguir el final abans d'anar a dormir a Europa. Deixant de banda que destrueixen una tradició (com la de les tardes de juliol mirant el Tour) no crec que això tingui un efecte gaire positiu sobre les audiències.

El rally el lideren dos espanyols en motos i cotxes: Marc Coma i Carlos Sáinz. El primer sembla que, si no fa cap bestiesa i és capaç de mantenir el rumb en la navegació, té el rally a la butxaca ja des de les primers etapes. El madrileny ho té més complicat, però les pistes sudamericanes diuen que l'afavoreixen molt. Ara ja té experiència en els raids i aquest pot ser l'any del pilot amb més mala sort que ha corregut mai al Mundial de Rallies. Per altra banda, el català Joan Manuel González 'Pedregà', es troba segona a la categoria de quads després d'imposar-se a la quarta etapa.

Per acabar, ja al quart dia s'ha de lamentar la mort d'un pilot al Dakar. Pascal Terry ha estat trobat mort després de perdre's en l'etapa entre Santa Rosa i Puerto Madryn. Descansi en pau.

-----------------------------------------------------

Llegeixo a l'As que l'equip oficial BMW del Mundial de Turismes ha fitxat a Sergio Hernández com a pilot oficial. La veritat és que després de la impressionant temporada que va fer l'any passat en la categoria de privats es mereixia un volant per intentar aconseguir coses. A veure si té més sort que la resta d'espanyols que han corregut a l'equip BMW Espanya. La veritat és que cap d'ells ha demostrat merèixer la plaça.

------------------------------------------------------

Ferrari ofereix els seus motors a Honda si continua a la Fòrmula 1. Fent amics pel monopoli, com sempre...

-------------------------------------------------------

Kawasaki oficialment fora de Moto GP. La crisi està enfonsant el món del motor en una crisi que potser anirà bé per replantejar certes coses que no funcionen.


Albert (alguna opinió personal i intrasferible que no compartirà el company de fatigues blogueres...)