L'equip que no sabia perdre

Expliquen els més vells del poble que fa molt, molt de temps va existir un equip que no sabia perdre. Menteixo, sí que en sabien, ho van fer en el seu primer partit, però des de llavors se'n van oblidar.
Diuen que era un equip imparable, que marcava gols com xurro (una mitjana de més de 3 per partit!), que n'encaixava pocs, que pressionava com si els hi anés la vida i que tiranitzava la pilota durant els partits.
Poca gent els creu, la veritat. Un equip que no sap perdre! On s'és vist! Tots els equips perden tard o d'hora... Totes les ratxes es trenquen i les de no-derrotes són les més fàcils de trencar.

Expliquen que un home de la casa que coneixia perfectament que es coïa dins i fora del vestidor va ser capaç d'agafar un equip desfet anímicament que havia llançat dues lligues seguides tenint els millors homes. Un equip que havia fet el ridícul al camp del màxim rival. Un equip que havia tocat el cel i que havia preferit baixar a l'infern.

Aquest home, que només havia entrenat el filial -sense contar els equips on havia jugat, n'era l'entrenador dins el camp- i que ni tan sols era el favorit de l'afició, havia tornar la il·lusió a l'afició en poc temps. Un home que sempre sabia què, com i quan havia de dir.

Expliquen que tenien el millor jugador del planeta. Un home que duia la pilota enganxada a la bota, un home que amb 20 anys ja havia imitat Maradona en els seus dos gols més coneguts: la Mà de Déu contra l'Espanyol i la millor jugada individual de la història contra el Getafe. Un home que era impossible de parar. Un home que tenia màgia, vaja.
Expliquen que aquest home, el millor del món vull dir, estava acompanyat per un jugador total que no es cansava mai, per un depredador que marcava a cada partit que jugava, per un cervell magnífic que portava el tempo dels partits, per un déu gairebé albí que feia el que volia amb la pilota als peus, per una màquina física que no deixava passar ningú i per tants altres cadascú amb quelcom especial.

Expliquen que aquest equip tenia una fam de guanyar horrorosa, que mossegava fins a l'ultim segon de l'ultim minut dels partits, que pressionaven com bojos, que volien guanyar-ho tot.
Això sí, no n'expliquen mai el final, com si faltés mitja temporada.


M'agradaria creure la història d'aquest equip invencible, de debò. Però és impossible i impensable que un equip sigui tan superior a la resta, oi?