Comiat, agraïment i invitació

Tanquem aquest blog.

Després de llargues hores de deliberació hem decidit tancar aquest blog que ja sigui per manca de temps, ganes, motivació o temes se'ns estava morint poc a poc.

Moltes gràcies, lector, pel teu temps i la teva paciència amb nosaltres.

Tot i això, aquest blog no mor sense passar el testimo a un altre projecte. Aquest cop no som dos, som uns quants més. Us convidem a passar per on, a partir d'ara, escriurem juntament amb uns quants companys més. Us hi esperem!

Tots cap al Racó!

racoesportiu.blogspot.com

Sense sorpreses

Dos partits molt igualats dijous i dues victòries senzilles el divendres ens deixen els quatre caps de sèrie a les semifinals de la Copa del Rei. El Power Electronics València (quin nom més lleig...) va guanyar amb disciplina i un toc de sort a l'Estudiantes en el partit més igualat dels quarts de final. Les queixes dels madrilenys per l'arbitratge no tenen gaire fonament un cop vista la repetició, encara que l'antiesportiva a Gabriel potser sí que sembla una mica massa dura, cosa que no justifica la reacció de l'ala-pivot ni la de Casimiro. Resultat, una antiesportiva, una tècnica, quatre tirs lliures pel València i possessió. Els nervis de la competició traeixen massa sovint.

El Cajasol per la seva banda va plantejar un partit molt dur, amb defenses molt ben preparades per frenar al Barça. Ho van aconseguir, però encara els falten un parell de fitxatges per optar a alguna cosa més que entrar a la Copa. Al final la qualitat individual va marcar la diferència en un partit francament lleig i poc espectacular però que reafirma la grandíssima feina que està fent Joan Plaza a Sevilla, revivint un equip que navegava en la mediocritat des de fa ja molts anys. L'equip de Xavi Pascual presenta molts dubtes. Espessor en atac, poca duresa defensiva i problemes en el rebot defensiu. Caldrà veure com reaccionen davant Kosta Perovic, que al partit de la Fontetat ja va atropellar al joc interior blaugrana.

El Baskonia va atropellar a un Bilbao Basket completament inexistent, amb greus problemes en la direcció de joc i en la defensa a base d'intensitat, velocitat i tir exterior. El Madrid per la seva banda, no va trobar oposició en un DKV que no cometria cap error si comencés a defensar una mica i a jugar a bàsquet, no a un concurs de triples. Al menys vem poder presenciar l'eclosió del jove txec Jelinek (No Jelenik, senyor Arseni...) i bons minuts de Josep Franch, Christian Eyenga i Pere Tomàs. Els falta un any de maduració, però estem assistint a l'embrió d'una altra gran Penya. Sempre que no es perdin pel camí...


Avui, València - Barça i Madrid - Caja Laboral. Em tiro a la piscina.

VBC - BAR : Victòria ajustada dels de Pascual

MAD - BSK: Guanyen els blancs amb de 7-10 punts

Temps de copa

És hora de Copa del Rei. Els vuit millors equips de l'ACB es troben a Bilbao en una orgia de basquetbol només superada per la Final Four de l'Eurolliga. És un cap de setmana en el que l'esport de la cistella pren una certa importància dins del panorama esportiu i es tracta de la copa més important de l'esport espanyol. Guanyar una copa és un èxit, també pel Barça i pel Madrid. La descafeinada copa futbolera queda molt lluny de l'emoció que ofereix l'ACB durant quatre dies durant els quals els dos millors equips jugaran tres partits. Comprimit, emocionant i competitiu. No hi ha Barça - Cultural Lleonesa el dia 3 de gener amb un fred que pela. Als quarts de final hi tenim Barça, Cajasol Sevilla, Real Madrid, DKV Joventut, Power Electronics València, Caja Laboral Baskonia, Asefa Estudiants i l'amfitrió, Bizkaia Bilbao Basket. Meravellós i per l'afortunat que ho pot presenciar en directe, és espectacular.

En aquest aspecte trobem el principal problema de la Copa del Rei: el preu dels abonaments. Cada any pugen més i la gran majoria de butxaques no poden assumir la despesa que suposa viatjar i gastar-se més de 100 euros en un abonament, i més en els temps que corren. A més, l'any passat hi va haver una àgria polèmica al voltant de les localitats VIP que poblaven els millors llocs del pavelló i que tanquen portes a molts aficionats del bàsquet per colocar-hi actors, presentadors, empresaris i altres personatges que van a lluïr més que a gaudir de bon bàsquet.

En qualsevol cas, centrant-nos en l'aspecte basquetbolístic hi veiem tres caps visibles als quals els toca l'etiqueta de favorits: Barça, Caja Laboral i Real Madrid.

Barça: Arrasa, atropella, desmonta, destrueix... I perd als finals ajustats. Xavi Pascual té una gran plantilla i l'està aprofitant bé tot convertint-la amb un corró que planxa rivals amb facilitat. Un joc interior físicament espectacular (Vázquez, Morris i Ndong) amb una referència de grandíssima qualitat com l'eslovè Lorbek i una bateria d'exteriors que pràcticament serien titulars en qualsevol equip de Top 16 de l'Eurolliga. Cal fer menció especial de la tripleta de bases, encapçalades pel prodigi Ricky Rubio, escortat per un base de nivell Final Four, Lakovic, i un físic privilegiat com Víctor Sada.

L'únic dubte que deixen és la capacitat de resoldre finals ajustats. Gran Canària, València, Partizan. Mirant enrere, recordem el Barça del triplet, que jugava un bàsquet lletgíssim, però eren capaços de decidir tots i cadascun dels partits que arribaven igualats al final. Evidentment és un gran equip, però quan no sempre es pot guanyar de 20, i menys en un torneig tan igualat com la Copa del Rei. Segur que Pascual haurà incidit molt en aquest aspecte i haurà preparat l'equip per aquest tipus de situacions i per això són els principals candidats al títol.

Madrid: Un mar de dubtes que està posant en evidència la pèssima planificació de la plantilla que han fet els directius i el tècnic. Tene possiblement el millor entrenador d'Europa, però la plantilla no permet jugar de cap manera al que vol jugar Messina. Han fitxat pràcticament un equip nou, fitxant estrelles consagrades a Europa i alguna promesa pel futur. El problema principal és que les estrelles estan en una forma física lamentable i la majoria estan en crisis constants de lesions i baixes formes que no permeten mantenir un ritme alt de joc durant tot el partit. A més, hi ha deficiències molt clares al lloc de 3 (Hansen està a les acaballes i no tenen cap 3 físic per parar alers alts) i al de 5 (Lavrinovic no pot jugar sempre i tampoc és un gran defensor mentre que la promesa que han fitxat, Ante Tomic, és tou i li falta madurar moltíssim).

Ara, un equip que compta amb la qualitat i l'experiència de Louis Bullock, Pablo Prigioni, Travis Hansen, Jorge Garbajosa i Darjus Lavrinovic sumat a la juventut i les ganes de Sergio Llull, Velickovic i Tomic no es pot menysprear. I menys en una competició a un partit. I encara menys si els entrena Ettore Messina.

Caja Laboral Baskonia: L'equip de Josean Querejeta s'ha sabut recuperar del cop de perdre a la gran majoria de les seves estrelles de la temporada passada i està aconseguint fer una gran temporada regular que ningú s'esperava quan a l'estiu van marxar Prigioni, Pete Mickael, Sergi Vidal i Igor Rakocevic. Això sí, quedava el millor pivot d'Europa, Tiago Splitter. Querejeta ha sabut remodelar la plantilla fitxant jugadors d'equips de perfil mitjà amb capacitat per passar a un altre nivell com Marcelinho Huertas, Pau Ribas, Lior Elyahu i Carl English. Han sabut sobreviure a la lesió de dos dels fitxatges "estrella" de la temporada, Walter Herrmann i Brad Oleson i ara mateix són segons a la lliga, a només una victòria del corró blaugrana.

Dusko Ivanovic segueix a la seva i l'estat de forma del seu Baskonia continua sent fantàstic i per tant són un equip perillosíssim que basa el seu joc en la intensitat, la defensa i la velocitat característiques del tècnic montenegrí i un jugador interior superlatiu com Splitter, que és dubte seriós per la Copa, però probablement superarà la contusió òssia que va patir fa 15 dies. Les manies d'Ivanovic continuen presents i l'israelià Elyahu ha estat apartat durant gran part de la temporada fins la lesió d'Splitter durant la qual ha fet molt bons partits. La reedició del cas Ersan Ilyasova. Però Dusko ja va guanyar la Copa l'any passat. Atenció.

Adéu, llegenda

Set Copes d'Europa, onze lligues i vuit copes del rei són un palmarès impensable per la majoria d'equips de qualsevol esport, però són tan sols una part del palmarès d'un dels mites més grans de l'handbol.
Setanta-un són els títols que té David Barrufet a casa seva, dels quals setanta els ha guanyat amb la samarreta del Barça i un, un campionat del món, amb la selecció espanyola. A més, té tres plates i un bronze en europeus i dos bronzes en Jocs Olímpics.
Barrufet és el darrer representant d'un dels millors equips de la història de l'esport, un equip que va guanyar sis copes d'Europa seguides amb remuntades heroiques en aquelles tardes màgiques del Palau. Fent parella a la porteria amb Svensson, la porteria del Barça va ser durant anys la millor coberta del món.

Amb 40 anys ha decidit retirar-se i ha decidit dir-ho ara per evitar problemes a l'equip i donar temps al club per trobar-li un substitut. Amb 40 anys deixa l'handbol una de les persones que ha fet més per l'handbol i un dels millors porters de la història d'aquest esport.
El Barça haurà de trobar un nou líder al vestuari, però no perdrà a Barrufet del tot ja que entrarà als serveis jurídics del club.

Moltes gràcies per tot, David. Adéu llegenda!

De cops de colze, nassos trencats i la testosterona de la premsa

Quin mal que fan aquestes setmanes sense futbol! 5 dies eterns cada setmana en els quals barcelonistes i madridistes no tenim gaire res més a fer que pensar en l'anterior partit. El problema és que quan les coses van bé pels dos equips: guanyen, juguen més o menys i van agafant avantatge per quan calgui deixar els millors per la Champions.

I com que no hi ha res més per omplir pàgines de diaris i hores de ràdio i televisió, doncs els mitjans estan aprofitant per portar fins a la vergonya aliena el cop de colze de Cristiano Ronaldo a Mtilinga en el partit de diumenge passat.
Avui ens hem llevat amb 4 portades dignes de la premsa groga britànica. Les de l'As i l'Sport són per fer un màster als periodistes del The Sun per ensenyar-los el que és tergiversar i fer demagògia barata. Marca (estranyament) i Mundo Deportivo estan un parell de graons per sota tot i que ho han intentat.

Personalment crec que el que va fer Cristiano era vermella i un o dos partits de suspensió (finalment ha sét dos partits) i punt. Al portuguès se li van inflar les parts, se li van creuar els cables, va deixar anar el braç i va tenir la mala sort de trencar-li el nas a Mtilinga. Res més.
Una jugada que si els àrbitres xiulessin com s'ha de fer no es veuria mai: si t'agafen al mig del camp és falta i targeta groga. Ni continuïtat, ni "sigan, sigan" ni res. El joc subterrani s'ha d'aturar.

Ni Cristiano és un assassí per deixar anar el braç, tot i que sóc del parer que sabia el que feia en tot moment, ni se'l persegueix per ser qui és.
Ara bé, comparar-ho amb la jugada de Messi i Marc Valiente és de jutjat de guàrdia. Ni Messi pretén agredir a Valiente, ni Mtilinga agafa durant tants metres a Cristiano.

En fi, que torni la Champions, si us plau!!!!

Els hereus de Hubbie Brown

A vegades els mitjans i els aficionats espanyols tenen una certa tendència a ficar la pota per pur patriotisme. En el cas de l'NBA encara és més flagrant. Potser és la llunyania, o el més absolut desconeixement, però la defensa irracional i la creació d'una espècie de super malvats que pretenen perjudicar sempre a tots els bons espanyolets que juguen a la lliga. La llista és llarguíssima: TJ Ford, Nate McMillan (aquest bon senyor, dues vegades), Brandon Roy, Kobe Bryant...

I els més recorrents: els Grizzlies. La institució sencera. L'entrenador, els jugadors, la directiva, els aficionats que impedien als Gasol i a Navarro convertir-se en referents a la lliga. El primer gran blanc de les crítiques dels mitjans espanyols va ser el gran Hubbie Brown. Un entrenador molt curiós, amb un sistema de rotacions que es basava en mantenir una intensitat molt alta durant tot el partit, limitant molt els minuts en pista tots els jugadors, fins i tot de l'estrella de l'equip. Evidentment es tractava d'un intent de limitar el potencial del bo d'en Pau i no sabia aprofitar-lo prou. Res, la classificació pel playoff i el guardó d'entrenador de l'any li van donar per altres interessos.

Les temporada següent, Mike Fratello tampoc els va aconseguir fer passar la primera ronda dels playoffs els i l'equip es va anar apagant mentre es reconstruïa fins que va arribar el traspàs de Pau als Lakers a canvi d'una bossa de patates i un refresc, pràcticament. Ni això no sabien fer bé, aquesta colla. Pobre Marc Gasol, que anava a parar allà amb uns jugadors que no passaven ni una pilota i s'ho tiraven tot. No arribarien mai de la vida a playoffs i seguirien al pou de la classificació.

Ara avancem la pel·lícula fins a l'actualitat. La bossa de patates s'ha convertit en un dels pivots més sòlids de la lliga que, paral·lelament a unes eleccions al draft prou encertades (un base correcte, un escorta espectacular i un pivot que encara no ha demostrat jugar a bàsquet. 1,5 de 3...) i a una progressió dels seus jugadors, converteix aquests Grizzlies en un candidat molt clar als playoffs, altre cop. Potser és que realment no eren tan inútils.

El sentiment general és que Rudy Gay no li passaria una bola ni a la seva àvia, que Conley no és exactament un base estrella, que Thabeet pot ser un dels grans bluffs de la història del draft i que Zach Randolph no defensa. Però què és això que els fa rondar el 50% de victòries, uns registres possibles només per a grans equips, conjuntats i sòlids? Possiblement les ganes de demostrar que existeixen, que són bons i que poden plantar cara a qualsevol equip de la gran lliga americana. I ho faran, si aconsegueixen evitar que res es torci.