Si pitjor, millor

El 14 de juny de 1982 Itàlia va jugar el seu primer partit del mundial a l'estadi de Balaídos, Vigo. Aquell partit va acabar 1-1 davant Polònia. Els partits contra Camerún i Perú no van ser gaire diferents: 1-1 i 0-0. És a dir, Itàlia va passar la primera fase d'un mundial sense guanyar un sol partit.
El 29 de juny Itàlia va guanyar el primer partit contra Argentina a Sarrià per 2-1. I aleshores va arribar la transformació. Diuen els que ho van veure que Itàlia va girar com un mitjó en el partit decisiu contra Brasil. Paolo Rossi, un home que va ser indultat per la justícia italiana just abans del mundial després de ser condemnat per un afer d'apostes il·legals, va fer un hat-trick maravellós que va deixar un dels millors Brasils de la història fora de les semis del mundial.
La semifinal davant Polònia i la final contra la RFA van ser simples tràmits: Itàlia era campiona del món.

Al cap de 24 anys, Itàlia tornava a començar un mundial amb els pitjors antecedents possibles: el Moggigate havia enviat la Juve a segona i estava a punt de duur pel mateix camí al Milan i la Lazio.
Van passar la primera fase de grups després de guanyar als EUA i Txèquia i empatar amb Ghana. Va passar els vuitens amb un penal més que dubtós (http://www.youtube.com/watch?v=l1kx8aOaSbA)al minut 93 contra Autràlia i va passar com si res fins a la final. Allà Zidane es va acomiadar com a futbolista de la pitjor manera gràcies a Matterazzi. I Itàlia va guanyar als penals.

Avui Itàlia ha fet el ridícul contra Brasil a Sud-Àfrica i ha quedat eliminada en benefici dels EUA. I és que Itàlia no sap guanyar si no té tots els problemes del món abans de la competició.

Aquest sí, aquest no,

L'estiu ha arribat i, per tant, la veda als fitxatges s'obre i comença el vall de noms per a tots els clubs. Des d'aquest petit racó intentaré fer una petita llista dels noms que han sonat per al Barça i de les necessitats que té aquest club per a afrontar una temporada amb 6 títols en joc i la missió gairebé impossible de guanyar-los tots.

Porteria

Sembla ser que Jorquera marxarà, cosa que provoca que Guardiola es quedi amb Valdés i Pinto. Diuen que vol un tercer porter i que no serà cap dels porters del filial.
Moyà ha sonat amb força. El porter del Mallorca té 25 anys i no vindria per ser l'etern suplent de Valdés sinó per disputar-li el lloc.
També ha sonat Sergio Asenjo, el jove porter del Valladolid és una aposta de futur ja que diuen que marcarà època. L'Atlético va semblar que ho tenia fet amb ell però al final no es va concretar res.

Defensa

Amb l'arribada d'Henrique i la possible recuperació de Milito sembla que no farà falta fitxar un central. Els laterals però són una altra història ja que ara com ara el Barça només té Alves i Abidal. Segons diuen, Bruno Saltor serà el substitut d'Alves. Al lateral esquerra han sonat diversos nomes, els que més força han tingut són Luis Filipe del Depor i Ashley Cole del Chelsea. Filipe té a favor que coneix la lliga i que només s'hauria d'adaptar al joc del Barça, Cole que ja sap el que és jugar en un equip gran i a Europa.

Mig del camp

Sense contar els noms de l'atac, és la zona que necessita més fitxatges de qualitat ja que amb la sortida de Guddy i la possible sortida de Hleb, quedarien 5 o 6 jugadors per 3 posicions i contant que hi ha Copa Africa, aquesta xifra es reduirà a 3 o 4 al mes de gener. Han sonat molts jugadors, possiblement els més il·lusionants són el Mascherano, jugador del Liverpool i possiblement el millor pivot defensiu del món tot i que fluix amb la pilota als peus, i De Rossi, de la Roma que seria una aposta segura. El problema de tots dos és el preu tot i que l'economia del Liverpool podria portar a Mascherano a Barcelona per un preu raonable.

Extrem

L'extrem dret és propietat de Messi amb Pedro o Hleb de suplents, ara bé, l'extrem esquerre necessita algú que pugui donar descans a Henry. El nom clau és Franck Ribéry. El francès, jugador del Bayern de Munic, ja ha demostrat que vol marxar de Baviera i el seu destí serà Madrid o Barcelona. Pel Barça és un home clau ja que ofereriria a la banda esuqerra una cosa semblant al que ofereix Messi a la dreta.

Davanter centre

És la posició més discutida del moment, la possibla baixa d'Eto'o obre un món de possibilitats: des d'un davanter tanc com Luca Toni fins a un de ràpid i tècnic com Villa passant per Llorente, Benzema, Forlán o Ibrahimovic. La meva opció personal seria Ibrahimovic, el suec és alt (1,91), fort, té xut de lluny i molt de gol; el seu cap és el principal problema. Aquesta posició serà la protagonista del gran culebrot de l'estiu a can Barça.

En fi, al setembre tot això serà història. Gaudim del vall de noms i il·lusionem-nos amb totes les opcions.

La soledat

LeBron James va fer el pitjor partit de tota la sèrie al sisè partit davant els Magic i la derrota dels Cavs va donar el tomb a una gesta que hagués pogut portar a l'aler més important de la dècada a convertir-se en una llegenda. Un jugador físicament privilegiat, un base en un cos de 2,06 capaç de moure's més ràpid que la gran majoria d'escortes baixos de la lliga i una força de la naturalesa atacant el cèrcol que no ha pogut sol contra tots. Ja va naufragar a les finals de l'any 2007 contra els Spurs de San Antonio però aquest cop semblava que havien aconseguit rodejar-lo d'un equip a la seva mida, a diferència dels quatre arreplegats que tenia quan va arribar a les primeres finals.

A l'hora de la veritat ha resultat trobar-se molt més sol del que semblava. L'escuder de luxe que els Cavaliers van portar per ajudar-lo en l'anotació, Mo Williams, s'ha amagat de manera esperpèntica durant tot el playoff i ningú ha agafat la responsabilitat d'ajudar LeBron a estirar de l'equip. La sagnia interior ha resultat ser absolutament devastadora pels interessos de l'equip d'Ohio, que veia com els anys d'Ilgauskas i Wallace, les limitacions de Varejao i la falta de profunditat de banqueta no podien respondre al joc ràpid, àgil i obert dels Magic ni, a la vegada, eren capaços de frenar a la bèstia Howard. Delonte West feia el que podia per ajudar, però no era suficient mentre el tirador Gibson s'enfosava cada cop més al fons de la banqueta.

Però els Cavs es van plantar a la final de conferència sense haver perdut cap partit. LeBron dominava: anotava, asistia, rebotava, taponava i semblava un Déu aterrat a la terra per guiar a les noves generacions basquetbolístiques com només un altre 23, els dels Bulls, havia fet uns quants (cada cop més) anys abans. James ha millorat molt el seu tir exterior i això ha afegit una arma més al seu poderós joc ofensiu fins a fer-lo absolutament imparable. Els seus percentatges són simplement espectaculars i és el jugador amb més facilitat per fer triples dobles de tota la lliga. Una màquina. El problema és que el Déu del basquetbol és rebec, i s'entesta en no deixar que un sol jugador s'endugui la glòria. Magic tenia a Jabbar i Worthy entre molts d'altres, Bird a McHale i companyia, Jordan tenia Pippen, O'neal tenia a Kobe, Duncan a Ginobili i Parker. LeBron té a un tirador irregular que ha demostrat no servir en moments calents, una parella de pivots lenta i rígida i algun jugador de fons de banqueta.

Ara per ara, el futur de LeBron és incert. Qualsevol equip que compti amb ell és candidat immediat a l'anell, però suposo que ha vist que sense un bon equip al seu voltant, no aconseguirà mai un anell. Els playoffs són molt llargs i hi ha moments en que un sol home no arriba a acaparar-ho tot. L'any que ve acaba contracte i podria anar a l'agència lliure per poder elegir un destí que, ara sí, el porti o la glòria o bé continuar als Cavs per fer-los campions. Sigui quina sigui la seva elecció, esperem pel bé de la memòria basquetbolística, que l'encerti.