Torna l'espectacle

Senyores i senyors, nens i nenes per fi torna. Des de mitjans de desembre que l'esperaven i per fi, avui 24 de febrer, torna la Champions. A 3/4 de 9 a Lió, Londres, Madrid i Milà tornarà a sonar l'himne de la Champions League.

Intentaré fer un petit anàlisi dels partits que es jugaran entre avui i demà.

Arsenal - Roma

Cap dels dos equips passa el seu millor moment i tots dos patiran per entrar a la Champions l'any vinent.
L'Arsenal està notant massa l'absència de Cesc Fàbregas (lesionat), Hleb i Flamini (ambdós venuts l'estiu passat) al mig del camp. No té cap jugador realment determinant, Adebayor està confirmant que la temporada passada va ser el seu (únic?) gran any, Van Persie té massa poc cap per ser una gran estrella i la resta de jugadors del davant són massa joves per llançar-se l'equip a l'esquena.
La Roma tampoc és l'equip que fa anys va maravellar Europa jugant sense un davanter centre clar. Francesco Totti ja no és aquell jugador que feia el que volia amb la pilota als peus, l'edat i les lesions - té una cama plena de claus - pesen massa.

El meu favorit? La Roma per dues raons: perquè són més vells i perquè són italians.


Atlético - Porto

Qui és millor, el quart de la lliga espanyola o el campió de la portuguesa?

Agüero i Forlán fa mesos que no funcionen i sense ells, l'Atlético no funciona. En poc més d'un mes van passar de lluitar per la segona posició a la lliga a estar fora de les posicions de UEFA.
El Porto és un clàssic d'aquestes rondes, però no de les següents. L'any de Mourinho i Deco va ser la seva - enorme - excepció.

El meu favorit? El Porto per jugar la tornada a casa.

Inter de Milà - Manchester United

La millor eliminatòria que ens va deparar el sorteig sense cap mena de dubte, una delícia pels sentits. El tirà de la lliga italiana des del Moggigate contra l'actual campió de gairebé tot el que va jugar la temporada passada. Futbol italià contra futbol anglès. Catenaccio contra atac. Mourinho contra Fergusson.

L'Inter es passeja per la seva lliga però fa dècades que no fa res a Europa, aquest any pot ser el seu any si Zlatan, Adriano i companyia no perden els papers.
El United va començar fluix la temporada però poc a poc s'ha entonat i ja és lider de la Premier amb 5 punts d'avantatge.

El meu favorit? Qualsevol dels dos, el que pugui imposar el seu futbol.

Olimpique de Lió - Barça

A priori l'eliminatòria més desigualada.
Els francesos ja no dominen a la Ligue 1 com en els 7 anys anteriors. No se sap ben bé si és que els altres han millorat o els Juninho, Benzema i companyia s'han cansat de guanyar.
Els catalans ja no són l'equip imparable de fa 2 mesos i a més encadenen dos mals resultats seguits. Ara bé, si poden fer el seu joc, poden tancar l'eliminatòria aquesta nit mateix.

El meu favorit? El Barça. I no ho dic jo, ho diu mitja Europa.


Chelsea - Juventus

Un altre duel estelar tot i que cap dels dos està entre els favorits per guanyar la Champions.
El Chelsea no aconsegueix que Stanford Bridge torni a ser aquell camp inexpugnable al qual només hi guanyaven - i patint - els grans campions. En canvi té molt menys problemes fora de casa.
La Juve no té grans estrelles més enllà de les velles glòries com Buffon, Nedved o del Piero; però les velles glòries turineses tenen més ofici que ningú i fent el que la Juve sap fer - treballar, treballar i treballar - poden fer molt mal.

El meu favorit? El Chelsea si aconsegueix no perdre a Londres.
Madrid - Liverpool

Una altra eliminatòria igualada, els segons de les lligues espanyola i anglesa tenen Europa com a taula de salvació si ManU i Barça no fallen.
El Madrid ja no és el pseudoequip de fa 2 mesos, de la mà de Juande Ramos torna a fer veure que juga a alguna cosa i duu 8 victòries seguides. L'eliminatòria contra els anglesos és la prova de foc, si la passen poden optar a tot.
L'Spanish Liverpool ha perdut el liderat i depèn massa de Fernando Torres, però la tornada de Gerrard als camps pot fer que recuperin el ritme.

El meu favorit? El Liverpool. El Madrid fa massa que no juga dos partits per setmana i els pot pesar l'esforç jugant com juguen amb menys de 15 jugadors de la plantilla.

Sporting de Portugal - Bayern de Munich

Una altra eliminatòria desigualada sobre el paper.
Poca cosa es pot dir d'un equip que va rebre 7 gols en els 2 partits contra el Barça a la lligueta i que segurament va passar ronda gràcies als pontentíssims rivals que va tenir (Basilea i Shaktar).
El Bayern ha deixat de ser aquell equip imparable a Alemanya (és 4rt a 4 punts del líder) i ja no fa tanta por com abans, tot i això cal tenir-lo en compte ja que et pot donar un ensurt en un moment donat.

El meu favorit? El Bayern, sense cap mena de dubtes.


Villareal - Panathinaikos

Lluita desigual a priori però que l'infern grec pot igualar.
El Villareal està patint per mantenir la seva plaça europea a la lliga espanyola, però té qualitat suficient per passar l'eliminatòria.
El segon equip amb més títols a Grècia dependrà de la seva afició per intentar passar una eliminatòria que, en principi, tenen molt difícil.

El meu favorit? El Villareal, tot i l'olla a pressió que és l'Estadi Olímpic d'Atenes.

La cursa per fugir de la crisi

La temporada del motor més convulsa dels últims anys dóna els seus primers passos. Són dubitatius i insegurs però l'espectacle ha de continuar. La crisi ha afectat violentament el món del motor i ha provocat un huracà que ha deixat molt poques escuderies dretes. Una a una han anat caient i autèntics històrics de la gasolina han hagut de deixar la competició a causa dels problemes econòmics. Els patrocinadors redueixen les seves inversions i fins i tot retiren el seu patrocini. Quan s'ha d'apretar el cinturó, les empreses eliminen els costos més superflus.

Els primers de començar han estat els ral·lis. Un campionat desorganitzat i inestable que es manté miraculosament a punt de caure pel precipici. Els organitzadors no saben si tindran ral·lis cada any o no i els equips han anat despareixent fins deixar un panorama desolador. Citroën i Ford són les dues úniques marques que segueixen endavant i la temporada es perfila com un duel entre els dos caps de files: Sebastien Loeb i Mikko Hirvonen.

A la Fòrmula 1, la retallada de costos salvatge propugnada per Bernie Ecclestone no està aconseguint salvar tots els equips. Les innovacions tecnològiques per homogeneïtzar els vehicles i fer-los més barats no han ajudat prou Honda, que s'ha retirat de la competició. Els equips estan patint per adaptar-se a la nova reglamentació i el KERS (un sistema per corregir l'energia cinètica que és clau pel funcionament del cotxe) ja està donant problemes als equips. Es presenta una temporada oberta a qui sigui capaç d'adaptar-se més ràpidament i la incertesa vola sobre la cita de Melbourne, on finalment es veurà on és cada equip.

El motociclisme va ser dels primers en rebre la sotragada de la crisi quan Kawasaki va anunciar la seva retirada del Mundial. Pel que sembla no cal patir per la salud d'aquesta competició, per tant els favorits de l'any passat continuen encapçalant les apostes. Valentino Rossi persegueix altre cop el títol com la primera vegada, Stoner sembla que tornarà a ser competitiu, Pedrosa podria donar el pas definitiu per optar al títol i caldrà veure si Lorenzo és capaç de controlar el seu cap i calmar-se a la pista.

Per últim, el campionat 'outsider' del món de l'automovilisme, l'infravaloradíssim DTM, torna a presentar-se apassionant. Des de fa uns anys, el campionat alemany de turismes és un duel entre Mercedes i Audi quan Opel es va retirar després d'anys d'ostracisme a la meitat de la graella. El DTM és ple de pilots experimentats, gats vells que no dubten a fer qualsevol cosa per endur-se una cursa, barrejats amb joves prometedors que volen saltar a la Fòrmula 1. Dos exemples que convergeixen a l'equip Mercedes oficial: Ralf Schumacher i Paul Di Resta. El primer està acabant la seva carrera esportiva al seu país i el segon és un jove pilot escocès que va irrompre amb una força inusitada al campionat amb un cotxe de l'any anterior davant dels equips oficials. Realment, és un campionat que val la pena.

A més d'això, no es pot deixar de nombrar certàmens com la Fòrmula 3, la GP2, el Mundial de Turismes, les LeMans Series... El món de la benzina és complex i apassionant.

L'equip que no sabia perdre

Expliquen els més vells del poble que fa molt, molt de temps va existir un equip que no sabia perdre. Menteixo, sí que en sabien, ho van fer en el seu primer partit, però des de llavors se'n van oblidar.
Diuen que era un equip imparable, que marcava gols com xurro (una mitjana de més de 3 per partit!), que n'encaixava pocs, que pressionava com si els hi anés la vida i que tiranitzava la pilota durant els partits.
Poca gent els creu, la veritat. Un equip que no sap perdre! On s'és vist! Tots els equips perden tard o d'hora... Totes les ratxes es trenquen i les de no-derrotes són les més fàcils de trencar.

Expliquen que un home de la casa que coneixia perfectament que es coïa dins i fora del vestidor va ser capaç d'agafar un equip desfet anímicament que havia llançat dues lligues seguides tenint els millors homes. Un equip que havia fet el ridícul al camp del màxim rival. Un equip que havia tocat el cel i que havia preferit baixar a l'infern.

Aquest home, que només havia entrenat el filial -sense contar els equips on havia jugat, n'era l'entrenador dins el camp- i que ni tan sols era el favorit de l'afició, havia tornar la il·lusió a l'afició en poc temps. Un home que sempre sabia què, com i quan havia de dir.

Expliquen que tenien el millor jugador del planeta. Un home que duia la pilota enganxada a la bota, un home que amb 20 anys ja havia imitat Maradona en els seus dos gols més coneguts: la Mà de Déu contra l'Espanyol i la millor jugada individual de la història contra el Getafe. Un home que era impossible de parar. Un home que tenia màgia, vaja.
Expliquen que aquest home, el millor del món vull dir, estava acompanyat per un jugador total que no es cansava mai, per un depredador que marcava a cada partit que jugava, per un cervell magnífic que portava el tempo dels partits, per un déu gairebé albí que feia el que volia amb la pilota als peus, per una màquina física que no deixava passar ningú i per tants altres cadascú amb quelcom especial.

Expliquen que aquest equip tenia una fam de guanyar horrorosa, que mossegava fins a l'ultim segon de l'ultim minut dels partits, que pressionaven com bojos, que volien guanyar-ho tot.
Això sí, no n'expliquen mai el final, com si faltés mitja temporada.


M'agradaria creure la història d'aquest equip invencible, de debò. Però és impossible i impensable que un equip sigui tan superior a la resta, oi?