divendres, 24 d’abril de 2009

Where ¿amazing? happens


Arriba l’època en la que s’aixequen veus crítiques i declaracions escèptiques amb el funcionament de l’NBA. Les últimes han estat d’Andrés Nocioni, aler dels Sacrament Kings quees queixava al diari argentí “Olé” que el seu equip no funcionava perquè, a part de tenir una plantilla jove i fluixa, l’equip no jugava a res. Ja fa un mes que va acabar el període de traspassos, just després de l’All Star de Phoenix. Cada equip ja ha fet el que havia de fer al mercat de fitxatges i les plantilles ja estan definides. Els equips que no opten a playoffs ja no és juguen res: a la NBA no hi ha descens, i els seus partits semblen més costellades que competició. Però encara hi ha una classe inferior dins l’estructura de la lliga: els equips que saben de bon principi que no es juguen res. Són equips en reconstrucció, o bé plens de lesions, als quals no els importa perdre. Els entrenadors fan que l’equip jugui només pels joves de l’equip, suposadament perquè progressin, i oblida completament el resultat. En general, pel que estem acostumats aquí, en el que els equips anomenats “grans” guanyen sempre, costa una mica d’entendre tants alts i baixos en la classificació però els americans ho troben ben normal. Algú s’imagina al Barça o al Madrid perdent expressament?

I és que a l’NBA perdre molt té premi. El sistema de competició estableix que els pitjors equips de la lliga tindran una millor posició al draft de la temporada següent que els permetrà obtenir una estrella universitària. Per altra banda, si tenen un equip amb jugadors que acabin contracte o que cobrin poc (i per tant, no siguin grans jugadors) significa que l’espai salarial augmentarà i, per tant, podran fitxar un gran agent lliure. El punt mig no serveix per res: o lluites pel títol o intentes perdre el màxim possible. La idea del límit salarial igual per tothom fa que tots els equips tinguin les mateixes possibilitats i que, quan s’acaba un cicle perquè els jugadors importants es retiren, calgui tornar a construir l’equip des del principi. És la conseqüència també, a part del sistema de competició, de la idea d’ampliar la lliga fins a 30 equips, cosa que augment de manera alarmant la quantitat d’equips mediocres a causa de que el talent està molt més repartit entre els equips i molts més jugadors de baixa qualitat troben lloc a la lliga.

Per això, juguen a perdre o, com a mínim, no van a guanyar els partits per aconseguir una elecció alta al draft de l’any següent. No és el cas més flagrant del que a Estats Units anomenen , és a dir, jugar a perdre. L’any passat els Heat van allargar misteriosament una lesió de Dwyane Wade i van aconseguir el número 2 del draft, en el que van elegir a una estrella universitària com Michael Beasley. Si anem més enrere trobem dos casos que van crear molta controvèrsia a la lliga: la temporada 96/97 els San Antonio Spurs es van deixar perdre clamorosament per aconseguir el número 1 del draft i elegir Tim Duncan mentre que a la temporada 2002/2003, els Cleveland Cavaliers van fer una temporada lamentable intencionadament per aconseguir a LeBron James. Sens dubte, als dos els ha sortit bé la jugada i aquests casos confirmen clarament que la temporada regular a l’NBA no és ni molt menys tan important com a les lligues europees, que el que importa de veritat és el playoff pels grans equips i el draft pels petits. Els aficionats dels equips de la zona baixa veuen perdre el seu equip una i altra vegada sense cap intenció de guanyar i les franquícies perden diners inútilment durant les reconstruccions. Panorames desoladors als pavellons, partits infumables i jugadors cobrant milions i milions per no jugar a res. És la cara fosca de l’NBA i ningú sembla interessat a arreglar-ho.