Robinho, o la necessitat de purgar la culpa

Henry ja encara els darrers (darrer?) anys de la seva carrera esportiva. Aquell home capaç de deixar mitjanies com Zanetti i Carragher a l’alçada d’un juvenil i de demanar si n’hi ha prou a l’àrbitre després de marcar la mateixa falta dos cops, ha passat a ser una ombra del que era i ja no pot tenir la pressió de ser l’extrem esquerre titular en un equip en el qual sortir de 4-3-3 és poc menys que una heretgia. Iniesta és Iniesta i jugarà bé posin on el posin, però on ho fa millor és com a interior i fer-lo jugar d’extrem és perdre la seva millor virtut: el canvi de ritme que va donar a Eto’o el primer gol a Roma.

El Barça necessita un extrem gairebé tant com necessitava a Guardiola fa un any i mig (que Pep perdoni la gosadia dels qui creien que Mourinho era millor). I aquest extrem serà Robinho. O almenys ho serà si les apostes tenen raó. La pregunta és: Robinho fins quan? Cedit fins al juny i aleshores ja veurem? O el fitxem ara i avall?

Cal recordar els dos últims traspassos del Fill de Déu: va arribar i marxar del Madrid de la mateixa manera, és a dir, comportant-se com un nen malcriat i duen la situació al límit fins aconseguir el traspàs. Ara com ara, i a manca d’un mes i mig pel mercat d’hivern, Robinho encara no ha declarat obertament que vol marxar de Manchester. El dia que ho faci haurà signat la seva defunció com a jugador blaugrana, al Barça no s’hi juga – o almenys no principalment – pels diners. Al Barça s’hi juga per amor a un esport i a un estil de joc determinat. Tampoc s’hi juga per ser el millor del món, s’hi juga per fer de l’equip el millor del món. Al Barça l’individu està per sota del col·lectiu.

Probablement Robinho és un dels pocs jugadors que pot entendre la filosofia de joc de Guardiola en pocs dies. El seu pas per la lliga espanyola, la seva posició al camp i el seu estil de joc són condicions bàsiques per un home que hauria d’aprendre a jugar en un equip únic en el moment en el qual es decideix la temporada. Qualsevol fitxatge d’hivern no es podrà permetre el temps d’adaptació bàsic que necessita un jugador. I encara se’l podrà permetre menys si ha de ser titular, o jugar un de cada dos partits, en un equip que ha d’intentar fer l’impossible repetint el triplet o, com a mínim, el títol de campions d’Europa.

A favor seu Robinho té el morbo de veure un jugador que va marxar del Madrid com va marxar lluitant per arribar a la final del Bernabéu amb la samarreta blaugrana. En contra, la imatge d’amant de la nit que tan poc agrada a Barcelona després de l’experiència amb Ronaldinho i el fet d’haver de demostrar des del primer minut que pot ser l’extrem titular del Barça en els propers anys. Els més optimistes creuen que una davantera Robinho-Zlatan-Messi faria meravelles; els més pessimistes recorden que també n’havien de fer la davantera Ronaldinho-Eto’o-Henry-Messi i va passar el que va passar.

Per tant, i en el benentès que Robinho no sortirà del City com va sortir del Santos i el Madrid, si ve haurà de demostrar que no és un nen mimat, que la nit ja no l’atrau i que és de l’estirp de brasilers a la qual pertany Alves i no a la de Ronaldinho o Edmílson.

Si ve, que vingui cedit. Que tingui la necessitat de demostrar que pot ser un professional del futbol i no un simple assalariat. I que, com a mínim durant mig any, hagi de posar les necessitats de l’equip per davant de les pròpies. Si és capaç d’aconseguir-ho i d’interioritzar-ho en el seu adn, benvingut sigui. Si no ho pot fer, hi ha jugadors que valen 40 milions d’Euros més necessaris (Cesc Fàbregas) i jugadors més prometedors en la seva posició (Luis Suárez) que, com a mínim, no tindrien l’etiqueta de mercenari gravada al front.

Siemprrrre positifo

Ho dic aquí, solemnement i sense embuts: em declaro admirador absolut i seguidor irreductible de Louis Van Gaal. Sí, sí, contra tot i contra tothom. La llibreta i la cara de totxo formen part del meu ideal futbolístic i la veritat és que no sembla que l'hagin d'abandonar mai. D'acord que és un personatge força especial, però mai es podrà negar que és un fanàtic absolut de les seves idees i els seus principis són inamovibles com la pedra més pesant. Només ell és capaç de substituïr a Luca Toni per Van Buyten quan el seu equip està perdent i falten 20 minuts per acabar el partit; i de fer jugar Robben els 90 minuts en partits decidits; pretendre guanyar la lliga amb un trivot màgic format per Van Bommel, Tymoschuk i Schweinsteiger; enganxar Rivaldo a la banda i fitxar milions holandesos que fracassen estrepitosament cada cop que entrena a l'estranger.

Però amb temps per treballar ha demostrat que és capaç d'aportar resultats. No ha estat mai un amant del joc alegre i la llibertat creativa, però tampoc es pot dir que els seus equips practiquin un joc vomitiu. Amb el Barça va guanyar dues lligues, va convertir l'AZ en un equip punter d'Holanda i va guanyar una copa d'Europa amb un Ajax plagat de barbamecs. També ha fracassat alguna vegada, però tots els entrenadors ho fan. I el que no se li pot negar és que mai va renunciar a les seves idees. Agressivitat, força física, disciplina i pedrera.

Als seus 58 anys ha acceptat un repte que pot resultar definitiu en la seva carrera d'entrenador. I de moment, les coses no li van gaire bé. El seu Bayern no aconsegueix arrancar el vol i els resultats no el recolzen. La seva relació amb els periodistes no l'ajuda gaire i el seu tarannà fa que no caigui simpàtic a l'afició. Però Van Gaal és Van Gaal, i morirà amb les seves idees. I si al final tot surt malament, haurà deixat un llegat molt important en el futur del club. Concretament dos. I amb nom i cognoms: Holger Badstuber i Thomas Müller. Dos joves que han començat des de bon principi a l'onze titular i estan demostrant que no són precisament la pota que coixeja a la taula bavaresa. Si al final no se'n surt, sempre es recordarà l'holandès com l'home que va fer debutar i va fer créixer com a jugadors a Badstuber i Müller. Com Xavi. I Kluivert. I tants d'altres.

Ah. I Van Buyten va aconseguir el gol de la victòria. Geni, Louis.

Bojos maravellosos

Què en seria del futbol sense aquells homes, bojos del tot, que de tant en tant recorden que la pilota es pot tocar amb qualsevol part del cos tret dels braços i les mans?
Què en seria del futbol sense aquells homes, bojos del tot, que s'inventen una nova manera de fer arribar la pilota allà on volen?

Kubala, el gran Kubala, va aconseguir dues coses: fer petit el camp de Les Corts i ensenyar al públic què era un xut amb afecte.
Pelé va fer creure per uns instants en els regats sense tocar la pilota en el millor no-gol de la història. (per qui no el tingui en ment: passada llarga que lluiten Pelé i el porter. Pelé fa una finta cap a la pilota per, tot seguit, deixar-la passar i fer passar al porter, desolat i perdut, entre ell i la pilota. Pelé la rep a la frontal, escorat a la dreta amb la porteria totalment buida. Hi arriba desequilibrat i la pilota acaba sortint fora, llepant el pal esquerre.)
Maradona va utilitzar la zona prohibida per enfonsar Anglaterra sencera.
Laudrup cuinava alta gastronomia fent croquetes partit rere partit.
Romario feia bona la dita que córrer és de covards. Perquè fer-ho si la pilota ho pot fer per tu?
Ronaldinho ens va ensenyar a fer servir l'esquena per assistir. No cal girar-se per fer arribar bé una pilota!

I aquest cap de setmana passat, dues delicatessen :

La primera al Camp Nou. Zlatan Ibrahimovic. Cinturó negre de taekwondo. Suec. Del llinatge dels genis bojos (o era dels bojos genials?). La pilota als peus, entre 5 defenses. La trepitja, mira i amb un toc amb el tacó de la bota la fa arribar a Pedro perquè marqui. Espectacular. Ooooooh d'admiració d'un estadi acostumat als grans gestos tècnics. Benvinguda al món assistència d'esperó!

La segona al Vicente Calderón. Maxi Rodróguez. Argentí. Centrada cap a ell, que és a la frontal, des de la banda esquerra de l'atac. Salta per rebre, mentrestant veu al Kun que es mou de cara a barraca. No la rep. Amb el pit assiteix cap al Kun, el salvador del seu equip, que no pot arribar a empatar contra el rival de la ciutat. Mala sort pel Kun. Benvinguda al món assistència de pit!


No hi ha futbol sense el gol. No hi ha gol sense l'assitència. Que visquin els passadors! Per a ells tota la glòria! Que visquin aquests bojos maravellosos que prefereixen donar el plaer de marcar a un altre!

Aquell home estrany

És allà, sol, mirant al cel i aixecant els braços. Prop dels tres pals que li fan alhora de casa i de presó. I allà continuarà passi el que passi. Poques vegades, per no dir cap, s'allunya d'aquest punt maleït que té davant. Però tot i això és el jugador amb més responsabilitat de l'equip. Si ell falla, l'equip perd. No pot fallar. I continua allà, sol, mirant al cel i aixecant els braços.

Quan l'1 de setembre de 2002 el Barça sortia amb un jove porter de només 20 anys, el public del Camp Nou va arrufar el nas. Feia massa poc que un tal Pepe Reina havia passat amb mal peu per les porteries culés i ara apareixia aquell noi, Víctor Valdés.

Aquell jove va ser capaç d'encarar-se a tot un Louis Van Gaal deixant d'anar a entrenar quan l'holandès el va enviar de tornada a segona B per vès a saber què. Aquest fet va fer que Valdés estigués amb un peu fora el club però Joan Gaspart ho va fer bé, estranyament, i ho va evitar.
Poc a poc es va anar consolidant a la porteria blaugrana fins a ser indiscutible.

Amb ell a la porteria el Barça ha guanyat 3 lligues i 2 copes d'Europa entre altres títols, sent decisiu en les dues Champions aconseguides. A més, ell ha aconseguit 2 trofeus Zamora.

Estranyament, però, Valdés no ha estat mai convocat per la selecció espanyola.
És cert que l'ombra d'Iker Casillas és molt allargada i que Valdés està mig esglaó per sota ara com ara del porter madridista, però no té res a envejar a homes com Palop, Reina o Diego López.

És el millor del món en els u contra u i dels millors amb la pilota als peus. A més té personalitat, sap manar la defensa i és ràpid en les sortides. El seu únic punt negre és el joc per alt, de fer se sol quedar sota els pals en els corners esperant la rematada.
Tot i això el millor de Valdés és la seva capacitat de concentració. Pocs porters al món poden estar-se 89 minuts sense tocar la pilota i fer una aturada de mèrit en l'única ocasió que té el rival. A més és capaç d'aguantar la pressió d'una porteria que s'ha menjat gent com Dutruel, Bonano, Rustu o el propi Reina.

I és que Valdés és el millor porter del món per a aquest el Barça. Un lloc on els porters tenen poca feina però l'han de fer perfecte. A més han de saber jugar amb els peus com si fos un migcampista i tenir la velocitat d'un extrem.
Tot i això, quan l'equip perd, tothom se'l mira amb lupa i quan l'equip guanya ningú el recorda. Aquesta deu ser el seu malefici: ser l'oblidat quan les coses van bé.

Beneït siguis, Loco

Minut 93 de partit. Argentina i Perú empaten a 1 a la Monumental de River després que Perú hagi empatat al 90. Tal i com estan les coses, Argentina està fora del mundial de Sud-Àfrica.
Corner a la banda dreta favorable a Argentina. Després de diversos rebots la pilota acaba als peus d'un home de 35 anys que sota una pluja torrencial envia la pilota al fons de la xarxa, fa explotar la Monumental i permet a Argentina seguir somniant.
Aquest homes és Martín Palermo de professió, davanter; de vocació, boig.

En 18 anys jugant al màxim nivell ha fet 226 gols. Una xifra molt respectable. Però repassem-ne uns quants:

- El seu gol numero 100 el va fer amb els lligaments del genoll trencats. Quan per fi es va recuperar va eliminar a River de les semifinals de la Libertadores amb un gol a l'últim minut.

- Gol davant de River penjat, literalment, del travesser.

- Penal marcat xutant amb les dues cames. Aquest gol té trampa, va relliscar en el moment de xutar.

- Gol de cap des de 39 metres, segons diuen, récord guiness.

Però bé, si li diuen el Loco Palermo no és només per això. És l'únic home del món capaç de treure de polleguera a Chilavert i Verón, de celebrar un gol baixant-se els pantalons o de fer-se odiar per la seva antiga afició celebrant un gol al seu antic camp com si fos la darrera cosa que faria a la vida.

Després del gol davant de Perú una cosa està clara: si Argentina es classifica pel Muncial, Martín Palermo serà a Sud-Àfrica. Sort! el futbol és molt més divertit amb bojos sobre el camp.

Un somni en blau cel

El complexe d'inferioritat sempre ha estat present en el món del futbol. A les ciutats amb més d'un equip, el germà petit sempre pateix a l'ombra del gran, que és qui s'endú la glòria, els diners, i els aficionats casuals. Això crea una certa sensació d'unitat entre l'afició del petit i les victòries, per minces que siguin, se celebren com si fossin finals. Canviar aquesta tendència és pràcticament impossible per mitjans propis, encara que estem assistint a un fenòmen que està aconseguint girar la truita futbolística a una velocitat imparable: els milionaris. El recent cas del Chelsea i la seva entrada fulgurant a la zona noble de la jerarquia futbolística europea ha obert el camí per molts, i majoritàriament desafortunats, milionaris que han intentat convertir un club tradicionalment perdedor en un campió de tot. L'últim exemple que ha sacsejat el planeta futbol és el Manchester City.

La veritat és que els pobres sky blues no han tingut gens de sort. Primer els va tocar Thaksin Shinawatra, obscuríssim president del sudest asiàtic condemnat més tard per delictes estranys. I a finals d'Agost de l'any passat, un misteriós grup inversor relacionat amb algun d'aquests emirats il·localizatbles del golf pèrsic va adquirir el club. I van entrar amb els tancs. Oferta de 40 milions per Robinho i l'habilidós extrem brasiler va canviar la primera fila europea pel City of Manchester. Només quedaven poques hores per acabar el termini i els nostres intrèpids àrabs no van tenir temps de canviar res més. Quan han tingut temps, han demostrat que hi van seriosament i que no es plantegen fitxar només defenses i davanters á la Florentino i que estan fent les coses ben fetes. Milions i milions que han repartit per tot arreu que, cal reconèixer-ne el mèrit, han tapat molts forats en clubs necessitats de diners urgentment.

Shay Given, Kolo Touré, Micah Richards, Nedum Onuoha, Gareth Barry, Vincent Kompany, Emmanuel Adebayor, Carlos Tévez, Roque Santa Cruz... Gairebé res, escolti'm. Mark Hughes a la banqueta, davanter del Manchester United i entrenador contradictòriament defensiu, però ordenat i amb sentit comú. Es pot pensar que tot sortirà malament, però la construcció de la plantilla i el compromís dels jugadors va fer que el City comencés atropellant els rivals. El pas de les jornades l'han anat recol·locant i ara es troben quarts darrere el reviscut Tottenham, que sembla haver trobat per fi el començament de temporada que necessitaven per aconseguir els seus objectius. A més, van perdre desgraciadament el partit més espectacular des de la semifinal del Mundial entre Alemanya i Italia contra el Manchester United a Old Trafford. Ara per ara, l'equip té molt bona pinta, però han de trobar la consistència que els farà grans, i això només s'aconsegueix a base de temps i feina. Segurament aquesta temporada només es classificaran per Europa, però pot ser el trampolí que els porti a la glòria. Si els nostre amics pèrsics són capaços de cultivar la paciència necessària per formar un equip campió els aficionats del City poden tenir per fi una raó per mirar-se els aficionats del United per sobre l'espatlla. Si segueixen la filosofia de Jesús Gil i es tornen bojos, l'estadi de la ciutat de Manchester viurà un d'aquells vodevils que amenacen amb EMPASSAR-SE (sí, TV3, empassar-se, no tragar-se) a la majoria dels pobres jugadors i entrenadors desgraciats per passin per allà.

And the winner is.... RIO!

Les primeres de caure van ser Doha i Praga. I després han vingut Chicago, Tokio i, finalment, Madrid. Rio de Janiero ha estat la vencedora de la cura pels Jocs Olímpics de l'any 2016.
I és que Rio era la màxima favorita per endur-se el premi: mai cap ciutat de l'Amèrica del Sud havia organitzat uns jocs. A més, Chicago tenia la mala - i propera- experiència d'Atlanta '96, Tokio la molt propera Pekin '08 i Madrid tenia Londres '12 i Barcelona '92.

Així doncs, Rio de Janeiro '16 vindrà precedida del Mundial de Futbol de l'any 2014. Dos esdeveniments de soble tall: si bé posaran el Brasil a primera plana mundial durant molt temps, també posaran a prova la capacitat del país més ric d'Amèrica del Sud de poder organitzar els dos esdeveniments esportius més importants del planeta esport.