El complexe d'inferioritat sempre ha estat present en el món del futbol. A les ciutats amb més d'un equip, el germà petit sempre pateix a l'ombra del gran, que és qui s'endú la glòria, els diners, i els aficionats casuals. Això crea una certa sensació d'unitat entre l'afició del petit i les victòries, per minces que siguin, se celebren com si fossin finals. Canviar aquesta tendència és pràcticament impossible per mitjans propis, encara que estem assistint a un fenòmen que està aconseguint girar la truita futbolística a una velocitat imparable: els milionaris. El recent cas del Chelsea i la seva entrada fulgurant a la zona noble de la jerarquia futbolística europea ha obert el camí per molts, i majoritàriament desafortunats, milionaris que han intentat convertir un club tradicionalment perdedor en un campió de tot. L'últim exemple que ha sacsejat el planeta futbol és el Manchester City.
La veritat és que els pobres
sky blues no han tingut gens de sort. Primer els va tocar Thaksin Shinawatra, obscuríssim president del sudest asiàtic condemnat més tard per delictes estranys. I a finals d'Agost de l'any passat, un misteriós grup inversor relacionat amb algun d'aquests emirats il·localizatbles del golf pèrsic va adquirir el club. I van entrar amb els tancs. Oferta de 40 milions per Robinho i l'habilidós extrem brasiler va canviar la primera fila europea pel City of Manchester. Només quedaven poques hores per acabar el termini i els nostres intrèpids àrabs no van tenir temps de canviar res més. Quan han tingut temps, han demostrat que hi van seriosament i que no es plantegen fitxar només defenses i davanters
á la Florentino i que estan fent les coses ben fetes. Milions i milions que han repartit per tot arreu que, cal reconèixer-ne el mèrit, han tapat molts forats en clubs necessitats de diners urgentment.
Shay Given, Kolo Touré, Micah Richards, Nedum Onuoha, Gareth Barry, Vincent Kompany, Emmanuel Adebayor, Carlos Tévez, Roque Santa Cruz... Gairebé res, escolti'm. Mark Hughes a la banqueta, davanter del Manchester United i entrenador contradictòriament defensiu, però ordenat i amb sentit comú. Es pot pensar que tot sortirà malament, però la construcció de la plantilla i el compromís dels jugadors va fer que el City comencés atropellant els rivals. El pas de les jornades l'han anat recol·locant i ara es troben quarts darrere el reviscut Tottenham, que sembla haver trobat per fi el començament de temporada que necessitaven per aconseguir els seus objectius. A més, van perdre desgraciadament el partit més espectacular des de la semifinal del Mundial entre Alemanya i Italia contra el Manchester United a Old Trafford. Ara per ara, l'equip té molt bona pinta, però han de trobar la consistència que els farà grans, i això només s'aconsegueix a base de temps i feina. Segurament aquesta temporada només es classificaran per Europa, però pot ser el trampolí que els porti a la glòria. Si els nostre amics pèrsics són capaços de cultivar la paciència necessària per formar un equip campió els aficionats del City poden tenir per fi una raó per mirar-se els aficionats del United per sobre l'espatlla. Si segueixen la filosofia de Jesús Gil i es tornen bojos, l'estadi de la ciutat de Manchester viurà un d'aquells vodevils que amenacen amb EMPASSAR-SE (sí, TV3, empassar-se, no tragar-se) a la majoria dels pobres jugadors i entrenadors desgraciats per passin per allà.
