De cops de colze, nassos trencats i la testosterona de la premsa

Quin mal que fan aquestes setmanes sense futbol! 5 dies eterns cada setmana en els quals barcelonistes i madridistes no tenim gaire res més a fer que pensar en l'anterior partit. El problema és que quan les coses van bé pels dos equips: guanyen, juguen més o menys i van agafant avantatge per quan calgui deixar els millors per la Champions.

I com que no hi ha res més per omplir pàgines de diaris i hores de ràdio i televisió, doncs els mitjans estan aprofitant per portar fins a la vergonya aliena el cop de colze de Cristiano Ronaldo a Mtilinga en el partit de diumenge passat.
Avui ens hem llevat amb 4 portades dignes de la premsa groga britànica. Les de l'As i l'Sport són per fer un màster als periodistes del The Sun per ensenyar-los el que és tergiversar i fer demagògia barata. Marca (estranyament) i Mundo Deportivo estan un parell de graons per sota tot i que ho han intentat.

Personalment crec que el que va fer Cristiano era vermella i un o dos partits de suspensió (finalment ha sét dos partits) i punt. Al portuguès se li van inflar les parts, se li van creuar els cables, va deixar anar el braç i va tenir la mala sort de trencar-li el nas a Mtilinga. Res més.
Una jugada que si els àrbitres xiulessin com s'ha de fer no es veuria mai: si t'agafen al mig del camp és falta i targeta groga. Ni continuïtat, ni "sigan, sigan" ni res. El joc subterrani s'ha d'aturar.

Ni Cristiano és un assassí per deixar anar el braç, tot i que sóc del parer que sabia el que feia en tot moment, ni se'l persegueix per ser qui és.
Ara bé, comparar-ho amb la jugada de Messi i Marc Valiente és de jutjat de guàrdia. Ni Messi pretén agredir a Valiente, ni Mtilinga agafa durant tants metres a Cristiano.

En fi, que torni la Champions, si us plau!!!!

Els hereus de Hubbie Brown

A vegades els mitjans i els aficionats espanyols tenen una certa tendència a ficar la pota per pur patriotisme. En el cas de l'NBA encara és més flagrant. Potser és la llunyania, o el més absolut desconeixement, però la defensa irracional i la creació d'una espècie de super malvats que pretenen perjudicar sempre a tots els bons espanyolets que juguen a la lliga. La llista és llarguíssima: TJ Ford, Nate McMillan (aquest bon senyor, dues vegades), Brandon Roy, Kobe Bryant...

I els més recorrents: els Grizzlies. La institució sencera. L'entrenador, els jugadors, la directiva, els aficionats que impedien als Gasol i a Navarro convertir-se en referents a la lliga. El primer gran blanc de les crítiques dels mitjans espanyols va ser el gran Hubbie Brown. Un entrenador molt curiós, amb un sistema de rotacions que es basava en mantenir una intensitat molt alta durant tot el partit, limitant molt els minuts en pista tots els jugadors, fins i tot de l'estrella de l'equip. Evidentment es tractava d'un intent de limitar el potencial del bo d'en Pau i no sabia aprofitar-lo prou. Res, la classificació pel playoff i el guardó d'entrenador de l'any li van donar per altres interessos.

Les temporada següent, Mike Fratello tampoc els va aconseguir fer passar la primera ronda dels playoffs els i l'equip es va anar apagant mentre es reconstruïa fins que va arribar el traspàs de Pau als Lakers a canvi d'una bossa de patates i un refresc, pràcticament. Ni això no sabien fer bé, aquesta colla. Pobre Marc Gasol, que anava a parar allà amb uns jugadors que no passaven ni una pilota i s'ho tiraven tot. No arribarien mai de la vida a playoffs i seguirien al pou de la classificació.

Ara avancem la pel·lícula fins a l'actualitat. La bossa de patates s'ha convertit en un dels pivots més sòlids de la lliga que, paral·lelament a unes eleccions al draft prou encertades (un base correcte, un escorta espectacular i un pivot que encara no ha demostrat jugar a bàsquet. 1,5 de 3...) i a una progressió dels seus jugadors, converteix aquests Grizzlies en un candidat molt clar als playoffs, altre cop. Potser és que realment no eren tan inútils.

El sentiment general és que Rudy Gay no li passaria una bola ni a la seva àvia, que Conley no és exactament un base estrella, que Thabeet pot ser un dels grans bluffs de la història del draft i que Zach Randolph no defensa. Però què és això que els fa rondar el 50% de victòries, uns registres possibles només per a grans equips, conjuntats i sòlids? Possiblement les ganes de demostrar que existeixen, que són bons i que poden plantar cara a qualsevol equip de la gran lliga americana. I ho faran, si aconsegueixen evitar que res es torci.