Aquell home estrany

És allà, sol, mirant al cel i aixecant els braços. Prop dels tres pals que li fan alhora de casa i de presó. I allà continuarà passi el que passi. Poques vegades, per no dir cap, s'allunya d'aquest punt maleït que té davant. Però tot i això és el jugador amb més responsabilitat de l'equip. Si ell falla, l'equip perd. No pot fallar. I continua allà, sol, mirant al cel i aixecant els braços.

Quan l'1 de setembre de 2002 el Barça sortia amb un jove porter de només 20 anys, el public del Camp Nou va arrufar el nas. Feia massa poc que un tal Pepe Reina havia passat amb mal peu per les porteries culés i ara apareixia aquell noi, Víctor Valdés.

Aquell jove va ser capaç d'encarar-se a tot un Louis Van Gaal deixant d'anar a entrenar quan l'holandès el va enviar de tornada a segona B per vès a saber què. Aquest fet va fer que Valdés estigués amb un peu fora el club però Joan Gaspart ho va fer bé, estranyament, i ho va evitar.
Poc a poc es va anar consolidant a la porteria blaugrana fins a ser indiscutible.

Amb ell a la porteria el Barça ha guanyat 3 lligues i 2 copes d'Europa entre altres títols, sent decisiu en les dues Champions aconseguides. A més, ell ha aconseguit 2 trofeus Zamora.

Estranyament, però, Valdés no ha estat mai convocat per la selecció espanyola.
És cert que l'ombra d'Iker Casillas és molt allargada i que Valdés està mig esglaó per sota ara com ara del porter madridista, però no té res a envejar a homes com Palop, Reina o Diego López.

És el millor del món en els u contra u i dels millors amb la pilota als peus. A més té personalitat, sap manar la defensa i és ràpid en les sortides. El seu únic punt negre és el joc per alt, de fer se sol quedar sota els pals en els corners esperant la rematada.
Tot i això el millor de Valdés és la seva capacitat de concentració. Pocs porters al món poden estar-se 89 minuts sense tocar la pilota i fer una aturada de mèrit en l'única ocasió que té el rival. A més és capaç d'aguantar la pressió d'una porteria que s'ha menjat gent com Dutruel, Bonano, Rustu o el propi Reina.

I és que Valdés és el millor porter del món per a aquest el Barça. Un lloc on els porters tenen poca feina però l'han de fer perfecte. A més han de saber jugar amb els peus com si fos un migcampista i tenir la velocitat d'un extrem.
Tot i això, quan l'equip perd, tothom se'l mira amb lupa i quan l'equip guanya ningú el recorda. Aquesta deu ser el seu malefici: ser l'oblidat quan les coses van bé.

Beneït siguis, Loco

Minut 93 de partit. Argentina i Perú empaten a 1 a la Monumental de River després que Perú hagi empatat al 90. Tal i com estan les coses, Argentina està fora del mundial de Sud-Àfrica.
Corner a la banda dreta favorable a Argentina. Després de diversos rebots la pilota acaba als peus d'un home de 35 anys que sota una pluja torrencial envia la pilota al fons de la xarxa, fa explotar la Monumental i permet a Argentina seguir somniant.
Aquest homes és Martín Palermo de professió, davanter; de vocació, boig.

En 18 anys jugant al màxim nivell ha fet 226 gols. Una xifra molt respectable. Però repassem-ne uns quants:

- El seu gol numero 100 el va fer amb els lligaments del genoll trencats. Quan per fi es va recuperar va eliminar a River de les semifinals de la Libertadores amb un gol a l'últim minut.

- Gol davant de River penjat, literalment, del travesser.

- Penal marcat xutant amb les dues cames. Aquest gol té trampa, va relliscar en el moment de xutar.

- Gol de cap des de 39 metres, segons diuen, récord guiness.

Però bé, si li diuen el Loco Palermo no és només per això. És l'únic home del món capaç de treure de polleguera a Chilavert i Verón, de celebrar un gol baixant-se els pantalons o de fer-se odiar per la seva antiga afició celebrant un gol al seu antic camp com si fos la darrera cosa que faria a la vida.

Després del gol davant de Perú una cosa està clara: si Argentina es classifica pel Muncial, Martín Palermo serà a Sud-Àfrica. Sort! el futbol és molt més divertit amb bojos sobre el camp.

Un somni en blau cel

El complexe d'inferioritat sempre ha estat present en el món del futbol. A les ciutats amb més d'un equip, el germà petit sempre pateix a l'ombra del gran, que és qui s'endú la glòria, els diners, i els aficionats casuals. Això crea una certa sensació d'unitat entre l'afició del petit i les victòries, per minces que siguin, se celebren com si fossin finals. Canviar aquesta tendència és pràcticament impossible per mitjans propis, encara que estem assistint a un fenòmen que està aconseguint girar la truita futbolística a una velocitat imparable: els milionaris. El recent cas del Chelsea i la seva entrada fulgurant a la zona noble de la jerarquia futbolística europea ha obert el camí per molts, i majoritàriament desafortunats, milionaris que han intentat convertir un club tradicionalment perdedor en un campió de tot. L'últim exemple que ha sacsejat el planeta futbol és el Manchester City.

La veritat és que els pobres sky blues no han tingut gens de sort. Primer els va tocar Thaksin Shinawatra, obscuríssim president del sudest asiàtic condemnat més tard per delictes estranys. I a finals d'Agost de l'any passat, un misteriós grup inversor relacionat amb algun d'aquests emirats il·localizatbles del golf pèrsic va adquirir el club. I van entrar amb els tancs. Oferta de 40 milions per Robinho i l'habilidós extrem brasiler va canviar la primera fila europea pel City of Manchester. Només quedaven poques hores per acabar el termini i els nostres intrèpids àrabs no van tenir temps de canviar res més. Quan han tingut temps, han demostrat que hi van seriosament i que no es plantegen fitxar només defenses i davanters á la Florentino i que estan fent les coses ben fetes. Milions i milions que han repartit per tot arreu que, cal reconèixer-ne el mèrit, han tapat molts forats en clubs necessitats de diners urgentment.

Shay Given, Kolo Touré, Micah Richards, Nedum Onuoha, Gareth Barry, Vincent Kompany, Emmanuel Adebayor, Carlos Tévez, Roque Santa Cruz... Gairebé res, escolti'm. Mark Hughes a la banqueta, davanter del Manchester United i entrenador contradictòriament defensiu, però ordenat i amb sentit comú. Es pot pensar que tot sortirà malament, però la construcció de la plantilla i el compromís dels jugadors va fer que el City comencés atropellant els rivals. El pas de les jornades l'han anat recol·locant i ara es troben quarts darrere el reviscut Tottenham, que sembla haver trobat per fi el començament de temporada que necessitaven per aconseguir els seus objectius. A més, van perdre desgraciadament el partit més espectacular des de la semifinal del Mundial entre Alemanya i Italia contra el Manchester United a Old Trafford. Ara per ara, l'equip té molt bona pinta, però han de trobar la consistència que els farà grans, i això només s'aconsegueix a base de temps i feina. Segurament aquesta temporada només es classificaran per Europa, però pot ser el trampolí que els porti a la glòria. Si els nostre amics pèrsics són capaços de cultivar la paciència necessària per formar un equip campió els aficionats del City poden tenir per fi una raó per mirar-se els aficionats del United per sobre l'espatlla. Si segueixen la filosofia de Jesús Gil i es tornen bojos, l'estadi de la ciutat de Manchester viurà un d'aquells vodevils que amenacen amb EMPASSAR-SE (sí, TV3, empassar-se, no tragar-se) a la majoria dels pobres jugadors i entrenadors desgraciats per passin per allà.

And the winner is.... RIO!

Les primeres de caure van ser Doha i Praga. I després han vingut Chicago, Tokio i, finalment, Madrid. Rio de Janiero ha estat la vencedora de la cura pels Jocs Olímpics de l'any 2016.
I és que Rio era la màxima favorita per endur-se el premi: mai cap ciutat de l'Amèrica del Sud havia organitzat uns jocs. A més, Chicago tenia la mala - i propera- experiència d'Atlanta '96, Tokio la molt propera Pekin '08 i Madrid tenia Londres '12 i Barcelona '92.

Així doncs, Rio de Janeiro '16 vindrà precedida del Mundial de Futbol de l'any 2014. Dos esdeveniments de soble tall: si bé posaran el Brasil a primera plana mundial durant molt temps, també posaran a prova la capacitat del país més ric d'Amèrica del Sud de poder organitzar els dos esdeveniments esportius més importants del planeta esport.