A la tercera va la vençuda

No, no és que Cadel Evans hagi participat només en 3 curses ni que hagi guanyat el tercer mundial que disputava.
És la tercera perquè ja va perdre el Tour, de forma lamentable, i la Vuelta ,per una lamentable punxada d'aquest any. Ahir, per fi, va guanyar alguna cosa important: Cadel Evans és el nou campió mundial de ciclisme.

En una cursa marcada pel control de les dues grans potències (Itàlia i Espanya) i els constants atacs de Fabian Cancellara, Evans va ser el més intel·ligent i es va endur una victòria que per probabilitats hauria d'haver estat espanyola.
M'explico: el grup final que es va jugar la victòria era de 9 corredors, 3 dels quals espanyols. Valverde, guanyador de la Vuelta i sense correr a Itàlia; Samuel Sánchez, basc i campió olímpic; i Quim "Purito" Rodríguez, el més combatent durant la cursa. Amb aquest panorama. A més dels 3 espanyols i Evans hi havia Kolovnev, Breschel, Cunego, Gilbert i Cancellara.

El bo de Fabian va intentar fer el doblet (va guanyar la CRI) però Samuel Sánchez el va assecar a la baixada. Aleshores van atacar Rodríguez i Kolovnev i l'únic dels grans que els va seguir va ser Evans que els va passar com una bala cap a la victòria. Kolovnev va ser segon.

Pel que fa als dos campions d'alguna cosa que hi havia al grup, Samuel Sánchez continua esperant la baixada que mai va arribar per decidir-se a atacar i Valverde devia pensar que tot es pot guanyar sense atacar ni un sol cop, com la Vuelta.

En fi, Itàlia ho hauria fer millor. Tot i això, Evans seguiria sent el just i necessari campió del món.

Creixeu i multipliqueu-vos

La primera jornada de la Europa League ha servit de conillet d'índies per una de les innovacions més xocants de la història de l'arbitratge. Ni els "pinganillos" ni els banderons que transmeten sons no tenen res a fer davant l'ensurt que suposa veure que en un contraatac apareix un àrbitre extra en direcció contrària des de l'altra porteria. Jo, astronauta desinformat d'aquestes innovacions sobtades, vaig patir una espècie de sorpresa barrejada amb incredulitat quan vaig veure aparèixer aquell senyor de blau del no-res mentre veia el multifutbol (grandiosa idea durant les fases de grups, per cert).

Un cop acabats els partits, vaig poder veure un reportatge sobre com havien funcionat aquests nous àrbitres i la veritat és que tal i com està plantejada la idea em sembla molt interessant de cara a donar-li una certa seriositat a aquesta bogeria que és a vegades l'arbitratge. Es evident que si el que es vol aconseguir és una major fiabilitat en les decisions, especialment en les aglomeracions dins l'àrea i els polèmics gols fantasma, sembla una solució prou bona a falta de veure si les directrius de l'estament arbitral europeu segueixen premiant més l'àrbitre-funcionari que no es complica la vida (paradigmàtic Wolfgang Stark en l'Inter-Barça) o bé aquest "jutge de línia de fons" es converteix en un autèntic suport per l'àrbitre principal.

En aquest cas no seguiré la línia políticament incorrecta de seguir apel·lant a la picaresca del futbol. Els esports americans gaudeixen d'una enorme afició i sempre han apostat per la infalibilitat de les decisions, sigui amb més àrbitres o bé amb l'ajuda de la televisió. Això provoca un respecte per les regles molt superior i que el joc es converteixi en quelcom seriós, encara que bastant més asèptic. És un pas per millorar-ho, però encara queda canviar moltíssimes coses que tenen més a veure amb els alts dirigents i les seves regles estúpides que no pas amb els mitjans tècnics. Un exemple: primera targeta de l'Inter-Barça ben entrada la segona part per Henry per entrar al camp sense autorització. Per la gespa hi voltaven lliurement Motta i Walter Samuel. Treguin les seves conclusions.

I'm forever blowing bubbles, pretty bubbles in the air

Ningú diria que la frase del títol tingui res a veure amb el futbol o la violència, però la realitat és que és el principi d'una de les cançons més populars dels GSE, els hooligans del West Ham United.
Sembla mentida que al país d'on va sortir el futbol i el joc net, també sigui el país on la violència als estadis dels anys 90 va arribar a límits insospitats: la fascinació per la violència era molt més important que la fascinació pel futbol.

I en aquest context han sortit un seguit de pel·lícules entre les quals cal destacar-ne dues:
Green Street Hooligans explica la introducció al futbol (" Fuck it, I will take you with me. You might learn something..." "About soccer?" "No mate. Not about soccer, AND FOR FUCK SAKE, STOP SAYING SOCCER!") d'un americà estudiant de periodisme que acaba fascinat per la violència que li ensenyen els fanàtics del West Ham i que li acaba donant una nova manera de veure i viure la vida. Explica la violència per la violència dels diversos grups de hooligans de la lliga anglesa entre ells: "You don't run, not when you're with us... You stand your ground and fight!".

The Football fFactory deixa entreveure una cara diferent: la de les drogues. Els protagonistes es passen la pal·lícula fumant, bebent i esnifant. I quan no beuen, fumen o esnifen es dediquen a buscar sexe i a barallar-se. La veritat és que The Football Factory mostra una cara molt més amable que Green Street Hooligans de la vida dels supporters anglesos: "The next best thing to violence is sex. And seeing as there's nearly 500,000 single women in London, I must be in with half a chance. Especially as I'd fuck anything that's breathing."

Ara, per saber què són els vertaders hooligans us proposo que veieu The real Football Factory i The real Football Factory International, dues sèries en les quals l'actor principial de The Football Factory , Danny Dyer, visita 14 grups violents d'arreu del món (8) i d'Anglaterra (6). Les pel·lícules estan molt bé, però la realitat supera la ficció, i de sobres.

O fenomeno!

Ronaldo Luis Nazário da Lima estava en camí d'arribar al podi dels millors futbolistes de la història després de passar una temporada fabulosa pel Camp Nou i seguir igual en l'inici de la seva aventura amb l'Inter. No va aconseguir guanyar el Mundial de França del 98, però tot feia pensar que n'acabaria tenint.

Abans, però, va veure com la seva ascensió als llimbs futbolístics es trencava alhora que el seu genoll i es passava un any parat just per tornar-se a trencar al mateix lloc quan tornava als camps. 2 anys parat van ser massa per ell que mai va tornar a ser aquell nen que era capaç de destrossar qualsevol defensa a base de força, velocitat i molta qualitat. Tot i això el 2002 va portar a la seva selecció a un nou mundial. En aquest sentit, el futbol li feia justícia. Aquell mateix any i ja com a jugador del Real Madrid va tornar a ser el millor.

Després encara va jugar amb el Milan, es va tornar a trencar i va tornar al futbol. Aquest cop a casa, amb els seus. Aquest cop només per demostrar al món que sense velocitat ni acceleració continua sent un dels grans.
I és que un home que ha jugat en 4 dels grans del continent europeu, que ha jugat gairebé 100 partits amb la millor selecció de la història i que és capaç de dur una mitjana de 0,7 gols per partit no pot ser un qualsevol.

O fenomeno no estarà mai al costat dels més grans d'aquest esport. Però creieu-me si us dic que si no fos pels seus maleïts genolls l'home que va fer posar les mans al cap a Sir Bobby Robson; l'home que va meravellar Eindhoven, Barcelona, Milà i Madrid; molt probablement hauria deixat Pelé i Maradona enrere en la corona de ser el millor futbolista de la història.

I qui no s'ho cregui, que li demani a Cantona: http://www.youtube.com/watch?v=SB3VA8iQce4