Quan sigui vell

Quan sigui vell podré explicar als meus néts, i si no en tinc mai, als néts dels altres, que jo vaig veure jugar l'equip total. Un equip que va guanyar els 3 títols que va jugar en una temporada amb 13 canterans a la plantilla.
Podré dir que vaig donar les gràcies a Pep Guardiola, un entrenador aparegut del gairebé no-res que només havia entrenat a un equip de 3a. Un home que va treballar 25 hores diàries en aquell equip, que va aconseguir que els jugadors s'ho creguessin, que es creguessin que eren els millors jugadors del món.
Podré dir que vaig veure a Valdés, Puyol, Touré, Piqué, Sylvinho, Busquets, Xavi, Iniesta, Henry, Eto'o i Messi jugar a Roma com gladiadors; que van guanyar la tercera copa d'Europa del Barça i el tercer títol en la mateixa temporada.
Podré dir que Eto'o va recuperar de cop el gol després de trencar Vidic i va enviar la pilota al fons de la xarxa. Per segon cop en una final d'Europa, Eto'o va trencar la llauna i va fer que tothom s'ho cregués.
Podré dir que un noi de 21 anys i 1,69 metres va saltar per sobre de dos monstres que feien 4 metres entre els dos per extasiar una afició i acabar amb el regnat dels Red Devils per començar el regnat dels Blaugrana.

Podré dir, en definitiva, que en un mes vaig veure al meu equip guanyar tres títols històrics. Podré dir que vaig presenciar un equip candidat a ser el millor equip de futbol de la història.

Avui fa 17 anys...

20 de maig de 1992. Aquesta data està gravada a foc en la pell i el cor de qualsevol barcelonista.
Zubizarreta, Ferrer, Nando, Koeman, Juan Carlos, Bakero, Guardiola, Eusebio Salinas, Stoichkov y Laudrup. Aquests van ser els herois d'aquella final.
Aquell dia, a quarts d'11 de la nit, al minut 111 de partit, Eusebio va provocar una falta directa a la frontal de la Sampdoria de Gènova. La falta va ser molt protestada pels italians i algun jugador de la banqueta es va tapar la cara per no veure el llançament de la falta.
La història és coneguda: va tocar Stoichkov, va parar Bakero i va xutar Koeman. El xut de l'holandès va sortir com una autèntica bala, va passar per entremig de la barrera i va rebentar la xarxa de la porteria davant d'un Pagliuca que no hi va poder fer res. El Barça guanyava la seva primera Copa d'Europa a Wembley, Londres.
Aquell va ser un partit dur i difícil. Els italians van tenir un parell d'ocasions claríssimes que Zubizarreta va poder salvar. Salinas va estar a punt de marcar en una jugada que va deixar 3 defenses en un pam i Pagliuca va treure pels pèls. Stoichkov va enviar una pilota al pal.

Dos anys després, un equip molt semblant va jugar una altra final de la Copa d'Europa. Aquest cop va ser Atenes. El rival, altre cop el campió italià: l'AC Milan. El desenllaç: conegut i trist. Aquell dia es va desfer el Dream Team.


D'aquí 7 dies, Roma. Barça-United buscant ser els reis d'Europa. El Barça vol fer el triplet. El United vol repetir títol. La millor final possible per a aquesta competició. Tots dos equips tenen baixes: Fletcher per uns i Alves i Abidal pels altres.
El United ha guanyat amb sort les 3 finals que ha jugat. El Barça ha perdut 3 finals de les 5 que ha jugat, dues sent molt superior però sense tenir sort.
Europa té un deute amb el Barça, però el futbol no n'entén de justícia esportiva.

Una setmana, només una setmana.

Menjar-se el xiulet

Hi ha moltes regles no escrites que fan molt de mal a l'arbitratge. Els costums arbitrals moltes vegades acostumen a complicar molt més la feina als col·legiats que pretenen facilitar-se la feina. Més enllà de la prepotència que fan servir a vegades, hi ha un altre motiu que fa que els àrbitres perdin molt de prestigi: la por. I és que hem vist tantíssimes vegades a árbitres que es mengen penals, fores de joc i targetes pel simple fet de la por escènica o a la terrorífica por a complicar-se el partit.

Complicar-se el partit? Després ens trobem en una situació com la de diumenge al Camp Nou. Teixieira no xiula un penal clamorós amb 3-1 al marcador suposant que el partit ja estava decidit. Resultat final: 3-3. Que sí, que es poden equivocar, però el que no poden fer és arbitrar malament expressament. És el mateix que amb les targetes al principi del partit. Als partits de la lliga espanyola els jugadors tenen barra lliure durant el primer quart d'hora. Hi ha la creença de que si treus la primera targeta d'hora, s t'escaparà el partit de les mans, però és que per treure menys targetes, no s'arbitra millor.

La recepta perquè no s'escapi el partit és sempre el diàleg. Els árbitres espanyols treuen targeta i després pregunten, cosa que crea confusió i males reaccions entre els jugadors, que moltes vegades no entenen la decisió. La prepotència i la falta de diàleg fa que el respecte pels árbitres entre els jugadors no resulti suficient. Per evitar sortides de to i mal ambient entre els futbolistes, és tan fàcil com apartar els jugadors i explicar-los, parlant com persones normals, el que ha passat. Sí, es tardarà una mica més a tornar a començar, però passarem d'un futbol malcarat a un esport respectuós i decent.

Calaix de sastre

Ahir, 4 de maig, va fer 60 anys del desastre de Superga on el Gran Torino, campió de 5 lligues seguides a Itàlia, va desaparèixer quan l'avió que els tornava de Lisboa es va perdre en la boira i es va estavellar en aquesta basílica alpina. Honor i glòria a aquell grandíssim equip, potser amb ells ara el futbol italià no sabria que vol dir el catenaccio i seria sinònim d'atac. Només una dada: un milió de persones els van voler acomiadar pels carrers de Torí.
Per més dades i un millor homenatge: Un article d'Enric González.
---------------------------

S'ha escrit molt i parlat encara més del partit de dissabte al Bernabéu. Un partit en el qual un equip de bojos amb 6 jugadors de la cantera al minut 1 i 8 al 90 van passar per sobre del Madrid a casa seva. On Pep Guardiola s'ha consagrat com a entrenador després d'una temporada espectacular i que, espero, acabarà amb el capellisme al Bernabéu.
La lliga espanyola necessita un Madrid que jugui bé. No serveix de res que aguanti la persecució al Barça durant 18 jornades per desfer-se com si fos sucre quan es troba un equip decent (vegis Liverpool, vegis Barça).
Aquest estiu arribarà Floppy (Florentino Pérez) i es gastarà una milionada en fitxatges. Només cal recordar que no sempre els diners duen a la felicitat i que gastar-se 250 milions d'euros (ho diu La Vanguardia) no és sinònim d'èxit.
La temporada que ve serà interessant. Espero.


Sempre a la memòria.

-------------------------

Avui Arsenal i United es juguen ser el primer finalista d'aquesta Champions League. Si el partit d'avui és com el de dimecres passat, el United tindrà la possibilitat de ser el primer equip que guanya dos anys seguits la Champions League.
A l'Emirates Stadium s'enfontaran dues maneres de planificar un equip de futbol: l'experiència del United amb gent que com Giggs ha jugat 800 partits i un Van der Sar que amb 38 anys segueix defensant la porteria de l'equip de Fergusson davant la joventut de l'Arsenal amb una mitjana d'edat molt baixa i Cesc Fànbregas de capità. L'enfrontament entre l'experiència i la joventut està servit.

Demà Chelsea i Barça sabran qui dels dos acompanya al guanyador d'avui a l'Olímpic de Roma el dia 27 de maig. Tots dos van guanyar aquest cap de setmana. Els blues van guanyar el derbi amb el Fulham -impressionant la temporada del Fulham, un equip que de salvar-se a l'últim segon ha passat a lluitar per Europa- per 3 a 1 fent gala dels seus contraatacs mortals (tot i que no són el Chelsea de Mou). El Barça va passar com una màquina per Madrid i la injecció de moral que els dóna el 2-6 pot ser enorme. I recordem que històricament el Barça no para quan comença a guanyar partits importants, va passar després de Wembley i pot passar ara.




Pd: la fotografia és dels funerals multitudinàris que va viure Torí ara fa 60 anys.

A 2 dies del dia D

D'aquí a dos dies el Barça juga al Bernabeu en un nou capítol de l'eterna lluita entre el futbol-espectacle i el futbol especulatiu. Els dos equips es jugaran la lliga en 90 minuts. Aquesta lliga en que només existeixen ells dos (entre el Madrid, segon, i el Sevilla, tercer, hi ha la barbaritat de 21 punts) i que serà de record la guanyi qui la guanyi.

El Barça està en la seva setmana gran: en 10 dies pot perdre dos títols o pot sentenciar-ne un i col·locar-se a la final de l'altre. Els dos empats seguits que duu no són el millor vagatge possible però la fe que va demostrar a València per empatar a 2 i els 90 minuts d'atac-i-gol davant el Chelsea fan presegiar el millor. En contra hi tenen el cansament que poden provocar tantes setmanes jugant dimecres-dissabte-dimecres-dissabte. A favor tenen la gana de títols després de 2 anys en blanc i el fet que en cas de perdre encara dependrien d'ells mateixos per guanyar el títol.
La lesió de Márquez és un greu handicap per la defensa blaugrana. Tot i que Piqué estpa protagonitzant un final de temporada brutal i ja no té gaire a envejar a la sortida de pilota del mexicà, Puyol no està en el seu millor com demostra l'errada en el segon gol del València la setmana passada.
Messi i Alves han de tornar a aparèixer, pot ser que el cansament estigui atacant a la millor banda dreta del món, però l'equip necessita la seva associació per atacar sense parar. Eto'o ha de tornar a marcar aviat, ara és quan més es necessiten els seus gols i si vol la Pilota d'or ha de marcar ja.
Al mig del camp, Xavi necessita tornar a ser el de fa un mes. Amb ell fi, Iniesta es pot dedicar a trencar la defensa rival.

Pel que fa al Madrid, aquest partit pot significar la fi de la temporada o continuar somniant en guanyar l'únic títol que els queda. Si bé és veritat que amb l'arribada de Juande ho han guanyat pràcticament tot i que gràcies a això encara estan vius a la lliga, l'única vegada que han jugat davant un equip de primer nivell van acabar golejats (Anfield Road, 4-0) i eliminats de la Champions. A favor hi tenen jugar només un partit per setmana i el descans que això significa. En contra tenen el mateix, jugar un partit per setmana i saber que si perden o empaten aquest partit es queden gairebé sense opcions a la lliga, els pot provocar una ansietat difícil de superar.
La baixa de Pepe deixa la defensa en quadre amb Metzelder i Cannavaro com a centrals que poden patir molt amb la rapidesa i movilitat dels davanters blaugrana.
Al mig del camp serà clau Lass. La baixa de Guti és moltg més greu del que sembla a primer cop d'ull ja que Guti és l'únic home del mig del cap blanc que pot fer moure l'equip i donar ritme al partit. Sense ell els blancs són un equip de contraatac. La capacitat de Lass i Gago d'ofegar Xavi i, alhora, tapar Messi poden resoldre el partit per una banda o per l'altra.
A dalt el Madrid és extremadament perillós: fa gols sense voler i tenen els 3 davanters golejadors enratxats.
Arjen Robben serà dubte fins al minut 90: tot pot ser que, si juga, es trenqui en quanlsevol moment.

El partit es decidirà més al mig del camp i a la defensa que a la davantera. Els dos equips tenen facilitat pel gol. L'equip que pugui lligar més curt als davanters rivals tindrà el partit en safat i, de returc, la lliga més aprop tan fisicament com moralment.

Where ¿amazing? happens

Arriba l’època en la que s’aixequen veus crítiques i declaracions escèptiques amb el funcionament de l’NBA. Les últimes han estat d’Andrés Nocioni, aler dels Sacrament Kings quees queixava al diari argentí “Olé” que el seu equip no funcionava perquè, a part de tenir una plantilla jove i fluixa, l’equip no jugava a res. Ja fa un mes que va acabar el període de traspassos, just després de l’All Star de Phoenix. Cada equip ja ha fet el que havia de fer al mercat de fitxatges i les plantilles ja estan definides. Els equips que no opten a playoffs ja no és juguen res: a la NBA no hi ha descens, i els seus partits semblen més costellades que competició. Però encara hi ha una classe inferior dins l’estructura de la lliga: els equips que saben de bon principi que no es juguen res. Són equips en reconstrucció, o bé plens de lesions, als quals no els importa perdre. Els entrenadors fan que l’equip jugui només pels joves de l’equip, suposadament perquè progressin, i oblida completament el resultat. En general, pel que estem acostumats aquí, en el que els equips anomenats “grans” guanyen sempre, costa una mica d’entendre tants alts i baixos en la classificació però els americans ho troben ben normal. Algú s’imagina al Barça o al Madrid perdent expressament?

I és que a l’NBA perdre molt té premi. El sistema de competició estableix que els pitjors equips de la lliga tindran una millor posició al draft de la temporada següent que els permetrà obtenir una estrella universitària. Per altra banda, si tenen un equip amb jugadors que acabin contracte o que cobrin poc (i per tant, no siguin grans jugadors) significa que l’espai salarial augmentarà i, per tant, podran fitxar un gran agent lliure. El punt mig no serveix per res: o lluites pel títol o intentes perdre el màxim possible. La idea del límit salarial igual per tothom fa que tots els equips tinguin les mateixes possibilitats i que, quan s’acaba un cicle perquè els jugadors importants es retiren, calgui tornar a construir l’equip des del principi. És la conseqüència també, a part del sistema de competició, de la idea d’ampliar la lliga fins a 30 equips, cosa que augment de manera alarmant la quantitat d’equips mediocres a causa de que el talent està molt més repartit entre els equips i molts més jugadors de baixa qualitat troben lloc a la lliga.

Per això, juguen a perdre o, com a mínim, no van a guanyar els partits per aconseguir una elecció alta al draft de l’any següent. No és el cas més flagrant del que a Estats Units anomenen , és a dir, jugar a perdre. L’any passat els Heat van allargar misteriosament una lesió de Dwyane Wade i van aconseguir el número 2 del draft, en el que van elegir a una estrella universitària com Michael Beasley. Si anem més enrere trobem dos casos que van crear molta controvèrsia a la lliga: la temporada 96/97 els San Antonio Spurs es van deixar perdre clamorosament per aconseguir el número 1 del draft i elegir Tim Duncan mentre que a la temporada 2002/2003, els Cleveland Cavaliers van fer una temporada lamentable intencionadament per aconseguir a LeBron James. Sens dubte, als dos els ha sortit bé la jugada i aquests casos confirmen clarament que la temporada regular a l’NBA no és ni molt menys tan important com a les lligues europees, que el que importa de veritat és el playoff pels grans equips i el draft pels petits. Els aficionats dels equips de la zona baixa veuen perdre el seu equip una i altra vegada sense cap intenció de guanyar i les franquícies perden diners inútilment durant les reconstruccions. Panorames desoladors als pavellons, partits infumables i jugadors cobrant milions i milions per no jugar a res. És la cara fosca de l’NBA i ningú sembla interessat a arreglar-ho.

Ressaca europea (III)

S'han acabat els quarts de final i encarem les semifinals com les darreres dues edicions de la Champions League: 3 anglesos i un convidat (Barça, Milan i Barça per aquest ordre). No és estrany que la lliga anglesa sigui la més representada, es veu d'una hora lluny que la Premier és la millor lliga del món, encara que només sigui pels 4 primers i encara que depengui dels petrodolars russos i àrabs (tot i que equips com el City i el Fulham no aprofiten els petrodolars).
Fa 2 temporades el Milan va aconseguir sobreposar-se als 3 anglesos i va guanyar el torneig. L'any passat un Barça de final de sigle va fer suar sang al United que acabaria sent campió. Què passarà aquest cop?

Arsenal - Vilareal
La Vendetta dels de la Plana no va poder ser, si fa 3 anys Riquelme va fallar el penal clau al minut 90 de la tornada, aquest cop poc van poder-hi fer. Tot i fer un partit més que correcte al Madrigal, els anglesos van passar-los per sobre a l'Emirates Stadium.
Tot i l'eliminació, s'ha de destacar i molt el fet que Vila-real no deixa de ser una ciutat de 50.000 habitants i que l'equip d'aquesta ciutat ja és un clàssic de les rondes eliminatòries de la Champions.
Pel que fa als Gunners, la recuperació d'Adebayor i -sobretot- de Cesc ha fet que tornin al màxim nivell i el fet que a la Premier no hagi de lluitar per massa res fa que sigui un equip extremadament perillós a les semifinals.

Porto - M. United
D'un pèl li va anar al United de no llepar contra el pitjor equip sobre el paper dels quarts. Després de l'empat a 2 a Manchester ahir el United es va haver de refiar d'un golàs impressionant de Cristiano Ronaldo en un xut des de 36 metres que va arribar als 100 km/h.
El Porto va acabar el partit atacant amb més el cap que amb el cor i ni Van der Sar va poder evitar la victòria anglesa amb una sortida per caçar papallones a poc del minut 90 que el davanter del Porto va enviar fora per poc.

Chelsea - Liverpool
Partidàs a Stanford Bridge: 4-4 en una eliminatòria espectacular que va demostrar dues coses: que cap dels dos equips està fi en defensa (sobretot els blues que a la Premier van rebre 3 gols del Bolton) i que ni Cech ni Reina són els porters que havien estat. Els dos van fer errades imperdonables per a porters que estan en el top 7 dels porters al món.
Hiddink ha fet del Chelsea un equip molt perillós que per fi sap fer servir les seves virtuts: un centre del camp potentíssim i un davanter centre (Drogba) en plena forma.

Bayern München - Barça
Després de la primera part antològica del Barça al Camp Nou i del 4-0, el partit de l'Allianz Arena es preveia de tràmit i així va ser. El Bayern ho va intentar poc (Toni la va tenir al minut 6 i poc més) i el Barça es va dedicar a controlar el partit. Els gols van ser el millor del partit: Ribery va marcar després de fer ballar Valdés en un 1 contra 1 i Keita va empatar en una jugada espectacular dels catalans que van arribar a fer 5 passades dins de l'area sense que els defenses bavaresos hi poguessin fer gaire res.
El Bayern està en ple canvi estructural i això es va notar, tot i que aquest fet no és excusa per explicar que el Barça els passés per sobre.
Si els blaugrana poden aguantar el ritme jugant (encara) les 3 competicions és un el gran favorit per guanyar el torneig (a aquestes alçades parlar d'un dels favorits ja seria frivolitzar) i realment deu fer molta por a les terres angleses.