Robinho, o la necessitat de purgar la culpa

Henry ja encara els darrers (darrer?) anys de la seva carrera esportiva. Aquell home capaç de deixar mitjanies com Zanetti i Carragher a l’alçada d’un juvenil i de demanar si n’hi ha prou a l’àrbitre després de marcar la mateixa falta dos cops, ha passat a ser una ombra del que era i ja no pot tenir la pressió de ser l’extrem esquerre titular en un equip en el qual sortir de 4-3-3 és poc menys que una heretgia. Iniesta és Iniesta i jugarà bé posin on el posin, però on ho fa millor és com a interior i fer-lo jugar d’extrem és perdre la seva millor virtut: el canvi de ritme que va donar a Eto’o el primer gol a Roma.

El Barça necessita un extrem gairebé tant com necessitava a Guardiola fa un any i mig (que Pep perdoni la gosadia dels qui creien que Mourinho era millor). I aquest extrem serà Robinho. O almenys ho serà si les apostes tenen raó. La pregunta és: Robinho fins quan? Cedit fins al juny i aleshores ja veurem? O el fitxem ara i avall?

Cal recordar els dos últims traspassos del Fill de Déu: va arribar i marxar del Madrid de la mateixa manera, és a dir, comportant-se com un nen malcriat i duen la situació al límit fins aconseguir el traspàs. Ara com ara, i a manca d’un mes i mig pel mercat d’hivern, Robinho encara no ha declarat obertament que vol marxar de Manchester. El dia que ho faci haurà signat la seva defunció com a jugador blaugrana, al Barça no s’hi juga – o almenys no principalment – pels diners. Al Barça s’hi juga per amor a un esport i a un estil de joc determinat. Tampoc s’hi juga per ser el millor del món, s’hi juga per fer de l’equip el millor del món. Al Barça l’individu està per sota del col·lectiu.

Probablement Robinho és un dels pocs jugadors que pot entendre la filosofia de joc de Guardiola en pocs dies. El seu pas per la lliga espanyola, la seva posició al camp i el seu estil de joc són condicions bàsiques per un home que hauria d’aprendre a jugar en un equip únic en el moment en el qual es decideix la temporada. Qualsevol fitxatge d’hivern no es podrà permetre el temps d’adaptació bàsic que necessita un jugador. I encara se’l podrà permetre menys si ha de ser titular, o jugar un de cada dos partits, en un equip que ha d’intentar fer l’impossible repetint el triplet o, com a mínim, el títol de campions d’Europa.

A favor seu Robinho té el morbo de veure un jugador que va marxar del Madrid com va marxar lluitant per arribar a la final del Bernabéu amb la samarreta blaugrana. En contra, la imatge d’amant de la nit que tan poc agrada a Barcelona després de l’experiència amb Ronaldinho i el fet d’haver de demostrar des del primer minut que pot ser l’extrem titular del Barça en els propers anys. Els més optimistes creuen que una davantera Robinho-Zlatan-Messi faria meravelles; els més pessimistes recorden que també n’havien de fer la davantera Ronaldinho-Eto’o-Henry-Messi i va passar el que va passar.

Per tant, i en el benentès que Robinho no sortirà del City com va sortir del Santos i el Madrid, si ve haurà de demostrar que no és un nen mimat, que la nit ja no l’atrau i que és de l’estirp de brasilers a la qual pertany Alves i no a la de Ronaldinho o Edmílson.

Si ve, que vingui cedit. Que tingui la necessitat de demostrar que pot ser un professional del futbol i no un simple assalariat. I que, com a mínim durant mig any, hagi de posar les necessitats de l’equip per davant de les pròpies. Si és capaç d’aconseguir-ho i d’interioritzar-ho en el seu adn, benvingut sigui. Si no ho pot fer, hi ha jugadors que valen 40 milions d’Euros més necessaris (Cesc Fàbregas) i jugadors més prometedors en la seva posició (Luis Suárez) que, com a mínim, no tindrien l’etiqueta de mercenari gravada al front.

Siemprrrre positifo

Ho dic aquí, solemnement i sense embuts: em declaro admirador absolut i seguidor irreductible de Louis Van Gaal. Sí, sí, contra tot i contra tothom. La llibreta i la cara de totxo formen part del meu ideal futbolístic i la veritat és que no sembla que l'hagin d'abandonar mai. D'acord que és un personatge força especial, però mai es podrà negar que és un fanàtic absolut de les seves idees i els seus principis són inamovibles com la pedra més pesant. Només ell és capaç de substituïr a Luca Toni per Van Buyten quan el seu equip està perdent i falten 20 minuts per acabar el partit; i de fer jugar Robben els 90 minuts en partits decidits; pretendre guanyar la lliga amb un trivot màgic format per Van Bommel, Tymoschuk i Schweinsteiger; enganxar Rivaldo a la banda i fitxar milions holandesos que fracassen estrepitosament cada cop que entrena a l'estranger.

Però amb temps per treballar ha demostrat que és capaç d'aportar resultats. No ha estat mai un amant del joc alegre i la llibertat creativa, però tampoc es pot dir que els seus equips practiquin un joc vomitiu. Amb el Barça va guanyar dues lligues, va convertir l'AZ en un equip punter d'Holanda i va guanyar una copa d'Europa amb un Ajax plagat de barbamecs. També ha fracassat alguna vegada, però tots els entrenadors ho fan. I el que no se li pot negar és que mai va renunciar a les seves idees. Agressivitat, força física, disciplina i pedrera.

Als seus 58 anys ha acceptat un repte que pot resultar definitiu en la seva carrera d'entrenador. I de moment, les coses no li van gaire bé. El seu Bayern no aconsegueix arrancar el vol i els resultats no el recolzen. La seva relació amb els periodistes no l'ajuda gaire i el seu tarannà fa que no caigui simpàtic a l'afició. Però Van Gaal és Van Gaal, i morirà amb les seves idees. I si al final tot surt malament, haurà deixat un llegat molt important en el futur del club. Concretament dos. I amb nom i cognoms: Holger Badstuber i Thomas Müller. Dos joves que han començat des de bon principi a l'onze titular i estan demostrant que no són precisament la pota que coixeja a la taula bavaresa. Si al final no se'n surt, sempre es recordarà l'holandès com l'home que va fer debutar i va fer créixer com a jugadors a Badstuber i Müller. Com Xavi. I Kluivert. I tants d'altres.

Ah. I Van Buyten va aconseguir el gol de la victòria. Geni, Louis.

Bojos maravellosos

Què en seria del futbol sense aquells homes, bojos del tot, que de tant en tant recorden que la pilota es pot tocar amb qualsevol part del cos tret dels braços i les mans?
Què en seria del futbol sense aquells homes, bojos del tot, que s'inventen una nova manera de fer arribar la pilota allà on volen?

Kubala, el gran Kubala, va aconseguir dues coses: fer petit el camp de Les Corts i ensenyar al públic què era un xut amb afecte.
Pelé va fer creure per uns instants en els regats sense tocar la pilota en el millor no-gol de la història. (per qui no el tingui en ment: passada llarga que lluiten Pelé i el porter. Pelé fa una finta cap a la pilota per, tot seguit, deixar-la passar i fer passar al porter, desolat i perdut, entre ell i la pilota. Pelé la rep a la frontal, escorat a la dreta amb la porteria totalment buida. Hi arriba desequilibrat i la pilota acaba sortint fora, llepant el pal esquerre.)
Maradona va utilitzar la zona prohibida per enfonsar Anglaterra sencera.
Laudrup cuinava alta gastronomia fent croquetes partit rere partit.
Romario feia bona la dita que córrer és de covards. Perquè fer-ho si la pilota ho pot fer per tu?
Ronaldinho ens va ensenyar a fer servir l'esquena per assistir. No cal girar-se per fer arribar bé una pilota!

I aquest cap de setmana passat, dues delicatessen :

La primera al Camp Nou. Zlatan Ibrahimovic. Cinturó negre de taekwondo. Suec. Del llinatge dels genis bojos (o era dels bojos genials?). La pilota als peus, entre 5 defenses. La trepitja, mira i amb un toc amb el tacó de la bota la fa arribar a Pedro perquè marqui. Espectacular. Ooooooh d'admiració d'un estadi acostumat als grans gestos tècnics. Benvinguda al món assistència d'esperó!

La segona al Vicente Calderón. Maxi Rodróguez. Argentí. Centrada cap a ell, que és a la frontal, des de la banda esquerra de l'atac. Salta per rebre, mentrestant veu al Kun que es mou de cara a barraca. No la rep. Amb el pit assiteix cap al Kun, el salvador del seu equip, que no pot arribar a empatar contra el rival de la ciutat. Mala sort pel Kun. Benvinguda al món assistència de pit!


No hi ha futbol sense el gol. No hi ha gol sense l'assitència. Que visquin els passadors! Per a ells tota la glòria! Que visquin aquests bojos maravellosos que prefereixen donar el plaer de marcar a un altre!