Apologia del narcicisme

Segons la tradició grega, va ser fill de Cefis i Liríope. Ovidi explicava que tant donzelles com nois s'enamoren de Narcís a causa de la seva bellesa. Ell rebutjava les seves insinuacions i era insensible als requeriments amorosos de les nimfes. La que més l'estimava era Eco que havia disgustat a Hera i per això aquesta li havia condemnat a repetir les últimes paraules d'allò que se li digués. Eco va ser, per tant, incapaç de parlar a Narcis del seu amor. Narcís cruelment li va negar a acceptar el seu amor i la nimfa, desolada, es va ocultar a una cova i allí es va consumir fins que solament va quedar la seva veu. Per a castigar a Narcís, Némesis, la deesa de la venjança, va fer que s'enamorés de la seva pròpia imatge, reflectida a una font. En una contemplació absorta, incapaç d'apartar-se de la seva imatge, va acabar abocant-se a les aigües. Al lloc on el seu cos havia caigut, va créixer una bella flor, que va fer honor al nom i la memòria de Narcís.

D'aquesta història en deriva un tipus de personalitat que es basa en l'admiració pròpia, l'egocentrisme i l'autoestima. També se'n deriva una patologia psquiatrica, però això és una altra història.

La temporada que s'està vivint al Camp Nou és propensa a que el Barça es torni narcisista en extrem. Tot i els constants avisos de Josep Guardiola alhora de celebrar els títols abans de tenir-los al sac i ben lligats, els 12 punts sobre el segon a la lliga, el camí relativament fàcil fins la final de la Copa i la por que desperten els blaugrana a Europa, no ajuden als aficionats del Camp Nou a no pensar, encara que sigui mig avergonyit i d'amagat, en el triplet.

Les dades són conegudes: Messi, Eto'o i Henry duen entre els 3 més gols que qualsevol de les altres 17 plantilles de la lliga i són, respectivament, el 3r, el 1r i el 4rt a la taula de Pixixis; Valdés és el porter menys golejat de la lliga amb tan sols 14 gols en 20 jornades, el Barça és l'equip que més xuta, més centra a l'area i més ocasions de gol té i, a sobre, no deixa la defensa de banda. Cap equip fins ara havia fet 50 punts a la meitat de la lliga i tan sols el Madrid de la temporada 60-61 va fer una temporada igual fins a la jornada 20.


Així doncs, sí, l'aficionat culé pot i ha de gaudir com un nen amb aquest equip. I sí, l'aficionat culé ha de somniar que al juny serem campions de tot. Després dels darrers 2 anys, en els quals hem vist com un equip cridat a guanyar-ho tot s'enfonsava en la seva pròpia misèria a voluntat, ara tenim dret a creure possible el miracle.

Probablement això no passarà i el Barça guanyarà 2 títols o només la lliga. Probablement aquest equip en construcció encara hagi de créixer per guanyar quelcom a Europa. Probablement el Barça perdrà més d'un partit d'aquí al juny i segur que algun serà important. Probablement aquest no serà el millor equip de la història.
Però probablement l'aficionat blaugrana en pocs moments havia tingut tantes espeances de futur, tanta ilusió de que arribés el dissabte i el dimecres ni maleïa tant els dies sense futbol, les seleccions i les vacances que fan parar la competició.
Per tot això, el culé es pot mirar al mirall i dir-se a ell mateix que a hores d'ara ningú no pot ni tan sols arribar a la sola de la sabata al seu equip en això de donar puntades de peu a una pilota.

¡ÑBA!

Aquests últims dies he rebut algunes notícies sorprenents relacionades amb la NBA i els espanyols que últimament han anat a parar per aquelles terres.

La primera és l'elecció de Rudy pel concurs d'esmaixades per davant de Joe Alexander i Russell Westbrook. L'aler de la universitat de West Virginia no ha aconseguit fer-se un lloc a la rotació dels Milwaukee Bucks (jove, blanc, alt, talentós i defensor fluixet, tot el que no vol l'entrenador Skiles) i això l'ha perjudicat clarament en les votacions. Tot i això, té una capacitat atlètica i estètica molt superior a Rudy i el vídeo que va fer pel concurs té molt més bona pinta que el de l'ex de la Penya. Tenint en compte els pocs minuts que està tenint per demostrar coses a l'NBA era raonable pensar que quedés tercer a les votacions.

El que sí que sembla definitivament increible és que Russell Westbrook no vagi al concurs. Número 4 del draft, el base dels nous Oklahoma City Thunder ha demostrat un físic privilegiat i està sent molt important al seu equip. Francament estrany, comptant que Rudy és estranger i a l'NBA no ha ensenyat res més que una bona compenetració amb Sergio Rodríguez. Potser l'esmaixada per sobre de Howard a les Olimpíades ha fet molt més que qualsevol vídeo promocional i la bona temporada dels Blazers li doni vots al bo de Rudy. Haurà de mostrar molta imaginació i originalitat per igualar les diferències físiques amb Howard, Gay i Robinson. És clar que mai se sap, l'esmaixada guanyadora de l'any passat no va ser ni esmaixada...

La segona és un article perdut per la web de la NBA que parlava sobre parelles de germans. Els sis protagonistes eren: Robin i Brook López (Suns i Nets), Kareem i Brandon Rush (76ers i Pacers) i Pau i Marc Gasol (Lakers i Grizzlies). Més enllà del tema de l'article i el que contenia, anecdòtic, és una frase el que m'ha cridat l'atenció. L'articulista deia: "el germà de Marc, Pau, està sent aquest any el jugador més consistent dels Lakers - Kobe Bryant inclòs-". Sona bé, eh? Pel que sembla als Estats Units la opinió sobre Pau Gasol està canviant després de la decepció que van suposar les finals contra els Celtics, en les que va ser titllat de tou i fluix.


PD: Al final la lògica s'ha imposat i l'aler dels Nets Yi Jianlian no trepitjarà Phoenix com a All Star titular. Més li val a l'NBA fer alguna cosa per impedir que això passi en els propers anys o el prestigi del partit de les estrelles s'enfonsarà definitivament.

Campionat del Món d'Handbol, o com tallar temporades per la meitat

Estem farts de veure com els partits de seleccions aturen dues setmanes les competicions de futbol per a que poguem seguir apassionants Gal·les-Armènia o Andorra-Macedònia (amb tots els respectes per aquestes quatre seleccions) enlloc de poder gaudir dels nostre equips. Tothom està d'acord amb el fet que això no pot continuar d'aquesta manera.
De totes maneres, la Federació Internacional d'Handbol, ha aconseguit - i duu anys fent-ho - superar aquest fet. Les competicions d'handbol no paren 15 dies per a que les seleccions juguin 2 partits i avall. Les competicions d'handbol queden congelades cada dos anys entre finals de desembre i mitjans de gener i no precisament pel fred.

Els campionats del món es juguen entre aquestes dates, aquest any a Croàcia, cosa que provoca 3 coses: 1- l'aturada dels campionats estatals que provoca el desencís dels (pocs) seguidors als quals els importen poc o gens les seleccions, 2- amb el conseqüent trencament del ritme de joc dels equips i el fet que hi hagi equips que gaudeixen de dos mesos de vacances mentre altres - com el Barça - veuen que la majoria dels seus homes no tenen aquestes vacances, i 3- que no es pugui jugar un mundial als estats escandinaus on l'handbol té un gran seguiment.

No seré jo qui critiqui el fet que existeixin les seleccions - aquí allò de no barrejar esport i política fa aigües per tot arreu- però sí que seré jo qui criticarà el fet de que els clubs que, en definitiva, són els qui paguen per als i als jugadors es quedin sense ells en un moment important de la temporada com és aquest. En molts casos els jugadors tenen el seu pic de forma ara i els clubs no se'n poden aprofitar.
Cal dir que a més, aquest any hi ha hagut olimpiades a l'estiu i que la majoria dels jugadors que ja no van poder descansar als mesos de juliol i agost, ara estan preparant-se per anar a Croàcia, cosa que vol dir que encadenaran practicament 2 anys seguits sense descansar amb el desgast tan físic com psicològic que això comporta.

En fi, ja sé que ningú de la federació internacional llegirà això, però en el remot cas de que ho faci... espero que algú amb més de dos dits de front pensi en passar els mundials a l'estiu. Per als jugadors, per als clubs i per als aficionats seria el millor.

Per les planures de la Pampa...

És gener i com cada any, amb la desgraciada excepció de l'any passat, toca Dakar. És un d'aquells esdeveniments, com el Tour de França, que tothom es mira alguna hora o altra encara que la disciplina en qüestió li porti molt fluixa. Perquè el Dakar té una màgia, un color, una idiosincràcia que només unes poques curses tenen. La va fundar Thierry Sabine després de perdre's pels deserts de l'Àfrica. Li va semblar que era una contrada prou vàlida per organitzar un rally. Les primeres edicions les van protagonitzar una colla d'amics que es llançaven a l'aventura, però amb els anys s'ha anat professionalitzant i ara el lideren potents estructures de constructors tan importants com Volkswagen i Mitsubishi. Per sort, les incripcions amateurs continuen tan vives com sempre i als campaments a altes hores de la matinada hi continuen arribant cares plenes de pols i de suor després d'una jornada duríssima entre les dunes dins d'una cafetera. Tenen un mèrit immens, a l'ombra dels triomfadors que omplen portades.

L'any passat els organitzadors van decidir suspendre la prova a causa d'una possible amenaça terrorista a Mauritània. Una raó una mica estranya, el terrorisme d'avui en dia pot atacar a qualsevol lloc, ja ho han demostrat. De fet, durant les entrevistes prèvies al Dakar alguns pilots deien que realment no es creien que aquesta fos la raó principal de la cancel·lació de la prova. Aquest any han decidit traslladar el rally a Sudamèrica per evitar els possibles atemptats. No és el mateix. A pesar de seguir tenint els mateixos components d'aventura, dunes i pols, el Dakar fora d'Àfrica no és el Dakar. Començant pels horaris. Les etapes acaban molt tard a la nit i no se'n pot seguir el final abans d'anar a dormir a Europa. Deixant de banda que destrueixen una tradició (com la de les tardes de juliol mirant el Tour) no crec que això tingui un efecte gaire positiu sobre les audiències.

El rally el lideren dos espanyols en motos i cotxes: Marc Coma i Carlos Sáinz. El primer sembla que, si no fa cap bestiesa i és capaç de mantenir el rumb en la navegació, té el rally a la butxaca ja des de les primers etapes. El madrileny ho té més complicat, però les pistes sudamericanes diuen que l'afavoreixen molt. Ara ja té experiència en els raids i aquest pot ser l'any del pilot amb més mala sort que ha corregut mai al Mundial de Rallies. Per altra banda, el català Joan Manuel González 'Pedregà', es troba segona a la categoria de quads després d'imposar-se a la quarta etapa.

Per acabar, ja al quart dia s'ha de lamentar la mort d'un pilot al Dakar. Pascal Terry ha estat trobat mort després de perdre's en l'etapa entre Santa Rosa i Puerto Madryn. Descansi en pau.

-----------------------------------------------------

Llegeixo a l'As que l'equip oficial BMW del Mundial de Turismes ha fitxat a Sergio Hernández com a pilot oficial. La veritat és que després de la impressionant temporada que va fer l'any passat en la categoria de privats es mereixia un volant per intentar aconseguir coses. A veure si té més sort que la resta d'espanyols que han corregut a l'equip BMW Espanya. La veritat és que cap d'ells ha demostrat merèixer la plaça.

------------------------------------------------------

Ferrari ofereix els seus motors a Honda si continua a la Fòrmula 1. Fent amics pel monopoli, com sempre...

-------------------------------------------------------

Kawasaki oficialment fora de Moto GP. La crisi està enfonsant el món del motor en una crisi que potser anirà bé per replantejar certes coses que no funcionen.


Albert (alguna opinió personal i intrasferible que no compartirà el company de fatigues blogueres...)

Els millors del 2008 (i 2)

Seguim amb aquesta originalíssima aposta que mai ningú ha fet. Avui ni futbol ni bàsquet.



Tennis

Rafa Nadal: El de Manacor ha confirmat la seva explosió en joc i resultats i està demostrant una capacitat de millora inimaginable. Va començar sent una paret impossible de superar des del fons de la pista però ha anat donant passo endavant fins a dominar els punts i poder arribar fins i tot a imposar-se a la pista central de Wimbledon. I al número 1 mundial. Tot un exemple de superació que encara pot polir alguns aspectes, entre ells el servei. Això, i no jugar tantíssims partits l'any, que entre que el calendari de l'ATP està massa atapeït i la seva voracitat l'han portat a l'extenuació durant els últims mesos de l'any.

Andy Murray: Semblava que la promesa més ferma del tennis britànic s'havia de perdre entre la mediocritat del circuit però l'escocès està fent honor a la llegendaria tradició del seu país. Era tota una llàstima que el Regne Unit no comptés amb un tennista de nivell que pogués lluitar per Wimbledon. El digníssim Tim Henman va ser dels últims romàntics del servei - volea però no era suficient per guanyar a l'herba londinenca. Murray és un jugador complet, amb moltíssima capacitat per angular els cops i a la vegada amb la potència necessària per dominar a les pistes més ràpides.


Handbol

David Barrufet: l'etern porter blaugrana va aconseguir el bronze als Jocs Olímpics de Pequín amb la selecció espanyola. El segon bronze de la seva carrera professional acaba d'arrodonir un palmarès impressionant. El barceloní no trigarà gaire a retirar-se (té 38 anys) però serà un dels esportistes mítics del Palau Blaugrana.

Mikkel Hansen: el jove danès ha arribat al Barça aquesta temporada i amb tan sols 21 anys ja és campió d'Europa amb la seva selecció i s'ha apoderat del lateral esquerre blaugrana. Sens dubte, una promesa de futur que s'està convertint en una realitat rapidament.


Hoquei patins

Club Patí Vic: el 2008 del Vic ha estat un dels millors de la seva història. La plantilla va agafant experiència i això es nota amb temporades com l'anterior i l'inici d'aquesta. Van jugar la seva primer Final Four a Europa després de remontar 4 gols al Porto en els quarts de final. Aquesta temporada és l'únic que ha aconseguit seguir el ritme del Barça - O el Barça l'únic que ha pogut seguir al Vic?- i és co-lider, a més de lider al seu grup de la Champions per sobre de Barça, Valdagno i Isselhorn.


Poliesportiu


Ielena Issinbaieva: la russa és la dominadora absoluta del salt amb perxa. Aquest estiu passat va guanyar la medalla d'or a Pequín amb la diferència més gran sobre la plata de la història. Duu 24 récords del món seguits.

Michael Phelps: un dels dos grans guanyadors dels Jocs Olímpics. 8 competicions, 8 ors i 7 récords del món; 18 curses en 9 dies. És l'home amb més medalles d'or en uns sols jocs. El de Baltimore només va tenir problemes per guanyar els 100m papallona en els quals va guanyar per una sola dècima de segon en un dels finals més espectaculars que s'han vist.

Usain Bolt: l'altre gran guanyador a Pequín. Un llamp. Récordman mundial en els 100, 200 i 4x100. Brutal la seva cursa dels 100 metres llisos en la qual va aconseguir la brutal marca de 9.69 s. celebrant la victòria en els darrers 20 metres. Amb tan sols 22 anys es pot convertir en un mite vivent.


Ciclisme

Sabent-me molt de greu no goso posar cap ciclista en aquesta secció. Per desgràcia el món del ciclicme està corromput per dòping i, tot i que crec en la pressumció d'inncència, mai sabrem si els A.C. i 18 Valv. (piti)-. que apareixien en l'Operació Port són les grans estrelles del ciclisme estatal o no. Per molt que el TAS digui que no.


Segur que ens deixem algú i segur que hi sobra algú en les nostres llistes, tot i això, això (valgui la redundància) és el que pensem i, de moment, encara podem dir el que pensem i volem.

Bon any nou a tothom!