dimecres, 18 de novembre de 2009

Robinho, o la necessitat de purgar la culpa

Henry ja encara els darrers (darrer?) anys de la seva carrera esportiva. Aquell home capaç de deixar mitjanies com Zanetti i Carragher a l’alçada d’un juvenil i de demanar si n’hi ha prou a l’àrbitre després de marcar la mateixa falta dos cops, ha passat a ser una ombra del que era i ja no pot tenir la pressió de ser l’extrem esquerre titular en un equip en el qual sortir de 4-3-3 és poc menys que una heretgia. Iniesta és Iniesta i jugarà bé posin on el posin, però on ho fa millor és com a interior i fer-lo jugar d’extrem és perdre la seva millor virtut: el canvi de ritme que va donar a Eto’o el primer gol a Roma.

El Barça necessita un extrem gairebé tant com necessitava a Guardiola fa un any i mig (que Pep perdoni la gosadia dels qui creien que Mourinho era millor). I aquest extrem serà Robinho. O almenys ho serà si les apostes tenen raó. La pregunta és: Robinho fins quan? Cedit fins al juny i aleshores ja veurem? O el fitxem ara i avall?

Cal recordar els dos últims traspassos del Fill de Déu: va arribar i marxar del Madrid de la mateixa manera, és a dir, comportant-se com un nen malcriat i duen la situació al límit fins aconseguir el traspàs. Ara com ara, i a manca d’un mes i mig pel mercat d’hivern, Robinho encara no ha declarat obertament que vol marxar de Manchester. El dia que ho faci haurà signat la seva defunció com a jugador blaugrana, al Barça no s’hi juga – o almenys no principalment – pels diners. Al Barça s’hi juga per amor a un esport i a un estil de joc determinat. Tampoc s’hi juga per ser el millor del món, s’hi juga per fer de l’equip el millor del món. Al Barça l’individu està per sota del col·lectiu.

Probablement Robinho és un dels pocs jugadors que pot entendre la filosofia de joc de Guardiola en pocs dies. El seu pas per la lliga espanyola, la seva posició al camp i el seu estil de joc són condicions bàsiques per un home que hauria d’aprendre a jugar en un equip únic en el moment en el qual es decideix la temporada. Qualsevol fitxatge d’hivern no es podrà permetre el temps d’adaptació bàsic que necessita un jugador. I encara se’l podrà permetre menys si ha de ser titular, o jugar un de cada dos partits, en un equip que ha d’intentar fer l’impossible repetint el triplet o, com a mínim, el títol de campions d’Europa.

A favor seu Robinho té el morbo de veure un jugador que va marxar del Madrid com va marxar lluitant per arribar a la final del Bernabéu amb la samarreta blaugrana. En contra, la imatge d’amant de la nit que tan poc agrada a Barcelona després de l’experiència amb Ronaldinho i el fet d’haver de demostrar des del primer minut que pot ser l’extrem titular del Barça en els propers anys. Els més optimistes creuen que una davantera Robinho-Zlatan-Messi faria meravelles; els més pessimistes recorden que també n’havien de fer la davantera Ronaldinho-Eto’o-Henry-Messi i va passar el que va passar.

Per tant, i en el benentès que Robinho no sortirà del City com va sortir del Santos i el Madrid, si ve haurà de demostrar que no és un nen mimat, que la nit ja no l’atrau i que és de l’estirp de brasilers a la qual pertany Alves i no a la de Ronaldinho o Edmílson.

Si ve, que vingui cedit. Que tingui la necessitat de demostrar que pot ser un professional del futbol i no un simple assalariat. I que, com a mínim durant mig any, hagi de posar les necessitats de l’equip per davant de les pròpies. Si és capaç d’aconseguir-ho i d’interioritzar-ho en el seu adn, benvingut sigui. Si no ho pot fer, hi ha jugadors que valen 40 milions d’Euros més necessaris (Cesc Fàbregas) i jugadors més prometedors en la seva posició (Luis Suárez) que, com a mínim, no tindrien l’etiqueta de mercenari gravada al front.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Henry debe pasar a la seccion de balonmano. Tiene un gran futuro