Creixeu i multipliqueu-vos

La primera jornada de la Europa League ha servit de conillet d'índies per una de les innovacions més xocants de la història de l'arbitratge. Ni els "pinganillos" ni els banderons que transmeten sons no tenen res a fer davant l'ensurt que suposa veure que en un contraatac apareix un àrbitre extra en direcció contrària des de l'altra porteria. Jo, astronauta desinformat d'aquestes innovacions sobtades, vaig patir una espècie de sorpresa barrejada amb incredulitat quan vaig veure aparèixer aquell senyor de blau del no-res mentre veia el multifutbol (grandiosa idea durant les fases de grups, per cert).

Un cop acabats els partits, vaig poder veure un reportatge sobre com havien funcionat aquests nous àrbitres i la veritat és que tal i com està plantejada la idea em sembla molt interessant de cara a donar-li una certa seriositat a aquesta bogeria que és a vegades l'arbitratge. Es evident que si el que es vol aconseguir és una major fiabilitat en les decisions, especialment en les aglomeracions dins l'àrea i els polèmics gols fantasma, sembla una solució prou bona a falta de veure si les directrius de l'estament arbitral europeu segueixen premiant més l'àrbitre-funcionari que no es complica la vida (paradigmàtic Wolfgang Stark en l'Inter-Barça) o bé aquest "jutge de línia de fons" es converteix en un autèntic suport per l'àrbitre principal.

En aquest cas no seguiré la línia políticament incorrecta de seguir apel·lant a la picaresca del futbol. Els esports americans gaudeixen d'una enorme afició i sempre han apostat per la infalibilitat de les decisions, sigui amb més àrbitres o bé amb l'ajuda de la televisió. Això provoca un respecte per les regles molt superior i que el joc es converteixi en quelcom seriós, encara que bastant més asèptic. És un pas per millorar-ho, però encara queda canviar moltíssimes coses que tenen més a veure amb els alts dirigents i les seves regles estúpides que no pas amb els mitjans tècnics. Un exemple: primera targeta de l'Inter-Barça ben entrada la segona part per Henry per entrar al camp sense autorització. Per la gespa hi voltaven lliurement Motta i Walter Samuel. Treguin les seves conclusions.

I'm forever blowing bubbles, pretty bubbles in the air

Ningú diria que la frase del títol tingui res a veure amb el futbol o la violència, però la realitat és que és el principi d'una de les cançons més populars dels GSE, els hooligans del West Ham United.
Sembla mentida que al país d'on va sortir el futbol i el joc net, també sigui el país on la violència als estadis dels anys 90 va arribar a límits insospitats: la fascinació per la violència era molt més important que la fascinació pel futbol.

I en aquest context han sortit un seguit de pel·lícules entre les quals cal destacar-ne dues:
Green Street Hooligans explica la introducció al futbol (" Fuck it, I will take you with me. You might learn something..." "About soccer?" "No mate. Not about soccer, AND FOR FUCK SAKE, STOP SAYING SOCCER!") d'un americà estudiant de periodisme que acaba fascinat per la violència que li ensenyen els fanàtics del West Ham i que li acaba donant una nova manera de veure i viure la vida. Explica la violència per la violència dels diversos grups de hooligans de la lliga anglesa entre ells: "You don't run, not when you're with us... You stand your ground and fight!".

The Football fFactory deixa entreveure una cara diferent: la de les drogues. Els protagonistes es passen la pal·lícula fumant, bebent i esnifant. I quan no beuen, fumen o esnifen es dediquen a buscar sexe i a barallar-se. La veritat és que The Football Factory mostra una cara molt més amable que Green Street Hooligans de la vida dels supporters anglesos: "The next best thing to violence is sex. And seeing as there's nearly 500,000 single women in London, I must be in with half a chance. Especially as I'd fuck anything that's breathing."

Ara, per saber què són els vertaders hooligans us proposo que veieu The real Football Factory i The real Football Factory International, dues sèries en les quals l'actor principial de The Football Factory , Danny Dyer, visita 14 grups violents d'arreu del món (8) i d'Anglaterra (6). Les pel·lícules estan molt bé, però la realitat supera la ficció, i de sobres.

O fenomeno!

Ronaldo Luis Nazário da Lima estava en camí d'arribar al podi dels millors futbolistes de la història després de passar una temporada fabulosa pel Camp Nou i seguir igual en l'inici de la seva aventura amb l'Inter. No va aconseguir guanyar el Mundial de França del 98, però tot feia pensar que n'acabaria tenint.

Abans, però, va veure com la seva ascensió als llimbs futbolístics es trencava alhora que el seu genoll i es passava un any parat just per tornar-se a trencar al mateix lloc quan tornava als camps. 2 anys parat van ser massa per ell que mai va tornar a ser aquell nen que era capaç de destrossar qualsevol defensa a base de força, velocitat i molta qualitat. Tot i això el 2002 va portar a la seva selecció a un nou mundial. En aquest sentit, el futbol li feia justícia. Aquell mateix any i ja com a jugador del Real Madrid va tornar a ser el millor.

Després encara va jugar amb el Milan, es va tornar a trencar i va tornar al futbol. Aquest cop a casa, amb els seus. Aquest cop només per demostrar al món que sense velocitat ni acceleració continua sent un dels grans.
I és que un home que ha jugat en 4 dels grans del continent europeu, que ha jugat gairebé 100 partits amb la millor selecció de la història i que és capaç de dur una mitjana de 0,7 gols per partit no pot ser un qualsevol.

O fenomeno no estarà mai al costat dels més grans d'aquest esport. Però creieu-me si us dic que si no fos pels seus maleïts genolls l'home que va fer posar les mans al cap a Sir Bobby Robson; l'home que va meravellar Eindhoven, Barcelona, Milà i Madrid; molt probablement hauria deixat Pelé i Maradona enrere en la corona de ser el millor futbolista de la història.

I qui no s'ho cregui, que li demani a Cantona: http://www.youtube.com/watch?v=SB3VA8iQce4

Are you ready?

L'home bala era una divertida atracció dels circs ambulants, segurament aparegut als Estats Units. Es tractava d'un home que entrava dins un gran canó que l'expulsava després d'una detonació a una velocitat i una distància considerables. Veient això i les escasses mesures de seguretat de l'època, no és gens estrany pensar que més d'un home bala es devia quedar enclastat en alguna carpa de circ.

Anys després els ha sortit un brutal competidor. No porta casc, ni va vestit de pallasso, ni treballa en un circ, ni vola. Bé, no vola, això és mentida. Vola sense aixecar-se de terra. Vola sobre les seves llargues cames. Vola de record del món en record del món dels 100, 200 i 4x100 metres. Va vestit de groc i verd, com la bandera del seu país, Jamaica, duu unes bambes taronges i li encanta fer el pallasso davant les càmeres de televisió abans de fer el seu espectacle.

"I'm ready. Are you ready? Let's go!". Aquestes van ser les paraules que va dir a càmera Usain Bolt fa uns dies abans de rebentar el cronometre i correr els 100 metres llisos en 9,58 segons. 11 centèsimes més que el seu anterior record a Pequín. Avui hi ha tornat: els 200 metres en 19,19 segons. Altre cop 11 centèsimes menys que el seu record a Pequín.

I sembla que pot més. Encara no ha ensenyat el seu potencial complet. Encara no ha fet cap cursa sencera al màxim.

We are ready mister Bolt. Show us your show.

Feher, Foé, Puerta, Jarque.

I he acabat el títol en punt i final expressament. Tant de bo no hi hagi cap més nom per seguir la llista.

La mort de Dani Jarque fa 2 dies ha tornat a sacsejar el món del futbol. I és que no és normal que un noi aparentment sa, jove i que passa tants controls com els que passen els futbolistes mori de cop i volta.
Acceptant la innocència de tots els noms del títol en el tema doping, el que és clar és que les autoritats esportives haurien de plantejar-se que temporades amb prop de 80 partits són inhumanes. El cos humà no pot suportar el ritme de competició i entrenaments a que estan sotmesos els professionals. I és que si no fer esport no és sa, fer-ne massa tampoc. Una ràpida visita a la Wikipèdia constata que els jugadors de futbol viuen una mitjana de 10 anys menys que els porters.

El que no pot ser és que cada federació miri només pels seus interessos. L'exemple de la Supercopa italiana, jugada a Pekín, és brutal. Els jugadors es veuen obligats a fer un viatge d'uns 10.000 km perquè la federació italiana ha decidit que jugant aquest partit a la Xina guanyarà més diners que fent-t'ho a Roma, Milà o Nàpols.
Un altre exemple són el Mundial de Clubs que provoca que els campions de cada continent hagin de moure's a mitja temporada al Japó o als EAU per jugar un títol de segon nivell.

En fi, potser algun dia, algú s'adona de tot plegat i arregla les coses.



pd: Dani Jarque, descansa en pau.

Fins una altra Sir Bobby

"D'acord, el primer l'ha marcat amb la mà, però el segon ha valgut per dos".

Aquestes van ser les paraules de Sir Robert William Robson després de que Maradona eliminés Anglaterra en aquell mític partit de la Mà de Déu i el golàs agafant la pilota al mig del camp i deixant enrere a mig equip anglès.

Són una clara mostra del tarannà d'aquest ex-jugador de Fulham i WBA, però sobretot ex-entrenador de la darrera (diuen) gran selecció anglesa i d'aquell grandíssim Barça post-Cruyff que va guanyar 3 títols i que només un horror de perfecció anomenat Madrid a les ordres de Capello va deixar sense el quart títol, la lliga.

El seu any com a blaugrana podrà ser recordat per tenir un enorme equip amb aquell Ronaldo que semblava destinat a l'eternitat abans de trencar-se els genolls, Giovanni, Pizzi, Stoichkov, Figo, de la Peña o Guardiola. Però sobretot serà recordat per aquell petó robat a Carmen Sevilla i per la cara d'estupefacció i les mans al cap després que Ronaldo decidís mostrar tota la seva qualitat i potència marcant un autèntic golàs a Santiago de Compostel·la.

Avui Sir Bobby ha mort. Ha perdut la llarga batalla de 18 anys contra el càncer.

Descansi en pau. Segur que seguirà veient el futbol des d'allà on hagi anat a parar.

Adéu Sir Bobby, fins una altra.

Apologia dels Schleck (i Astana)

La tendència melic-centrista dels mitjans espanyols ha desembocat en una cobertura del Tour de França que s'assembla més a la d'una guerra que no a la d'un esdeveniment esportiu. La lluita de Contador contra els seus enemics, suposats o reals, centra portades, cròniques i informacions a la premsa pàtria. El complot a l'equip Astaná contra el de Pinto és un dels temes més recurrents. L'aparició de Lance Armstrong ha creat l'enemic perfecte i la figura de Johan Bruyneel apareix com el còmplice del crim. I encara els va millor que Contador guanyi. Cada dia es pot llegir algun article que parla sobre el maltractament que pateix el pobre Alberto i com ell resisteix igualment com a bon heroi espanyol que és.

Deixant de banda aquest fet evident, aquesta polèmica ha engolit a la resta de ciclistes fins a convertir-los en comparses del duel desigual entre Contador i la resta del món. Posats a engolir, fins i tot va ser capaç de quasi fer desaparèixer la gran victòria de Mikel Astarloza a Bourg St. Maurice. És cert que gent com Evans i Menchov s'han eliminat sols pel seu baixíssim rendiment però Wiggins, els Schleck, Klöden (per alguna cosa més que la polèmica de l'Astaná) mereixen un respecte i una presència als mitjans que no tenen.

Volia parlar avui dels Schleck. Una parella de ciclistes curiosa que en aquest últim any han adquirit una dimensió espectacular. Són com els Zipi i Zape del ciclisme i la imatge d'Andy entrant tercer a Le Grand Bornand amb els braços a dalt celebrant la victòria de Frank (en un dels sprints més patètics dels últims anys) és molt significatiu del que representen. Ara mateix costa molt imaginar-se un Schleck sense l'altre i aquests dos luxemburguesos que inevitablement cauen simpàtics, encara que només sigui per atacar a l'status quo que representen Bruyneel i companyia. El seu pare, Johnny Schleck, exciclista professional, va protagonitzar un dels episodis més espectaculars del passat Tour quan va ser aturat per les autoritats franceses a punta de pistola per registrar el seu cotxe.

Frank ja fa temps que volta per les carreteres de Déu i ha demostrat ser un gran corredor. És capaç d'adaptar-se tant a les grans muntanyes i les voltes de tres setmanes com a les clàssiques de les Ardenes, en les que ha fet bons resultats gairebé sempre. Té un gran problema als sprints i a les contrarrellotges ja que és un dels ciclistes més lents del pilot internacional. A la muntanya es troba entre els millors escaladors i ha estat voltant els llocs d'honor del Tour darrerament. De totes maneres, no s'ha escapat dels escàndols de dopatge. Fa uns mesos es va descobrir que havia fet una transferència a Eufemiano Fuentes (el metge de la Operació Puerto) de 7000 euros, però la cosa va quedar en res.

Andy és el millor dels dos, i el més jove. Grandíssim escalador capaç de rendir en tots els terrenys, aquest any s'ha endut la Lieja - Bastogne - Lieja de manera espectacular atacant en solitari. Ja l'any passat va demostrar amb el seu segon lloc al Giro i la bona actuació al Tour(tercer a Alpe d'Huez)que tenia moltes condicions. Li falta millorar molt a la contrarrellotge i hauria de millorar la finalització de les etapes, però serà el gran rival de Contador durant els propers anys.


------------------------------------------------------------

Positiu de Di Luca al Giro. Desolador, la veritat. Costa una mica creure's alguna cosa, ja.